Estimada Gertrudis,

Em complauria molt que a l’arribada d’aquesta carta et trobessis ja totalment refeta; però si no és així, desitjaria que almenys les meves cavil·lacions et permetessin d’oblidar les teves, encara que només sigui momentàniament. A tots ens atabala sempre alguna cosa, i per sobreviure cal que provem de fer-nos amics dels nostres fantasmes. Sóc lluny, però sóc amb tu. Ho saps i no cal que t’ho recordi. Més que mai pressento que ens uneix un nou sentiment, una nova situació. Sóc lluny, però com diuen alguns d’aquí, del país, el cel és per a tots el mateix, i la Lluna i els astres llueixen per a tots més o menys de la mateixa manera. No et recorda...? Sí, segurament. Ho saps, no? Aquí la Lluna es veu des d’un angle totalment diferent. Hi ha dies que de nit, al cel, es dibuixa un somriure resplendent, amable i acollidor que, en mirar-lo, sovint se’ns encomana. És aleshores que totes plegades ens sentim bé, com si ens haguéssim reconciliat amb nosaltres mateixes i, de retop amb el món. Aquest somriure penjat de tant en tant al cel ens proporciona una energia que ens enforteix i ens ajuda en les adversitats. Cada dia que passa són més, i més difícils de superar. Quan el somriure diví es capgira i canvia la Lluna, per contra, sembla que tot se’ns apagui, que hi hagi més núvols al cel i en nosaltres. La Lluna, llavors, és una silueta trista que a moltes ens recorda que som molt lluny de casa, de la terra on vam créixer i, sobretot, de la nostra petita comunitat. A les nits, cares llunyanes ens assalten a la memòria i una nostàlgia feixuga se’ns arrela al fons de l’ànima. I és llavors que em poso a mirar fotografies i a escriure. A escriure’t. Sí, perquè quan estic sola i escric, et veig. Et tinc al davant, en la penombra. Em mires; i quan em mires és quan a mi em sembla veure’t realment. És en moments com aquests que puc parlar-te de les meves coses amb una sinceritat més honesta que si et tingués a l’altre costat del telèfon. Sempre m’ha passat això, amb tothom. T’escric però m’escric.

Veus? Ara, sense que tu ho percebessis, m’he aturat. He alçat la mirada a la finestra que tinc al davant i, com que a fora és completament fosc, m’hi he vist reflectida. M’hi he mirat uns instants; però sense fixar-m’hi. Com a través de mi, buscant-te. No sé quant de temps he estat així, potser uns minuts. Seguidament he abaixat la mirada al paper i he vist la meva lletra. M’ha costat reconèixer-la. M’he preguntat què feia i què escrivia i, de sobte, he descobert que tornava a desplaçar la ploma. Se m’ha fet estrany. Escrivia sense saber què. Això. La mà m’anava sola. De fet, em va sola, i decideixo que no em fa por, perquè només podràs saber el que jo vulgui explicar-te.

Dec sonar una mica tocada, ja ho sé. Fa uns quinze dies que ens tenalla una calor horrorosa, insuportable. Sembla que et suïn els ossos i que tota tu t’hagis de desfer com un tall de mantega. Avui la Lluna no ha somrigut. Ni tan sols s’ha pogut veure. Només ha plogut i plou. El cel no hi és, només és induïble. A mig matí, els carrers del poble ja s’havien convertit en un enorme toll d’aigua i, com que el sostre del menjador és de fusta, hem hagut de traslladar les taules a l’església per poder menjar sense goteres i amb menys humitat. Les parets de les cases són de terra atapeïda i, esponjades d’aigua, sembla que s’estovin, amb els porus d’un pa de pessic. Aquí no en sé fer, de pa de pessic. Ho he provat tot. Amb prou feines aconseguim un pa sec i tofut que t’escalda els llavis i les genives. El llevat es resisteix a pujar i abans es socarrima enganxant-se al motlle. Les plantes també. Creixen escardalenques, o esquerdades hauria de dir. Un enciam que gosa fer més d’un pam de diàmetre és un il·luminat. Un miracle, ja m’entens. Un il·lús que ha renunciat i s’ha llançat. Un cop deshidratades i espremudes, però, l’aigua de la pluja sobtada les ofega i, en comptes de revifar-les, les podreix. Així és com aquí, l’aliment, l’objecte delerosament cobejat, sovint ens dóna la culatada. Plou, ofuscadament, com si això fos el tròpic, com si fins el clima hagués perdut el nord. La canalla, la que encara gaudeix de bona salut, continua mostrant-se riallera. En períodes com aquests, són la nostra secreta font de vida, el nostre veritable aliment. Són les rialles innocents i tendres dels més infants les que ens recorden que encara serveix d’alguna cosa sobreposar-nos a aquests xàfecs i mantenir-nos fermes al peu del canó. Davant l’adversitat són el consol i l’esperança; el que en veu baixa cada vegada més sovint m’ha fet repetir «Malgrat tot, encara...». Sí, perquè jo, si no fos per ells, a vegades...

