Les branques dels avets retallaven la llum dels fanals. Eren tres arbres iguals —piràmides de punxa triomfal: l’un, ample i gras, arrelat al solei del jardí de ciutat; el del mig era esvelt, avet de contes nòrdics, orgullós i gruixut. L’altre havia entaforat les arrels en un racó ombrívol. Raquític però no esquifit. Alt sense frondositat. La nit s’ofegava en la negra pau humida de les flors.

Contemplava el jardí des de la terrassa. Més enllà dels murs folrats d’heura, carrerons il·luminats, persianes tancades, fanals de mosquits i, mig tapada pels avets, la Plaça Major, mar de pedra que protegia la llar. Quan era petit i tornava d’escola jugava a trepitjar les clapes blanques de marbre que tacaven el terra teula de la plaça, on era prohibit de posar el peu sota pena de derrota individual en el joc infantil. Des del turó de la casa, la plaça era una rodona, no gaire perfecta, amb un cercle de fonts al mig. Els dies de festa, un funcionari prim baixava a les clavegueres per una porteta metàl·lica —qui hagués tingut la clau!— i engegava les fonts amb llums i tot i era un espectacle els dolls d’aigua amunt i avall i els focus que donaven tocs blaus, vermells i verds en una orgia hidràulico-lluminosa que el tenia encisat.

Els coloms dormien als balcons que encerclaven la plaça, edificis basats en porxades grises, històriques, de mig punt. Quan tenia quinze anys —«l’edat del pavo», deia la mare— gastava tardes de diumenge assegut als bancs de fusta de la plaça i es mirava noies-dones que passejaven amb gelats acolorits. D’aquella època, més fort el record d’una dama. El llum de l’aranya del sostre li feia brillar l’inici de calva. Un lleu moviment del cap massa petit descobrí una barba quadrada. La guspira dels ulls li saltà en notar la respiració. I girà de cop el cap. No van veure’l cridar, ni saltar cap als arbres. Els quatre homes amb uniforme només tenien ulls per l’espectacle que se’ls oferia damunt la taula del menjador. Xopa de mort, esquarterada com un pollastre, una dona de cabells foscos i oberta de cames.

La notícia no podia ser més terrible per acompanyar el cafè amb llet de la matinada quan, jugant amb la ploma d’or puntejat amb brillants, el telèfon li explicava, emmig de dues trucades de vaixells a Mèxic i negocis a Hongria, la mort de l’Herminia. Una glopada de records poc arraconats a la memòria li portava les dues mans, sempre juntes, a la falda de la princesa que somreia i ulls blaus de mare mar. L’Herminia tornava amb el rostre emboirat per massa anys des de l’última vegada que la va estimar. Sí. En Joan se l’estimava. Amb la tendresa del passat sempre millor. La coneguda, mai amiga però bon dia. L’adolescent que s’havia tornat dama fitant els coloms de la plaça amb la mirada tan llunyana que l’hauria fet volar si tingués ales. Es passà la mà per la closca massa pelada en tan pocs anys com havien passat des de l’última vegada que li va donar la mà, quan la mare el besava a l’estació i fes bondat no vulguis córrer perquè la vida t’atraparà. Consell de mare. Consell de mare protegida pel bracet blanc de l’Herminia que brillava de la mirada de l’Ernest. El germà petit enamorat de la princesa que ell havia estimat com neu caiguda sense pressa. L’Arnau havia fugit deixant el cos de la seva cunyada vessant sang a la taula del menjador de casa. En penjar el telèfon, sí ja vindré, qui prepara l’enterrament, hi puc fer res, només un dit li tremolava.

