Són les dues del migdia, i acabo de plegar de la feina. Avui és divendres, i el sentiment de felicitat em desborda. I és que la feina és una autèntica porqueria, i el sou encara pitjor, i si haig de ser sincer, em passo la setmana esperant que sigui divendres. Qualsevol dia d’aquests faré un pensament i em buscaré una altra cosa; bé, ja fa temps que ho hauria d’haver fet, però només de pensar en les entrevistes i els matins perduts que m’esperen, ja em poso malalt. En resum, però, i com deia, avui és divendres. Agafo el metro i en un quart ja sóc a casa (sí, el metro, perquè jo, a part de bicicletes, poques màquines més sóc capaç de conduir —i gràcies a Déu!—). Tinc gana, així que obro una llauna de raviolis precuinats, els poso dins un plat i el plat al microones. Cinc minuts i ja sóc a taula —la de la cuina, que és de fòrmica marró—, amb el diari al davant. Les notícies no són noves: que si els nens del Zaire, que si un cotxe-bomba, que si el govern preveu una millora de l’economia i els bancs una baixada dels tipus d’interès... I a mi què m’expliquen! Tot plegat, res no ha canviat massa d’avui a ahir, ni d’avui a fa una setmana, o un mes, o deu anys, o durant els últims vint segles, a part dels protagonistes, és clar. Després em menjo un iogurt, amb dues cullerades de sucre, i em preparo un cafè, instantani perquè el de cafetera requereix massa esforç, i, a part, tampoc no tinc gaire temps. A les cinc surto de casa, i camino fins a l’altra banda de la Via Laietana, on «presto», vull dir que és on faig la Prestació Social Substitutòria. Sí, sóc objector. Una altra porqueria. De vegades penso que em passo la vida enterrat entre porqueria i perdent el temps. Perquè ara, aquí a l’Associació, em fan fer enquestes a les portes de les botigues del barri. Bona tarda, senyora, que li faria res respondre’m una enquesta que...? És criminal. Els joves tenen massa pressa, i els vells es pensen que sóc un delinqüent, o un ionqui que els demana diners. El que jo us digui, una autèntica porqueria. Però per què no m’he declarat insubmís!? Doncs perquè no tinc pilotes, així de senzill. Però bé, a dos quarts de vuit plego, o com a mínim oficialment, i amb això vull dir que sempre toco el dos abans. Si puc a les set, i si tinc sort a dos quarts de set. En cinc minuts ja sóc a casa. Avui, com que és divendres, soparé fora. Sí, sortiré abans i faré un mos en qualsevol lloc. Entro a casa. Encara no he acabat de tancar la porta que ja sona el telèfon, riiing, riiing, riiing. Perfecte. Qui serà? És el Bert, que diu que hem quedat tots a les deu a la Plaça Reial. Com cada divendres, vaja. Li dic que de conya, i que no hi faltaré. O és que hi he faltat mai, jo? És clar que no. Adéu, fins després. Només són un quart de vuit, i per tant m’ho prenc amb calma.