Més d’una vegada he pensat en deixar-ho estar i tornar, que aquí, com diuen alguns del país, encara es fa més evident que la vida es redueix a viure per tal d’esperar la mort. És així de senzill, així de buit i de patètic; i a això, malgrat no confessar-ho, s’hi ha resignat molta gent. Omplir un buit amb un altre buit. Però, ara, això, no és el moment de pensar-ho, i menys de dir-t’ho. Ni tan sols per un instant, perquè llavors no trobaria sentit a res del que estem fent, a res... i tampoc sabria perquè vaig decidir venir.

Perdona, m’he tornat a aturar. Tinc una sensació estranya. No t’hauria d’escriure, no aquesta nit. No tinc son i no sé on puc arribar. Aquesta bombeta només és de vint-i-cinc i, malgrat les ulleres, he de forçar la vista. A vegades, ho reconec, hi ha alguna cosa que m’ho desmunta tot, un estrany magnetisme que fa embogir la brúixola de la raó i que permet pensar-ho gairebé tot. Tot se m’emboira i se’m desmunta. M’aliena. Només veig sang i vull fugir. No dec ser l’única. Són atacs de lucidesa. Ja ho vaig fer, això de fugir. Demà, probablement, no entendré què he estat escrivint, però sento que ho he de dir. Al capdavall sempre ho oblido en pensar en els malalts i sempre em torna, de bell nou. És l’influx de la Lluna i del seu somriure maliciós i amable. Allunyada la tempesta, tot continua igual a si mateix. Alguna cosa m’enganya i la mentida es refà. No n’estic segura. Sento que he de comunicar-me alguna cosa que encara no sé ben bé què és, però que hi estic abocada i que m’atrau. Hi ha alguna cosa que m’he de dir i et faig servir a tu com a excusa, com si no hi fossis, o com si hi fossis massa. Les fotografies també miren.

No, aquesta carta no te l’enviaré. No hi tinc dret. Ets la meva millor amiga i confident. Ens coneixem des de fa dotze anys, Gertrudis. Te n’havies adonat? T’has preguntat mai què se li pot arribar a fer o a confessar a una veritable amiga sense que per res d’això deixi de ser-ho? Ara se m’acut que potser molt poc, potser fins i tot no-res. Què és l’amistat, doncs? M’és igual. Tot és ficció. Però no t’ho puc fer, això. Ets amiga meva. La cremaré. Demà la faré servir per encendre la llar de foc on fem el menjar. Paper, tinta i paraules. Combustible. Un objecte que crema, res més.

Vols dir? A raig, el mal pot ser menys dolorós, potser perquè sense pensar també es pensa, com també es somia, es parla; com es fan tantes i tantes coses. Com també es viu.

No hi ha dubte: si encertes a mirar-lo com cal, sense prejudicis, el poble és bonic, més bonic del que pot trobar-lo qualsevol que vingui només de turisme, si és que algú pot venir aquí només per fer turisme. Quan portis el rodet que t’envio a revelar, demana’ls que te les facin en un format més gran. Així podràs veure els colors badats en què treballem i com, malgrat les sotragades, s’hi reflecteix la pulsió per a una vida digna i feliç. No t’ho havia descrit? El poble és a pocs quilòmetres de la ciutat; bé, això depèn del conductor, perquè aquí el traçat dels camins i de les carreteres s’improvisa. Tot és pla i, quan el vent bufa, els remolins entelen d’arena qualsevol indici de quitrà. Les úniques muntanyes són les que veiem allà lluny, a l’horitzó. Aquí és freqüent veure com algú s’atura al mig del pas i alça la mirada cap a la serralada, retallada damunt de les cabanes i les casetes de fang i de fusta. Me’n vaig adonar al cap de poques setmanes d’arribar. Jo, aleshores, solia preguntar-me què hi devien cercar i què hi volien veure; fins que un dia vaig ser jo qui s’hi va aturar, en aquell mateix punt, entre l’església i l’hospital. Duia a les mans uns llençols en què acabava de morir un noi d’uns vint anys, per rentar-los i desinfectar-los. Estaven tacats de sang, sang que el noi havia vomitat. Ho recordo molt bé, era migdia, el Sol era a la vertical i la xafogor marejava. No t’ho sabria definir, però sé que llavors ho vaig entendre i, des d’aquell dia, en comptes de sentir curiositat en veure que algú mira cap a les muntanyes, he sentit, d’aleshores ençà, un esglai que m’ha deixat glaçada, m’ha nuat la gola i m’ha negat els ulls. Mai, encara, mai no he vist aturar-s’hi un nen; no de la manera que ho fan els adults; i no és que a l’alçada dels nens, les casetes tapin les muntanyes, no, perquè són ben visibles des de qualsevol lloc. Els nens sans hi juguen i no senten la necessitat de mirar més enllà; i crec que el dia que un ho faci, només un, encara que només sigui un, el primer, voldrà dir que les nostres intencions i els nostres esforços han fracassat, irremeiablement. Del tot. No, no tenen cap motiu per mirar cap al nord, encara. No l’haurien de tenir. A Europa no els espera res d’especial. Tot el que poden necessitar han de poder-ho cercar aquí, a la terra que els ha vist néixer, a la primera que els ha encetat la carn de la planta dels peus. Aquests nois poden viatjar, poden donar la volta al món, si volen, i relacionar-se amb milions de persones d’altres cultures; però aleshores esdevé necessari tancar el cercle i morir a casa. Cal saber tornar per provar que s’ha sabut marxar: el retorn confirma el viatge.