Serenitat. Abans que res li feia falta serenitat. Però no es pot estar tranquil quan les llàgrimes amaren la boca que les troba salades impossible que aquesta aigua surti de mi després de tot jo ho volia fer, necessitava matar-la. Jeia com un animalot en un cotxe vell i rovellat als afores del poble. El buscaven en batudes despietades que res no voldrien saber del perquè i només recordaven una dona dessagnada. Justícia d’homes. Què en saps del compartir sense ningú? D’aquella edat maleïda quan gastes bancs a la plaça i la veus passar, corre a comprar el pa sempre amb somriures i hola què tal mirant els coloms a mi m’agrada parlar-los i explicar al cel que tindré el sol si em ve de gust. La nit portava el mantell de fred humit i remors inacabables d’inquietud poc coneguda perquè jo no sóc un pòtol rodamons, jo vaig néixer a la millor casa del poble i veia créixer els avets però hi havia l’Herminia i l’Ernest se l’estimava i què hi feia jo, digueu-me, què és l’amor sinó egoïsme i desig de tot allò que l’altre vol? L’Herminia ja no hi és. Se li va acudir de matinada quan no hi havia pensat en cap moment ni abans ni després d’aquell vespre que no podia recordar perquè tot es barrejava i ella cridava i el jardí de verdor per tots els segles i els homes blaus que se’l miraven. La roba feia pudor. Tenia gana. Set de pau.

El vent és massa fred. El dia massa serè per amagar-me en boscúries massa clares on els homes blaus busquen sense pietat. Cridaven els budells. L’Herminia feia uns pastissos excel·lents. Alguna vegada, quan teníem tota la tarda, m’havia ensenyat el procediment secret de la reposteria ensucrada. Farina i mans blanques. Amb moviments cauts, de gata. Elegant. I femenina subtil com una seda quan tallava les pomes i en feia trossets i barrejava amb els ous i el sucre i el llevat. I cap al forn. I mentre esperem, fem l’amor, Herminia? Fem l’amor si-us-plau?

Ni un clau no cabia a l’església el matí que li van dir la missa coberta de flors i corones i tan jove i bonica i l’Herminia qui s’ho hagués pensat mai. L’Ernest no havia dormit. La barba pèl-roja li feia la cara més blanca amb les orelles enganxades al crani i el cervell obnubilat perquè no era veritat tot el que passava. La monotonia del sermó d’un capellà que semblava emocionat el mantenia en aquell estat extàtic. No hi era ni hi volia tornar. El cap s’esvaïa com el fum quan el treus sense pressa. Veia els ulls de bruixa de la dona que estimava, les seves mans sempre a la falda com dues papallones. Al costat, l’escalfor del germà gran que havia anul·lat deu mil reunions per dir-li adéu.

En Joan massa calb per la poca edat i el negoci i els sopars sempre importants. En Joan al seu costat quan això va malament i et sosté si caus i no et vols aixecar perquè jo m’estimava l’Herminia amb l’ànima. Massa nítida per no ser-hi. Tempesta i llamps de sang. Les mans crispades d’una dona vermella i blanca de pentinar-se cent vegades cabells de seda. L’Herminia no trepitja la gespa del camí que era plegats amb la senzillesa de qui fa un pastís obra d’art que aviat desapareixerà perquè sóc golafre. Tens gana?

Se’n moria, de gana. Se’n moria, d’amor. Se’n moria, de condol. Es besaven al jardí d’herbois. L’aventura de buscar la brutícia d’aquest poble que no accepta perquè els ulls brillen diferent. La perfecció es deia Ernest. Jove sensible i atent, educat, gestos suaus. Però la dama no volia deixar les històries subterrànies de coloms i la vida adolescent.

L’Arnau es moria de gana. Va arriscar-se a baixar fins la casa quan tothom era a l’enterrament. Per robar. Estava sentenciat. Per culpa d’una dona que no era dama sinó arpia disfressada. Vaig entrar a la cuina de ca la Pepeta com quan era petit i em donava magdalenes o una mica de pastís. Les parets respiraven oferiment per a un home que es deia Arnau i tenia les mans brutes de sang. Sé que m’agafaran i no voldran escoltar. S’aixecaran amb la forca perquè una dona em va matar. Gana i set de pau.

Amor massa fàcil carregat d’anys i costum i mirar-la quan es va fer gran. Dona de negre cabell. Morta a la taula del menjador de casa per l’Arnau. Crueltat de germà. Empastifat de la mel de la dona massa bella. Per què, Herminia? Per què ens has matat? Nits d’amor i de llet i suor i llepades de bèstia que tornava a la memòria a l’església grisa amb molta flor per dir adéu a una dona forastera de la gent.