He encès la ràdio. Incomprensiblement sona Strange fruit, de la Billy Holiday (diuen que sempre que acabava de cantar aquesta cançó en una actuació, sortia d’escena i vomitava). La tele també és encesa. Comprensiblement fan un telefilm americà, on hi surt una ex-àngel de Charlie (i ara sóc jo el que tinc ganes de vomitar). Sec al sofà, i llegeixo un llibre avorrit. Per què llegim, els humans? Per saber més coses, potser? O per oblidar-nos de les que ja sabem? Bé, qui sap. De tant en tant giro l’ull cap a la pantalla i faig una mica de zàpping, però la resta de la programació és d’un nivell similar al telefilm de l’ex-àngel. D’això se’n diu contraprogramació. Així que premo el botonet del mute (i a la gàbia) del comandament a distància de la tele, tanco la ràdio, i deixo el llibre a terra. Aquesta és la millor hora del dia (i especialment si és divendres), perquè puc estirar-me al sofà, amb les mans al clatell i amb un peu sobre l’altre, i no fer absolutament res. Bé, fer alguna cosa sí que faig: penso. En què? Doncs ara no ho sé, en què! Però penso en coses, com en quan era petit, en ara que sóc més gran, en com d’avorrida és la vida que faig i en com vull que sigui d’aquí un temps. De vegades també penso en què faré demà: ¿potser continuaré enclaustrat en una oficina merdosa, on faré una feina merdosa i on cobraré un sou encara més merdós? O per contra, ¿la vida em somriurà i m’aliaré amb el destí per trobar una feina digna —d’aquelles que no demanen massa esforç— i que m’agradi (però tampoc no massa), i que a més a més estigui ben pagada? El secret de fer-se aquestes preguntes és no contestar-se-les, perquè si ho fas ja has begut oli. Vull dir, que hi comences a donar voltes i més voltes, i t’adones que, per desgràcia, res no indica que la vida t’hagi de començar a somriure així per les bones, ni molt menys, i aleshores perds tota esperança i et deprimeixes, i acabes amb la conclusió que tot és una porqueria. I llavors caus en la trampa, i et busques una novieta, perquè penses que potser sí que l’amor és una salvació. I és clar, l’amor no és cap salvació per a tots aquests problemes, sinó que ben al contrari acaba per accentuar-los, especialment quan aquella novieta que t’havies buscat, que estava tan bona i era tan dolça (i que sempre t’havia promès que quan acabés d’estudiar arquitectura a la central ja seria lliure per marxar a la Patagònia amb tu), et ve un dia i et diu que vol casar-se, un pis de propietat, un parell de criatures, i jo què sé quantes coses més. I llavors t’adones que és el teu final, perquè ara tampoc no li diràs que ja no l’estimes i que t’estimes més tocar el dos cap a la Patagònia tu sol (encara que sigui veritat). Resultat: que acabes per claudicar. Al cap de quatre dies et mires al mirall de bon matí i descobreixes que aquell no ets tu. No, tu mai no t’havies tallat el cabell d’aquella manera, ni vestit amb aquella corbata, i ¿què hi fan aquelles claus de cotxe dins la teva butxaca? Per tot això és molt millor no pensar-hi gaire, i dir-te (que no vol dir convèncer-te) que algun dia tindràs prou pilotes per fer-te okupa, o bé que trobaràs una feina collonuda i ben remunerada que et permetrà viure com tu realment vols (si és que de debò saps com vols viure). Perquè bé, també penso en altres coses, de vegades, com per exemple en què passaria si ara decidís convertir-me en guerriller muhaidin i toqués el dos cap a Txetxènia, o en astronauta i m’enfilés a Mart i allà organitzés una colònia d’astronautes desertors, o en detectiu i muntés la meva pròpia agència al servei de marits enganyats i d’empreses d’assegurances (tot esperant, això sí, que qualsevol dia se’m presentés el cas de la meva vida), o en terrorista informàtic i em dediqués a introduir virus en tots els sistemes, o en pianista de bordells barats que només sap cançons tristes, o en actor porno i... I llavors se’m fa l’hora de marxar.