Jo no vull morir aquí, per molt vella que m’hi faci. Ho tinc molt clar: aquest no és el meu lloc. No sé quin és. N’hi ha que sí, que no els faria res. S’hi volen quedar i no les entenc; però no els ho discuteixo perquè sento que tampoc no hi tinc dret. El dret és invent de llei i, la llei, entre veritables persones, em sembla que només fa nosa i crea neguit. Tot i que he d’admetre que hi ha dies que em quedaria aquí per sempre, n’hi ha d’altres en què voldria tornar, i quan dic tornar no em refereixo al simple fet de pujar a un avió i saltar aquesta escopinada de mar; sinó tot el contrari, es tracta d’un retorn en el temps, en els anys, que em permeti reconstruir d’alguna manera aquest present. Voldria poder-lo veure amb uns altres ulls; no pas amb els d’un altre, sinó amb els meus; diferents. Des d’una altra experiència. I si de veritat això fos possible, demanaria també conservar aquest present en el record, per poder-lo enyorar. Ho veus? Potser m’atabalo massa. Però reconec que a vegades no puc evitar de pensar què o qui podria haver estat a la vida, amb un passat diferent. Tan aviat me n’adono, espolso de mi aquesta idea verinosa i em resigno a provar de millorar i redreçar el camí de la vida que un dia vaig escollir. D’aquesta vida... Aquest és l’error més gran del meu caràcter. És el veritable virus de la meva consciència, la inevitable consciència de la costura que, sobretot a les dones, ens fa cosir i recosir els traus i els esquinços d’un vestit vell, en comptes de desempallegar-nos-en i escapar de la peça. Tornar. Estripar. Llençar. M’he passat hores i hores asseguda, vinclada en silenci sobre els teixits, al costat d’un malalt, provant, sense didal, de no esventrar-me un dit i fer-m’hi sang. Mai a la vida he apedaçat i recosit tantes disfresses com aquí. Tants vestits fets de draps i de llençols rebentats en un lloc on les malalties despullen els més porucs i els més avergonyits. Faldilles esfilagarsades, bruses obertes, nois en calça curta. Hi ha instants, reconec, en què he desitjat ser aquí essent una altra. Instants com aquest en què ara t’escric. Escriure és cosir, recosir, apedaçar.

No n’hi ha prou, resant. El desig de fer una cosa o el de demanar que una cosa esdevingui és insuficient. Més i tot, a la llarga és frustrant. Aquí hi ha molt temps per pensar i per desitjar fer o haver fet coses que, alhora que semblen molt llunyanes, semblen més factibles. Crec que això ho propicia el distanciament, tant de la pròpia llar com del propi passat. Aquí la memòria funciona d’una altra manera. Quan fa sol, en fa tot el dia, sense canviar perceptiblement d’intensitat. No hi ha matí o tarda, hi ha tan sols dies i nits. Excepte quan plou, el temps sembla mantenir-se en un estatisme indiferent. A vegades és difícil de suportar, aquesta indiferència. A vegades tens la sensació que no importa què pensis, què diguis, sinó tan sols el que facis. A vegades, el Sol escalfa i el terra lluu tant ocre que, en dirigir-te cap a un lloc, a mig camí ja no recordes què t’hi ha volgut encaminar. Totes patim d’aquest mal, i totes ens en defensem amb més o menys dignitat. Malgrat no parlar-ne mai obertament, només amb una mirada còmplice, quan algú arriba tard o es despista completament, en tenim prou. Aquí no es perdona amb paraules, aquí es fa amb la mirada: mirant amb curiositat i, tot seguit, deixant de mirar com entenent i oblidant. El perdó és l’oblit. Acompanyar un malalt que està a les acaballes no és parlar-li, sinó agafar-li la mà i prémer-li molt fort, mirant-lo als ulls amb una fermesa mig fingida mentre deixa de lluitar. Les paraules atabalen; i poden arribar a doldre. Quan hi ha tant per dir, parlar cansa, com cansa escriure. Enlloc com aquí, els fets esborren els desitjos, els somnis i les paraules.

