Havia arribat al balneari en tren, bus i sense complicacions. Cap a les tres del migdia s’atansà al taulell, on fou rebut pel professional somrís d’un noi jove i uniformat; deixà l’única maleta que duia a terra i s’identificà, amb la documentació en una mà i amb un somriure d’inseguretat arrossegant-se-li per sota el nas. El noi uniformat recollí la documentació presentada, comprovà que la reserva fos correcta i, en determinar que ho era, la tornà al nou client i deixà una clau sobre el taulell. Seguidament, allargà un bolígraf i una acta d’ingrés al nouvingut per sobre del taulell, que, per cert, aquest signà sense dilacions. Mentre ell agraïa l’amabilitat i la discreció amb les quals havia estat rebut, el jove de recepció li confirmà que, tal com ell havia exigit (que ell havia exigit?) en el telegrama de feia dos dies (quin telegrama?), la seva habitació no seria oberta per cap membre del balneari sota cap concepte, de la mateixa manera que tampoc no seria destorbat en cap moment. Tot i no tenir la més mínima idea de cap d’aquelles demandes, i molt menys de cap telegrama, tornà a agrair al jove de recepció l’atenció mostrada, i amb un somriure afable que li creuava la cara d’orella a orella, es disposà a pujar escales amunt. No havia tingut temps encara de tornar a recollir la maleta del terra o ni tan sols de preguntar-se pel significat d’aquell estrany telegrama, quan de sobte el mateix noi s’endugué la mà al front com a mostra més evident de la seva negligència, i tot seguit s’afanyà a treure un sobre de sota del taulell. Sense deixar d’excusar-se, li lliurà el sobre en mà alhora que l’informà que havia arribat per a ell aquell mateix matí, junt —afegí en to gemegós i mentre s’ajupia— amb aquella maleta negra, de dimensions i pes més que respectables, i que el jove va haver d’arrossegar al voltant del taulell, fins a deixar-la als peus del client. La veritat era que les sorpreses l’assaltaven amb tanta rapidesa, una rere l’altra, que fins que per fi no arribà a l’habitació i tancà la porta rere seu, no fou capaç de reaccionar.

El primer que va fer, a part de córrer les cortines i llançar l’americana sobre el llit, fou obrir el sobre. Era una nota de l’agència en la qual se li donava la benvinguda i se li desitjava sort, a part de posar al seu servei unes instruccions pràctiques de com havien d’instal·lar-se ell i el contingut de la maleta, que alhora la companyia inventariava en l’últim full. Sense llegir les instruccions deixà la nota sobre el llit i, curiós, es disposà a obrir la maleta. Descordà les sivelles, corregué la cremallera i contemplà amb absolut desconcert el contingut de la bossa. Hi havia un ordinador, una impressora i un fax portàtils, un suport telefònic, un lot de setze llibres (tres biografies, quatre novel·les, quatre assaigs i un Atlas Universal i una Bíblia), sis ampolles de whisky, tres de ginebra, una de Martini, una de sake i cinc cartrons de tabac. L’inventari fet per l’empresa era correcte, doncs. En l’últim punt de la nota també hi deia que es prengués el dia lliure, i que després de mitjanit enviés un fax confirmant que tot era satisfactori i que, tanmateix, es trobava en disposició de rebre instruccions. Allò del dia lliure li agradà.

Xxxxxxxshff, es llançà de cap a la piscina, que era coberta i d’aigua calenta. Transcorregueren breus segons i emergí del fons. Féu quatre braçades, passant els colzes per sobre del cap però mantenint aquest sota l’aigua, fins que topà amb l’escala d’alumini gris, en l’altre extrem del rectangle aquàtic. Llavors sortí de la piscina, s’eixugà els ulls amb els punys i emeté un esbufec profund i sincer. Bufff. Allò ja era una altra cosa. Més relaxat, doncs, després d’aquella capbussada que indubtablement l’havia ajudat a recuperar la seva natural capacitat analítica, començà a preguntar-se quina mena de feina seria la que hauria anat a fer en un balneari com aquell i en ple mes de gener; i què diantre significaven, primer el telegrama que segons semblava havia enviat ell, i segon totes aquelles ampolles, tabac, biblioteca ambulant i oficina portàtil del segle XXI, que l’empresa li havia fet arribar. Sense deixar de pensar-hi s’assegué en una cadira de plàstic blanc, al costat del bar de la piscina. Mentre xarrupava glopets de llimonada fixà la vista en els altres clients del balneari, jugant a imaginar-se llurs vides i la relació que qualsevol d’elles podria tenir amb la d’ell i la seva nova feina. D’una noia jove i prima en féu una doneta de casa bona, addicta a les drogues i ara en procés de desintoxicació, a la què potser li tocaria vigilar per encàrrec d’un pare milionari; d’un home gras i calb i que nedava amb unes ulleres de nedador olímpic en féu un empresari, adinerat segurament, que acabava de descobrir la seva homosexualitat, i que havia escollit una estada en aquell balneari per a meditar la millor manera de confessar a la seva dona —qui previsiblement podia haver contractat aquell seguiment— que la deixava per un boxador de tercera, però de futur brillant; d’una família sencera (pare, mare i dues criatures) no en tragué gaire cosa, tot i que es prometé pensar-hi una mica més. No n’hi havia per menys. Ell d’investigador privat? Era per riure! Quan es cansà de la piscina i dels personatges que la nedaven en estils ben diferents, decidí pujar al gimnàs i observar com les dones cel·lulítiques suaven la cansalada i agafaven falses esperances. Cinc minuts més tard pujà a la seva habitació i començà un dels llibres de la col·lecció que l’empresa li havia fet arribar; mentre extreia a l’atzar un dels llibres de la maleta, no va poder evitar un somriure, alhora que en veu baixa repetí... «Investigador privat!».

Es tractava de L’idiota, d’un tal Dos-to-i-ev-s-ky (llegí amb certa dificultat), que ràpidament l’avorrí i que acabà per deixar sobre la tauleta de nit per a ràpidament engrapar un altre volum: Nit diabòlica, d’un tal Frederick Brown. S’adormí amb el llibre entre les mans i tornà a desvetllar-se a les nou tocades. No tenia gana, així que decidí no baixar a sopar. En certa manera, l’aparent tranquil·litat i despreocupació inicials s’havien transformat ara en excitació, la qual semblava haver-li robat la gana. Sense més decidí quedar-se a esperar que fos mitjanit, per tal de començar amb tot allò d’una vegada i així poder desvetllar els dubtes que ara per ara ja el començaven a inquietar.

A les onze tocades tornà a obrir la maleta de color negre i n’extragué l’ordinador, la impressora i el fax portàtils, que a continuació col·locà sobre l’escriptori i, instruccions en mà, es posà a endollar, els uns en els altres i tots plegats a l’endoll de la paret. De sobte notà que suava, així que per tal d’acomodar-se es desféu dels pantalons i de la samarreta, quedant-se en calçotets. Al cap de mitja hora, que fou el temps que trigà en posar en funcionament el seu arsenal informàtic, escriví l’informe del dia, tal com la nota de benvinguda li ordenava, simplement informant l’agència de la seva arribada al balneari i posant-se a llur disposició quan ells ho creguessin convenient. Envià el fax i després es ficà al llit, tot i que sense ser capaç de treure’s del cap totes aquelles preguntes que al llarg del dia s’havia estat formulant i que a hores d’ara ja havien deixat d’inquietar-lo, però per començar ara a amoïnar-lo.