Són un quart d’onze, i ja em preparo per sortir. Tanco la tele i després marxo. Surto de casa amb la idea d’endrapar-me una pizza quatre estacions, però sense raó aparent canvio d’opinió i em decideixo per un falafel. Amb salsa picant, sí. Al cap d’un quart seiem al voltant d’una taula d’alumini, en una terrassa de la Plaça Reial. Quan jo he arribat, el Bert i l’Eli ja hi eren. He demanat una cerveseta, ben fresca si us plau, que fa una calor que bufff. El Bert i l’Eli tornen a explicar-me el seu viatge al Senegal, mentre tots tres anem fent glops i esperem la resta de la colla. Acabem la primera ronda i jo, que no sé per què però avui em sento esplèndid, els convido a fer-ne una altra. Llavors arriben l’Ori i la Mire, i és clar, també els convido a ells. Sobre les palmeres de la plaça veig com moren cent estels en una nit de finals d’estiu, i un saxofonista ros i amb una cua de cavall que li penja fins a la cintura, musica amb tristesa la mort dels astres. Renoi!, si estic fet tot un poeta; deu ser la nit. Comencem a treure els paquets de tabac i les cigarretes comencen a circular. Tens foc? Sí, té. Què féu demà? L’Ori i la Mire diuen que aniran al Camp, i el Bert i l’Eli han quedat per anar amb no sé qui a veure no sé quin museu. Jo els informo que demà dormiré, com a mínim fins el migdia, i que després ja ho veurem. L’Eli torna a engegar el viatge al·lucinant, quan es presenta en Cesc, tot sol. Ve del cinema; la peli era una merda. La Mire ja ho sabia, perquè la va anar a veure farà una setmana amb una cosina que va venir a Barcelona. Mentre ens n’informa, un home vell ens ensenya un munt de paquets de tabac, tots lligats amb una goma elàstica, i ens ofereix un paquet de ros a dues-centes. L’obviem, i al final hem de dir-li que NO per a que toqui el dos i no emprenyi. De dins el bar de la terrassa se sent algú que crida ¡Ep Eli! Mira, si són la Moni i en Xavi —li diu l’Eli al Bert. Els coneguts Moni i Xavi s’apropen i saluden l’Eli (a la resta només ens deixen anar un ei què hi ha?, i al que tots responem un altre ei!). Entre ells comencen a preguntar-se per molta gent, i la resta, com que no coneixem ningú d’aquells per qui es pregunten, entenem que aquella no és la nostra conversa. I afortunadament no ho és. Així que jo engego una història que he llegit al diari, d’una dona que ha mort el seu marit i que després s’ha suïcidat. Es veu que el marit la maltractava de totes les maneres possibles, a part d’abusar sexualment de dues de les filles. La Mire assegura que, al final, s’ha fet justícia, però la resta condemnem aquelles declaracions, que fins i tot l’Ori titlla de feixistes. La Mire i l’Ori enceten una discussió apassionada sobre la pena de mort, en totes les seves dimensions possibles. Passen pel terrorisme —el revolucionari i el d’Estat, com ha precisat el Cesc—, pel crim passional, per l’assassí en sèrie, pels suïcides depressius, i per qualsevol altre tipus de mort (per cert, que s’han deixat la mort en accident de tràfic). Al cap de deu minuts la conversa ha degenerat en una vulgar discussió sobre l’estat del govern actual, el capitalisme, el quart món (perquè es veu que, ara, el tercer en som nosaltres, segons la Mire) i el zero coma set. Res de nou, doncs. Ara sembla que l’Eli s’acomiada del Xavi i la Moni, i en Bert aixeca el braç i crida el cambrer. Una, dues, tres... sis cerveses, sisplau (és per celebrar que els teus amics han tocat el dos, li diu en Bert a l’Eli). Ens les porten i ens les bevem amb certa precipitació. Decididament, avui tenim pressa. Maleït capitalisme de merda! Hauríem de fer-nos okupes, i que bombin el sistema, ha dit algú. En Cesc diu que hi està d’acord, però creu que cal planificar, si més no teòricament, l’autogestió, tan a nivell econòmic com administratiu. Però de seguida salta l’Eli i el titlla de buròcrata stalinista. Per calmar els ànims, en Bert pregunta que quantes ampolles de cervesa i de ginebra tenim previstes per al primer mes. Tots riem, alguns amb desmenjament, però com que ningú no respon, ell mateix s’autoproclama encarregat d’intendència. Sí senyor, això és la divisió del treball! Ja hem guanyat alguna cosa. De sobte arriba la Montse, i porta una amiga. És americana i es diu Tammy. Hello. Yes, pleased to meet you. D’on és las teva amiga? És de Nova York, però ara viu a Londres. Very nice, beautiful. Thanks, you’re so kind. Què diu? No ho sé, però tu digues que sí. Do you like Barcelona? Oh, sure, I love it! Va, canviem de bar. L’Ori i La Mire diuen que s’obren, que demà s’han de llevar d’hora. Doncs adéu. Demà ens truquem. De primera. L’Ori i la Mire s’acomiaden: See you another day,... —com es deia?: ah sí, Tammy (quin nom, no?)—. Doncs see you another day, Tammy. Adéu, bye, bye. La resta anem al Reixas, que és barat i hi fa molta calor.