M’he aturat una altra vegada, però ara ja no crec que t’importuni. Tinc la mania de sostenir la ploma amb tal força que em deixa una marca a la punta dels dits, un tros de pell enfonsada. No hauria de continuar, i tampoc no sé si vull, però ja ho veus, escric encara que sigui per dir-te que no vull continuar aquesta estranya carta. Mai, em sembla, no m’havia posat a escriure coses com aquestes. Ara em sembla que no dic res. Mai, no obstant això, no havia cregut que escrivint pogués sentir-me tant... satisfeta, tan contrariada alhora. Si cosint et punxes, fa mal, però també et desperta. És com parlar amb algú amb qui no cal justificar-se ni raonar perquè ja t’entén, i perquè en el fons ets tu mateixa; amb la qual cosa, escrivint, em dono plaer. És per aquest motiu, potser, per què no ho deixo encara, perquè potser sé que, si encara vull enviar-te-la, tot això no tindrà el mateix sentit, no per a tu. El que hi dic ja no serà tan real com jo ho sento ara. O sí? Es parla en un silenci i s’escolta en un altre silenci, igual d’íntim. Se m’acut que potser el grau més alt de comunicació a què es pot aspirar amb una persona a qui no veus sigui el que proporciona un full de paper escrit, a mitja nit, més per a tu mateixa que per a l’altra. Per què no n’hi pot haver prou amb senzilla una abraçada? Aquesta nit, només la pluja trenca el silenci.

Això, com diuen alguns, no és el tercer món. Això és el paradís. Aquí, com t’he dit, les carreteres es poden improvisar, en tots els sentits. O, millor dit, les circumstàncies demanen que s’improvisin. Aquesta hipòtesi, ja l’havia advertit, però la vaig poder confirmar ara fa una setmana. Potser pensaràs que m’he tornat definitivament boja, però vaig constatar que, efectivament, el món és tan petit com un mocador. I ara, a aquestes hores, em sembla que no he viatjat tant en l’espai com en el temps. No es pot fugir del passat perquè és allà on ets tu, indefugible. El passat ets tu. N’estic feta.

Ara veig la meva vida molt més compacta, molt més lògica. I ara em demana que torni a triar. No! No: he pogut tornar a triar. M’ho diu tot el que m’envolta. Miro enllà cap a la serralada i em crida, més que mai i mai com ara, més que a qualsevol dels del país. Jo sé què s’hi amaga, al darrera, perquè jo en vinc. Ells no. Ells, en canvi... Ells només s’ho imaginen enduts per una esperança i una il·lusió vagues. Ficció pura. Això no és el tercer món, això és el paradís. Hi torno. Aquí és permès de perdre’s i retrobar el camí del qual sense adonar-nos-en ens hem anat allunyant. Aquí mai res no retruny si s’atures i fas mitja volta per canviar de direcció. Sí, alguna cosa em diu que aquí, aquí, aquell noi, amb qui havia jugat al narro tantes tardes al carrer de l’església, al poble, a casa, pot tornar a ser aquell noi, malgrat haver esdevingut un metge amb trenta-cinc anys més a l’esquena; i que jo, al mateix temps, puc tornar a ser aquella noia que ara és monja missionera i que només veu malalties, sang i misèria, i que el major plaer de què gaudeix és el de sentir a dins la seva veu mentre s’aboca en paraules en el primer paper que troba. Aquesta carta, per exemple. Alguna cosa em diu que puc tornar a la vida, a la meva, i sense abandonar el compromís de viure també per als altres. Un cop retrobades les peces i tallada la primera pedra, la veritat no pot tenir aturador, cap més aturador.

Però què dic? Il·lusions, quimeres...! Escriure en present el que hauria de ser en passat és fer ficció, nefast. Amarg consol.

