Tenia la tassa buida, però el gust de cafè encara li cremava a la boca. A poc a poc, assaborint tranquil·lament la barreja de sabors, fregant-se els llavis amb delit, anava xuclant el fum de la darrera cigarrreta que li quedava. La cafeteria no era gaire plena i en l’ambient la mandra de la sobretaula anestesiava les sensacions. Fins i tot el ritme de les converses s’havia adequat als badalls que sucumbien a les dosis més elevades de cafeïna. Envoltada d’aquella remor tranquil·la de discursos intrascendents, pensava, pensava en tot el que li havia succeït i en el que l’esperava, i es mirava les mans de dits llargs i prims, lívids. La marca continuava allà, cada cop més acolorida, dibuixant en forma de cor el seu destí. Recordava les paraules de la seva àvia, que havia marxat molt lluny feia uns mesos, seguint, malgrat la seva edat, els dictàmens de la seva pròpia marca: «No t’has d’espantar. Només has d’obeir el seu color perquè et guiarà vers allò que el teu cor desitja. Observa-la amb atenció, fes cas del que et transmeten la seva forma i la seva mida, deixa’t portar pels teus sentits, i no et preocupis. Ella s’encarrega de tot. Sempre ho ha fet.»

Havia descobert aquella taca estranya entre els seus dits quan tenia setze anys, el primer cop que va sentir desig per un noi. Era un xicot que treballava al forn que hi havia prop de casa. No l’estimava, no n’estava enamorada, però hauria donat qualsevol cosa per passar una nit amb ell, perquè els seus petons i les seves carícies sadollessin aquell pessigolleig que li cremava la pell. Era la primera vegada que experimentava una sensació com aquella i se sentia desorientada. Aleshores va descobrir un cor marronós entre els seus dits, que anava creixent a mesura que les mirades del noi del forn esdevenien més intenses i prolongades. I es va esgarrifar perquè se sentia estranya i diferent i, cada cop que passava pel forn, aquella marca, que indicava que les possibilitats d’aconseguir el que desitjava augmentaven, s’estenia una mica més per embolcallar-li la mà, el braç i el cos amb el seu poder. Quan la seva mare va advertir que duia guants massa sovint i la va fer seure per explicar-li el senyal que havia identificat la seva família durant diverses generacions, es va sentir, però, una mica més alleujada. No era cap cosa més que un «termòmetre de sentiments», tal com l’havia definit la seva mare, que també el posseïa, amagat entre l’índex i el dit del mig, una mena d’indicador del que els altres sentien per ella. El noi del forn la desitjava tant com ella el desitjava a ell. La taca li ho assegurava. El dia que ella va presentar-se al forn a l’hora de tancar, que va ajudar-lo a abaixar la persiana perquè ell es fixés en el seu escot, que va deixar-se dur cap al lloc on hi havia la pasta de pa i de croissants per sentir-hi l’escalfor del seu sexe, la taca va minvar progressivament fins a retrobar la mida de sempre.

Era encoratjador poder saber si agradava de debò als homes en qui es fixava. Aquesta seguretat, però, ara la posava nerviosa. Sabia que el Joel sentia alguna cosa per ella, la taca li ho deia, però era un home casat, casat amb la cap del seu departament, una dona impecablement rígida i eficient, i tenia una nena de tres anys preciosa. Era una relació impossible. Se l’havia de treure del cap. Però aquest cop sí que n’estava enamorada. Ell mateix li havia explicat, durant els quatre mesos que feia que s’escrivien per Internet, que en el seu matrimoni no tot eren flors i violes, que la passió s’havia esvaït i que les discussions sovintejaven. «Sé que la Berta no és la dona de la meva vida», va confessar-li un dia. No obstant això, el Joel també li havia assegurat que no podia deixar la mare de la seva filla per una simple aventura.

El Joel havia de venir aquell vespre a la cafeteria on ella s’estava des de feia un parell d’hores. L’havia citat allà, davant de l’editorial, el lloc on s’havien conegut i xerrat un parell de vegades, després que ella li hagués enviat, a la desesperada, un missatge de correu electrònic en el qual despullava el seu cor i s’arriscava a argumentar que «estava convençuda» que ella no li era indiferent. Quina ximpleria! Devia pensar que estava boja! De segur que volia veure-la per dir-li que se’l tragués del cap, per explicar-li que el que havia nascut entre ells al ciberespai no era real i que l’atracció que havien sentit en veure’s a l’editorial era tan sols producte de l’excitació que provoca poder tocar finalment, només per un moment, l’objecte de l’amor que es crea a cop de tecla.

Va entrar de sobte, amb el port d’un Adonis, la bellesa de l’efeb grec reflectida a la cara i els llavis del color del fred. Duia els cabells esborrifats i intentava aplanar-los passant-hi la mà. A fora xiulava un vent gèlid que esquerdava l’alè. Va seure, amb un somriure als llavis, va demanar un cafè i li va dir assossegadament que li havia de confessar una cosa. Ella esperava el pitjor i no gosava mirar-se la mà. Ell tan sols va xiuxiuejar un «sé que ho entendràs» i amb l’esperança als ulls va treure’s els guants: tenia una taca marronosa entre els dits, en forma de cor, que anava estenent el seu poder...