Sis cerveses més. No, cinc, que la Tammy no beu. Com que no?! Ok —acaba per cedir. Sis birres. L’Eli, la Montse i la ianqui entaulen conversa, en anglès. L’Eli (que d’anglès en sap un quilo) els explica el viatge, i de passada deixa anar que ella ha estat als USA, fa anys, en un intercanvi, you know En Bert, en Cesc i jo especulem si aquest any sí, o aquest any tampoc. Una altra ronda, que paga la Montse. No, la Tammy no en vol més. C’mon Tammy, c’mon. Oh, my god —i torna a cedir. Els dos grups intercanviem conversadors. En Bert deserta i s’uneix a la cèl·lula de l’Eli i la Tammy; a canvi, la Montse s’uneix a la nostra, encara que només sigui per renyar-nos, i dir-nos que som uns grollers, i que no ens enrotllem gens. Es refereix a la Tammy, és clar. I tu d’on l’has treta, però? Glop de cervesa, glop de cervesa. És una amiga de no sé què, de no sé on. És clar. I tot seguit es disculpa, perquè ha d’anar al lavabo. I la Tammy es disculpa i se n’hi va al darrera. L’Eli badalla i en Bert no, però ja sap el que li toca. És maca, oi, aquesta Tammy?, ens anima l’Eli. Sí, molt maca, maquíssima. Va, home, ara no marxeu. Però demà han d’anar al museu; han quedat a les nou. La Montse i la Tammy tornen, la Montse amb els llavis més vermells. Hi ha un breu silenci, que l’Eli aprofita per a tornar a badallar (ara en públic, que és com tot es fa més evident). Al final és el mateix Bert el que anuncia que han d’agafar l’N6. Adéu company, adéu Eli, demà ens truquem. See you, Tammy. Yes, yes, sure, sure. I es perden per entre la multitud que omple el local. Buff, quina calda. It’s very hot. Yes, yes. Què fem? Jo tinc resposta ràpida: una altra ronda. Una altra!? Doncs si no voleu, marxo i us quedeu els tres. Quin cabró; d’acord, una altra. Sabia que cap d’ells no es negaria. Demano i pago. Glop de cervesa, i buff quina calor. Tots quatre creuem mirades mentre bevem i suem. Ha arribat l’hora de la veritat. El Cesc i la Montse no es miren, però jo sí miro la Tammy. No sé que dir-li, a la pobra. Què deu pensar de tots nosaltres? Segurament no res en concret. Sortim del bar i sobre els edificis vells de la plaça, cent estels més moren en una nit d’estiu; el saxofonista ja no hi és, i la nit és més negra que mai. En Cesc pensa en un lloc bandarra —que en diu ell— per continuar la nit. Jo no dic res, però sé que acabarem al port, ho sé. Anem al London? Doncs anem-hi. Hi arribem, i la Tammy s’afanya cap a la barra. Three beers més, i mineral water —que es demana per a ella. Sí, home, i què més! Miro el cambrer i li ordeno que a l’aigua li posi un rajolí de ginebra. La Tammy s’escandalitza (encara que no tant com pretén aparentar, perquè tampoc no ha dit que no a la meva iniciativa), i la Montse em torna a renyar, indignada per la meva actitud; m’acusa d’anar totalment begut. Jo li dic que sí, però que com que haig de ser jo el que l’aguantarà tota la nit, a la nostra amiga Tammy, doncs la prefereixo borratxa. Això ofèn la Montse. Què tu has d’aguantar què!? La Tammy paga i tots contents. Problema resolt. Seiem en una taula. Al cap de no res comença un grup a tocar. Són cinc i toquen jazz. Canten en anglès, però són tan de Nova Orleans com jo. Seiem a primera fila, amb l’inconvenient que la música no ens deixa parlar. De tota manera, què tenim a dir-nos? Jo i la Tammy no gaire; en Cesc i la Montse poc, però decisiu. La Tammy mou el cap al ritme del saxo, alhora que amb el peu segueix la bateria, que marca un ritme constant i uniforme. Me la miro i m’hi dirigeixo (més que res perquè ja va sent hora que li digui alguna cosa). D’you like it? Yes, yes, very good. La Montse i en Cesc es parlen amb