Ho he dit i m’he aturat. Ja està, he pensat. Però no. Hi ha més coses. Hi ha el que quan vaig venir ja sabia que hi hauria: el mateix. Vaig venir aquí per retrobar-me a mi mateixa, però ara potser no m’agrada el que he trobat. Sempre ha estat així. De fet, venir era només una excusa per allunyar-me d’un estil de vida que cada dia em pesava i m’ofegava més. Necessitava fer alguna cosa, sentir-me més útil encara que la gent continués patint i morint. No solucionarem pas res, amb la nostra intervenció; més aviat ser aquí ens ajuda a nosaltres. Una excusa, amb la qual enganyar-nos, amb la qual dir-nos que realment tenia un sentit l’opció que un dia vam prendre i de la qual ens sentim cada dia més presoneres. Quan algú mira més enllà de les muntanyes és que se sent presoner d’alguna cosa, molt probablement d’ell mateix. La llibertat. Què és? Què hauria de ser? A vegades he pensat que la llibertat és una manifestació de l’egoisme. Allà no hi estava bé; però aquí tampoc. Menys. El que em frenà de venir uns anys abans va ser la por de verificar això, això que ja sabia, això que sempre he sabut. Ho tinc al davant. Ara. Tal com em tinc a mi mateixa al davant si provo de mirar finestra enllà. De dia, una finestra és una porta oberta al món, però de nit esdevé un mirall que et retorna la teva imatge en la intimitat. La pròpia veritat, nua, crua, solitària. Davant teu, a estones el món, a estones tu. Voldria tornar a fugir, però seria un gest en va. Tot retorn és ficció.

He trobat el que volia trobar. No puc queixar-me’n. La malaltia d’en Kemali era diferent de totes les que havíem vist. Era una mena d’infecció que semblava immune a qualsevol dels medicaments de què disposàvem. Aquella setmana Sor Eulàlia, l’única de nosaltres amb estudis mèdics, no hi era i, quan tornés, el nen ja podria haver mort. Aquella era, sens dubte, la malaltia més ràpida i voraç amb què ens havíem acarat. No sabíem què patia, i per això patíem totes. Vam prendre la mesura d’aïllar-lo, no fos cas que en pocs dies tots la contraguessin. Quan el vam traslladar del recinte que, sense ser-ho, anomenem hospital al vell magatzem de fusta, ja delirava. Deia coses sense sentit, rebufava. Tremolava i es movia tant que el vam haver de lligar al llit de rodes. Tenia blaus per tot el cos, com si l’haguessin apallissat. Alguna va gosar murmurar que podia tractar-se d’un brot de pesta; però els símptomes no hi acabaven de coincidir. Els blaus anaven i venien. La febre augmentava. Algunes van resar per l’ànima de la criatura. Jo no. El dia que em va tocar de passar la nit amb ella, tota la nit amb els ulls encesos mirant el sostre, vaig decidir que no en volia veure morir una altra. No. Encara que hagués de morir, jo no la volia veure morir. L’endemà al matí vaig dir a les altres que probablement a la ciutat ens podrien oferir ajuda. Era evident que la criatura no sobreviuria més d’una setmana. Per ràdio vam demanar si hi havia algun metge que pogués venir a atendre’l. Al cap d’unes hores vam rebre la resposta. Un comboi d’ajuda humanitària passaria l’endemà per la ciutat, però no tenien previst estar-s’hi més de tres o quatre hores, el temps imprescindible per descarregar el material que uns dies més tard seria distribuït i ens seria enviat, com s’havia fet sempre, com corresponia. Després, el comboi prosseguiria la ruta. Una altra vegada, el que era habitual era insuficient; de la mateixa manera com massa sovint el que comença sent provisional esdevé definitiu. Traslladar-hi el malalt era impensable. Si volíem un metge, havíem d’anar-lo a buscar. Gairebé havíem de segrestar-lo. Essent jo l’única que havia après a conduir, em van posar al volant de l’atrotinat i únic camió i vaig enfilar cap a la ciutat. Sola. Quan vaig haver deixat el poble uns quilòmetres enrera, entelat de pols, vaig adonar-me que era la primera vegada que el vehicle amb què em traslladava estava sota la meva absoluta voluntat; fins aleshores sempre m’havia conduït algú altre. Pujar a un avió és deixar-se dur. Taxista de mi mateixa, vaig dir-me, i pensar-ho va testavirar-me una mica. La ruta fou tortuosa, però vaig esquivar tots els obstacles, tot el punxegut pedregam, sense perdre la noció de l’espai ni del rumb. En Kemali podia morir mentre jo conduïa i no me n’assabentaria fins a la tornada. Per uns instants vaig desitjar que així fos, que morís mentre jo era fora. M’agradava la idea que aquell viatge no tingués cap finalitat. Tan sols un petit viatge, un viatge perquè sí. Un viatge. Però ara crec que cap viatge pot ser tan sols un viatge. Hi ha coses que s’entenen només quan les sentim. Vaig ser egoista. Molt.