Crueltat de germà. Traidor que em regala nits tan llargues sense dama què t’ha passat de cop, germà? Ma dama Herminia estimada, Herminia somiada, Herminia volguda i tinguda i amada i llunyana i ben meva. Fes-me de mare. Força de dona. Domini del mascle. La vaig matar perquè ens allunyava. Pocs van anar al cementiri. La mare agafava el braç blanc d’un Ernest corbata arrugada. A en Joan, l’aguantava la dona tenyida amb abrics de pells. Els ulls entrats al forat on empenyien la caixa. Triomfador de ciutat lluny del fred i la boira. Però l’Ernest es va quedar, amb l’Herminia, i van comprar una caseta i arbres per riure amb el record del jardí de la infància que l’Herminia no coneixia però sabia perquè l’Arnau li explicava les nits que es trobaven d’amagatotis quan l’Ernest no sospitava la mort d’una dona que estimava el germà Arnau i la seva vida inconnexe i els hàbits inconstants.

El dipòsit de detinguts era blanc i reixes per tot arreu. Ja no quedava res més que esperar. Esperar els ulls de la mare. Les llàgrimes del germà. L’esperit de la dona que estaven enterrant. El temps es feia etern des que la fam l’havia portat a ca la Pepeta per ser trobat. La fam del cos d’una dona desitjada que havia hagut de matar. L’Herminia no volia el somni de llibertat lluny dels arbres, a l’altra banda del mar. Les taques sagrades de la plaça eren somni d’adolescència i els policies amb pistoles que brillaven de tan negres. Caçat. Ens han enxampat i el teu cos es podrirà com el meu tots dos en cel·les quan els esperits es podrien estimar.

Herminia que no em vols perquè saps el dolor de l’Ernest el teu home estimat quan jo era divertiment. Per això et vaig matar bruixa maleïda que baixaves dels estels i et deixaves acaronar. Maleïda dona que no sabies canviar l’escalfor de l’amor suau per ma passió escabellada i algun dia pudor de suat.

Sabia que l’Ernest era allà abans que em fessin aixecar i la mare i en Joan espectador sempre objectiu del meu mal. Em miraven i jo els ulls abatuts perdona’m germà era ella i no tu qui em va fer patir fins extrems que no sabries pensar. Com t’ho podria explicar... Germà.

Brut i esgarrinxat i abatut i els ulls al terra perquè no em podia fitar sense el perdó que jo no li havia de donar perquè era la meva princesa qui hauria hagut de cridar-li que el cos esparrecat no havia servit de res si el seu record, Herminia estimada, estaria amb mi més que mai i lluny del seu costat home ignorant que la vas destruir pensant o teva o de ningú i al final és més meva que mai. Jo t’he de perdonar.

No em mires, germà. De què tens por és que t’odio amb tanta força d’odi etern i punyalada. No hi ha perdó a la sang. Germà d’ulls esbatanats parpelles closes llavis prims que remuguen que no em volies fer mal. Herminia tancada al calaix vestida amb fusta dels bancs de plaça on fa segles jugàvem a la cuit-i-amagar. Germà silencis tant com ara que no em mires. Germà engolit pel món despietat sense la llum que jo havia trobat i m’has robat. Egoïsme. Enveja d’homes. No et perdonaré mai.

Estaven garratibats. L’aire de la cel·la amb reixes es va glaçar. Callaven. La mare mirava els dos fills fitant-se com gats. La màgia tornava sense la dona que la va cuinar. És dolç l’amor dels germans. Suor freda. Pols accelerat. Tens quan la mare cridava què fas amat. Ernest germà agafava el cap de l’Arnau i, acostant-se les orelles a la boca, crida un AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAHHHHHHHHH de feredat. Les mans crispades i l’energia li marxava els ulls perduts tot era d’esma i només el xiscle anormal. L’Arnau es deixava agafar, els ulls clavats en un punt que li tenyia la cara de mort i glaç. De sobte, un airet suau ens corregué l’espinada i la vaig sentir, ben viva, rient-se dels germans. Té cor, la mandràgora? El pip-pip del meu telèfon portàtil ens va despertar mare salta rera meu i separem els germans. L’Arnau i l’Ernest, descarregats de la força de dona que els havia enfrontat, no pararen de riure com mai.

Sóc morta, ho saps? El cos es podrirà.