discreció, com si temessin que algú els veiés quan es parlen l’un a l’altre. La Tammy em mira i riu, i sense dir res enfila el camí cap a la barra i torna amb una altra cervesa per a mi, i un gintònic per a ella. Jo em quedo atònit. De sobte m’enganxa la veu a l’orella i em pregunta què és el que més m’agrada fer. I jo què coi sé? Res de res, nothing at all. Hauria volgut dir que jeure al sofà i pensar, però no l’hi he dit perquè aleshores l’hauria animada a que continués l’interrogatori, i jo, a aquestes hores, no estic per a sessions interrogatòries de cap mena. Però mira, amb el nothing at all, ella ja n’ha tingut prou. Ai com riu. Mira quina gràcia. I la Montse i en Cesc comencen a llançar-se miradetes al cor dels ulls i somrisos d’aquells als que ningú altre sembla tenir-hi accés. La Tammy els mira i riu. Mare de déu, quin pedal porta la ianqui! Jo també vaig fi, però. Tornem a treure els paquets de tabac i els fem voltar. Tens foc? Sí, té. Merci. La Tammy no fuma, però sense més ni més enganxa un negre i apa, el fum fins les entranyes. I vinga a estossegar, i vinga a riure. I mira per on, que a en Cesc li fa gràcia la Tammy. I els dos vinga a riure. La Montse comença a posar cara llarga, i no m’estranya. No sé com, però ja m’he mamat la cervesa que m’havia portat la Tammy. Per curiositat, quina hora és? Les tres tocades, m’informa la Montse. Déu n’hi do! I si toquem el dos?, proposo jo, perquè tal com s’estan posant les coses només sóc capaç d’intuir tempesta i un miler d’estels extraviant-se en l’infinit. La Montse diu que per ella... En Cesc i la ianqui no responen; semblen massa ocupats en mirar-se i no deixar de riure. La Montse mira la Tammy en silenci, buscant-li els ulls per a recriminar-li la seva traïció. Perquè és clar que aquell pacte que havien fet al lavabo del Reixas és paper mullat!
No sé com, però al final aconsegueixo arrossegar-los a tots tres cap al Pastís. Sortim fora i ja no hi ha estels; ara hi ha núvols. La brisa és freda i jo em sento la cervesa al cap. La Tammy i en Cesc s’agafen ara de la mà, i cada tres passes s’aturen per assaborir-se el paladar alveolar. La Montse camina al meu costat, creuada de braços i sense dir paraula. Arribem al Pastís i ara em faig un JB. Els altres no beuen; el Cesc i la Tammy no poden, i la Montse diu no tenir set. M’assec a la barra i li pregunto a la cambrera que a quina hora plega. Ella em diu que quan s’acabi el món, i jo li pregunto que quin món. Ha estat una conversa curta, però enriquidora. A més a més, també ha servit per a que la Tammy i en Cesc desapareguin. I la Montse? Senzillament s’enfonsa en el més profund de la barra; sembla com si de cop i volta li hagués vingut la set, i ara té a la mà un vodka amb llimonada. M’hi apropo i li proposo de brindar. Però ella branda el cap alhora que menudes llàgrimes de sal li reguen les galtes. Un altre JB i un altre vodka amb llimona, que és una urgència! El món no és just, saps?, es lamenta. No, ja ho sabia. Salut!, pels milers d’estels que s’han apagat aquesta nit. I tranquil·la, que demà serà un altre dia, i l’endemà un altre, i no pateixis, que res no és important perquè només som pols d’estels en l’oblit de la història. Brindo jo sol, perquè em sembla que les meves paraules no han estat cap consol. Per acabar de reconfortar-la li descobreixo que del patiment d’avui se n’enriurà quan caiguin les fulles la tardor que ve, del riure de l’endemà ja se n’haurà oblidat quan l’hivern porti el fred, aquest oblit ningú no el recordarà per primavera, la primavera morirà l’estiu vinent, i que tots nosaltres vàrem existir tothom ho ignorarà en un flash de temps.