Hi vaig ser a mitja tarda, a la ciutat. Només m’havia aturat per menjar una mica i adobar el desert. Recordo, mig arrupida entre el que havien estat uns matolls vius, la imatge del camió, allà aturat, com abandonat al centre de la pista, inert als embats de vent i d’arena. Va recordar-me una escultura que havia vist de petita: un elefant de pedra, un gegant immòbil a la trompa del qual m’havien assegut, amb la faldilleta arromangada i les sabatetes penjant, per fer-me una fotografia en blanc i negre. Sé que hi ha un lligam anímic entre una imatge i l’altra, però no el sabria descriure amb paraules. No vull. Trairia el que em va fer sentir. D’alguna manera m’havien assegut sola als dos llocs i, malgrat no voler-ho especialment, m’havia divertit. Tal com em va divertir il·lusionadament entrar en una ciutat d’homes al volant d’aquell vell camionàs. Un gegant de ferro mig espellofat però amb un motor poderós. Vaig anar directament al centre, a la plaça on se suposava que havia d’haver-se aturat el comboi. Vehicles grans i nous, molta gent, gent blanca i gent negra, caixes amb medicaments, mans alçades, nervis, rebombori... Vaig apropar-m’hi a peu i vaig demanar per un metge a un home que em donava l’esquena. En girar-se va dir-me que ell era metge; que ell era ell, aquell. Li vaig parlar de Kemali i li vaig indicar amb el dit el camió amb què havia anat a buscar-lo, mig amagat en una cantonada però amb el morro visible i amatent. Dues hores, em va dir. Vaig esperar donant voltes i, quatre hores després, assegut al meu costat, em va demanar que m’aturés un moment perquè necessitava... i vaig frenar. Sola una altra vegada. Sola per poder retrobar aquell rostre en la meva memòria. Els anys havien passat per a ambdós de la mateixa manera, però de lluny, d’esquena al camió, aquella camisa grisenca, aquells pantalons curts, aquells cabells rossos esbullats i bruts em van retornar el noi amb qui ingènuament una vegada havia imaginat compartir bona part de la meva vida. El nom, no ens havíem dit el nom! Només havíem parlat d’en Kemali, de la malaltia, de les dificultats que tenim amb els malalts, de l’educació dels nens... El seu nom. No volia saber-lo. No m’havia reconegut? Va ser llavors que em vaig mirar al retrovisor. Com volia que em reconegués amb aquella pinta! A mi sí que m’havien canviat, tant per dins com per fora! He de reconèixer que van tornar a pesar-me els anys i la llunyania, i el període de temps que ens havia separat va tenyir-se’m de buidor, però també d’una tènue esperança. S’havia girat i venia. Què havia de fer? Què havia de dir-li? Com podia justificar-me? S’acostava. Vaig pensar tantes coses en tant poc temps que no vaig entendre’l quan, des de fora la finestreta, va oferir-se a conduir la resta del trajecte. Vaig accedir; podia ser perillós conduir i pensar alhora i, a més, començava a sentir-me cansada. Alguna cosa va passar o havia passat, perquè cap dels dos no va gosar obrir la boca que no fos per dir alguna obvietat sobre el país i el clima. Un esvoranc. L’esvoranc.

Vam arribar al poble que ja era fosc i la Lluna somreia, torta, però somreia. Kemali dormia i panteixava sorollosament. No l’acompanyava ningú. Ell va despullar-lo i va obrir la caixa amb els medicaments. Kemali es va encongir i cargolar com si tingués mandra de llevar-se. Li va palpar tot el cos, acariciant-lo, sacsejant-lo lleugerament. Es va estremir i li va començar la ranera. Li va posar el termòmetre i, mentre esperàvem, li va treure sang i li va administrar dues injeccions. Kemali, enfondit en ell mateix, ni es va despertar. Estava a quaranta-un de febre. Vam restar uns minuts en silenci, observant-lo manxar. Se li va ofegar un gemec. Immòbil i nu sobre el llit, lluïa, semblava una estàtua d’una font, el llom d’una foca. Horrible. Un quadre barroc, de llum tenebrosa; de calidesa elèctrica. Vam mirar-nos als ulls, ell i jo, i sense parlar vam dir-nos que sabíem qui érem, l’un i l’altre, i que qualsevol comentari sobre la situació resultaria superflu. Potser l’odiava. Potser l’estimava. Potser només recordava el que m’havia mancat, el que la seva presència em ratificava. Potser sentia fàstic de mi mateixa i dels meus remordiments i del meu egoisme. Ara m’adono que només vaig estar pensant en mi. El silenci podia punxar-se com un globus de fira i rebentar, com les venes inflamades del coll i dels braços de Kemali amenaçaven de fer. Suàvem. Conteníem la respiració per no fer soroll. Ens ofegàvem. L’endemà al matí, tan aviat com el Sol esborrés la Lluna del cel, ell marxaria; com a bon metge, sense fronteres. Era la seva feina i la seva vida. Marxar. La meva vida era quedar-me i ajudar. Tots dos ajudàvem, però de manera molt diferent; i a mi ja no m’ajudava ajudar. Mai més. Què m’hi obligava, però, a quedar-me? Què m’hi obliga, doncs, encara? La pedra tallada dins meu, el tel... El recosit. Què vaig fer aquella nit! No, no puc escriure-ho. Això no. No això. Encara em farà més mal la mà i ho sabré menys.

Sí que puc. He de poder. Ara he estat a punt d’estripar aquests fulls. Els he doblat i els he fet un esquinç, petit. Els he ferit però no els he mort, encara. No, no m’he mort, encara. De fet, són ells els que m’han ferit a mi: en rebregar-los m’han obert la pell de la punta de dos dits. Ara he sagnat una mica. M’he fet sortir la sang. No els he acabat d’esquinçar perquè, de sobte, he tingut la idea que descriure primer el que va succeir després em pot facilitar les coses. Suposo que si finalment t’ho envio, podràs veure la marca que els acabo de fer, és aquí, a la part superior dreta, a prop de la gota de sang que amb una punta de mocador ensalivada he intentat d’esborrar. Com una ratlla, un estel fugaç, com una espurna de foc. La tinta muda en sang, però dels papers, no en surt mai sang, ni tinta. Són arbres fets bocins i prou. Trossos de vida.

Podria dir que a partir d’ara escric amb sang, però és innecessari exagerar. Les paraules ens fan exagerar les idees; quan parlem, també. Malgrat que estic cansada i ara m’he fet mal a la mà, vull controlar-ho fins al final i vull acabar de dir tota la veritat com si no fos meva. Tampoc no seria capaç de posar-me al llit i dormir. Tinc la sensació que aquesta carta és l’únic que de moment em manté viva. No sé, a hores d’ara, què hi pot haver més enllà d’aquests papers, més enllà d’aquests marges. No ho vull saber. Em fa por saber-ho. No vull que aquí la Lluna somrigui. No vull que el Sol surti demà.

Bé. Ara torna a ploure més fort. Molt. Em sembla que he estat cinc minuts per traçar la paraula «molt». Tinc el cap espès, però en calma. Calma lúcida. Calma falsa i deslleial. L’aigua repica contra els vidres de la finestra com si volgués obrir-se pas, com si volgués fer-los explotar. Gotes d’aigua regalimen i llagrimegen damunt el meu reflex, però per l’altra banda. Trona lluny. Demà em llevaré sola, i aniré a dormir sola. Una altra vegada, com avui, com ja fa poc més de trenta anys. Sí, com si res... Sí. Ha, ha! Riu! Sí. Riu-te’n com ho faig jo. Vols saber què vaig fer l’endemà? Vols que t’ho escrigui? L’endemà en Kemali ja no tenia gairebé febre, la qual cosa no és tan esperançadora com pot semblar-te. Als malalts, abans de morir, molt sovint els baixa la febre, és un dels indicis que el seu cos comença a perdre la batalla contra la malaltia. Tot feia l’efecte que Kemali no abandonava, sinó que es recuperaria, lentament, però. Ell podria viure altra vegada. Burxar. Improvisar. A mi, en canvi, ja em semblava que no. Va ser llavors que vaig recordar que, durant tots els minuts que havia passat al costat d’ell, no havia portat posat res que denunciés l’opció que un dia va comprometre’m. Quan ja de matinada va obrir la porta de l’habitació on encara tenim en Kemali, vaig veure com una petita flama se li extingia als ulls. O bé és això el que hi vaig voler veure. Portava una altra camisa, blanca, gosaria dir que vaporosa, com de mòmia o de cambrer. Va ser també aleshores que em va caure al damunt el pes d’un sentit de la responsabilitat que malgrat que sentia com a meu, l’havia heretat, no sé d’on ni de qui amb exactitud, però que em va cloure qualsevol escletxa d’esperança i de somni. El pes. Em vaig mirar les mans. Ell, indecís, se’m va atansar i em va fer un petó a la galta. El petó de Judes, vaig pensar. Havia estat una nit seca, eixuta, però el dia s’havia llevat molt lleuger. Feia vent, però en comptes de molestar, acompanyava. Era evident que s’havia produït una mena de reconciliació. Estranya. Torbadora. Esclatant. Durant uns moments es repetí un silenci semblant al del vespre anterior, un silenci que, eixordador, feia mal a l’oïda. Profund. Sangonós. Però blanc. Va prendre-li una altra vegada la temperatura i la pressió, i li va tornar a treure sang. Aquesta vegada era menys espessa i fluïa més. Tot aparentava fluir més. Els pensaments fluïen més. Tot fluïa tant que tot se m’escapava. Vaig voler caure a terra, marejada, però feia anys que la sang no m’afectava de cap manera. Només n’ha esdevingut capaç el dolor. Només descobrir en els altres o en mi la pugna dels dubtes i les contrarietats amb què s’empeny la vida m’ha arrencat de tant en tant una llàgrima o m’ha esquerdat la veu. Vaig alçar la mirada cap a la bombeta del sostre, nua i freda, i m’hi vaig voler veure reflectida, propera. De petita havia tingut la idea que les bombetes ens miren des del sostre, com ulls. Ho saben tot, ho veuen tot, i no diuen res. Hi ha coses que només poden succeir a la llum del foc, altres, a la càlida llum d’una bombeta penjada a mig aire. Estirada al llit sovint la miro i la prenc com a confident. Se m’acut ara que potser he mirat sempre la bombeta del sostre com la gent d’aquí mira més enllà dels límits del poble. Escric sota la mateixa llum, artificial. Embruto aquests papers, i ella, indulgent com sempre, m’acompanya i no gosa ni tremolar, com tampoc va gosar-me dir res aquella nit. Res. Mai no existeix, però, el que designa fil per randa aquesta paraula. Res és res. Mai. Quan he dit «res» ha estat sempre perquè no volia o no m’atrevia a dir què en pensava realment. De fet, dir «res» sovint és dir molt. I res és el que li vaig dir a ell quan, abans de retirar-se de la cambra on Kemali es recuperava, va preguntar-me si em passava alguna cosa. Res, vaig dir. Però m’esqueixava a crits per dins. No, no només estava cansada perquè havia vetllat el noi tota la nit, estava cansada perquè... no, encara no ho puc dir. Resultaria massa senzill, massa fals. És llavors que va fer-me un petó a la galta. Llavors i no abans.