Em desvetllo quan el bar ja és buit. Només hi quedem la Montse i jo, amb els colzes clavats en l’infern del taulell i adormits com dos nens. La cambrera escombra el local mentre un supervivent dels malaurats seixanta en persona compta la caixa en veu baixa. És hora de marxar, parella, diu la cambrera sense aixecar el cap del raspall de l’escombra. I doncs, que ja s’ha acabat el món? Sortim a fora i plou. Ja s’han mort tots els estels, ja no en queda cap. La Rambla és buida, i els N ja han plegat. La Montse té ganes de vomitera, i jo la faig caminar fins la cantonada, direcció cap el ventre del Rabal. Ens aturem entre dos cotxes i ella s’ajup. Merda, aquest lloc està ocupat, tios!, ens escup un paio que hi ha agenollat entre cotxe i cotxe, amb la màniga nua i amb una agulla penjant-li de la vena. Perdona, és clar, com no. Però no tenim temps per a buscar cap altre racó, i la pobra treu l’escalivada i el pa amb tomàquet que havia sopat (amb la Tammy —segur—, i com a mostra culinària de la catalan cuisine) sobre el capó d’un Renault 12 familiar de color verd oliva. Cinc minuts, però, i ja he aconseguit asseure-la dins un taxi. Bona nit, que vol dir bon vent i barca nova! De seguida em recrimino el no tenir cap mena de compassió, però com que per a tot tinc resposta aquesta nit, acabo per excusar-me amb un simple No, i què? Camino fins a casa sota una fina pluja de final d’estiu, amb les mans dins les butxaques, les solapes de la texana apujades i amb el JB que m’ha revolucionat les no sé quantes cerveses. I jo per què diantre voldré una feina com Déu mana? —se m’ocorre preguntar-me sense més ni més—; de tota manera, això tampoc no canviaria res. O sí? No: la vida continuaria sense tenir cap sentit. Però bé, com a mínim, aquesta nit no hem acabat al Port Olímpic. I no és que això em consoli, però millor que no hi haguem anat.
Pujo les escales i entro dins de casa. M’assec al sofà i engego la ràdio. A les fosques sento la veu dolça d’una locutora que pregunta, a no sé qui i amb accent de matinada, si en tota una vida tindríem temps de comptar tots els estels que han mort aquesta última nit. Abans que l’entès pugui respondre, ho faig jo, i dic que no, que no podríem. I llavors la locutora pregunta per què? Que per què!? Doncs, primer, perquè l’endemà ja s’haurien apagat i, per tant, no les podríem veure ni comptar-les. I segon, perquè una vida nostra no és ni la nit d’un estel solitari i moribund. Així de senzill; així de complex. No, si ja ho dic jo: només som pols d’estels en l’oblit de la història. Després tanco la ràdio i marxo a dormir. Demà ja és dissabte, i l’altre que ve diumenge: quina porqueria.
Copyright © | Quim Siles, 1996 |
---|---|
Pel mateix autor | |
Data de publicació | Febrer 1997 |
Col·lecció | Traumatropismes |
Permalink | https://badosa.com/n031 |
A més d’opinar sobre aquesta obra, també pot incorporar una fotografia (o més d’una) en aquesta pàgina seguint tres senzills passos:
Busqui una fotografia relacionada amb aquest text a Flickr i allà agregui la següent etiqueta: (etiqueta de màquina)
Per poder associar etiquetes a fotografies cal ser membre de Flickr (no es preocupi, el servei bàsic és gratuït).
Li recomanem que esculli fotografies fetes per vostè o del Patrimoni públic. En el cas d’altres fotografies, és possible que calguin privilegis especials per poder etiquetar-les. Sisplau, si la fotografia no és seva ni pertany al Patrimoni públic, demani permís a l’autor o comprovi que la llicència autoritza aquest ús.
Un cop hagi etiquetat a Flickr la fotografia de la seva elecció, comprovi que la nova etiqueta està públicament disponible (pot trigar uns minuts) prement l’enllaç següent fins que aparegui la seva fotografia: mostrar fotografies
Tot i que a Badosa.com no apareix la identitat de les persones que han incorporat fotografies, la il·lustració d’obres no és anònima (les etiquetes estan associades a l’usuari de Flickr que les va agregar). Badosa.com es reserva el dret d’eliminar aquelles fotografies que consideri inapropiades. Si detecta una fotografia que no il·lustra adequadament l’obra, o la llicència de la qual no permet aquest ús, comuniqui-ho.
Si (per exemple, provant el servei) ha afegit una fotografia que en realitat no està relacionada amb aquesta obra, pot eliminar-la esborrant a Flickr l’etiqueta que va agregar (pas 1). Verifiqui que aquesta eliminació ja és pública (pas 2) i desprès premi el botó del pas 3 per actualitzar aquesta pàgina.
Badosa.com mostra un màxim de 10 fotografies per obra.