Estic convençuda que a partir d’aquesta nit recordaré aquells moments d’una altra manera, perquè la memòria manifesta sempre l’atreviment de trabucar la veritat de les coses. El present transmuta sempre el passat. Si això hagués de ser un conte, algú diria que hi manca una estructura clara i que és repetitiu en els motius. I fins potser pamfletari. Però és que, a mi, per recrear-ho, no em basta amb dir-m’ho només una vegada. No hi ha ordre més lògic que el desordre de les emocions. Les emocions ens arruguen l’ànima, ens trasbalsen, ens transporten a estats d’il·lusòria lucidesa. La intel·ligència no existeix. No hauria d’existir. Els humans som massa racionals, ara que ho penso. Estúpidament racionals. No hi ha dia en què amb l’ajuda de la prudència de la raó no perpetrem un petit atemptat contra nosaltres mateixos. La cosa sempre acaba vessant. Es produeix un alliberament tan gran que podria incendiar aquestes parets de fusta, aquests papers. Cremen, ja, d’alguna manera. Em cremen a mi, a la mà. Cremo jo, de ràbia. M’odio i l’odio. L’odio i m’odio. L’estimo com mai Déu no ha estimat ningú. Sento que tot m’és igual. Mereixo l’infern? M’hi ofereixo? Es podrien morir tots els malalts, ara. Tant de bo desapareguessin! Visquin els virus! Vull que es morin. Si ara jo els matava cauria, però, en el seu joc. Oh, no! Enverinaria la sang de tots. Kemali podria morir i ara jo no sentiria res de res. Ningú no els vol, els malalts. Ningú no espera «res» de ningú. Ningú no es troba a faltar. No hi ha res que es trobi a faltar quan manca l’essencial. No tinc l’essencial. M’han pres l’essencial. Han aconseguit que oblidi l’essencial. No aconsegueixo de veure al meu entorn cap cosa que sigui mereixedora d’un sacrifici com el que la maleïda racionalitat de la por que he heretat em va executar. Només he pogut gaudir de l’espectacle de la vida des de la llunyania de l’última fila d’un amfiteatre. Tan sols una vegada més vaig poder gaudir del seu somriure i de la seva lleu carícia abans que tornés a pujar a un camió, el del carnisser, que tan sols passava pel poble en direcció a la ciutat; l’únic improvisat mitjà de transport mínimament regular. Carn que s’endú carn. Pols que es queda amb la pols. I ara el somriure de la Lluna riu.

No puc més. Abandono. Tot pot ser que demà al matí algú obri aquesta porta i em trobi aquí, a terra, caiguda de la cadira, amb aquests papers envoltant-me, encara amb el llum encès i la ploma a la mà, mig ofegada encara en el somni i en mi. En el fons no t’ho volia dir, Gertrudis, però t’ho diré de la manera més glaçant possible. No pensis malament, evita’n l’esforç i l’exaltació. Aquella nit no vaig fer res, res en el sentit en què concebo la paraula. Vaig plorar tota la nit, sense llàgrimes, però; sense sanglots. Tot ho vaig fer amb la imaginació i el desig; i és per això que, amb la imaginació, el meu cos va nodrir-se i atipar-se d’una manera tal que l’endemà vaig llevar-me sadollada però buida. Completament. Ell va passar la nit a la caixa del vell camió i jo aquí, com sempre. I és per aquesta arrelada indolència emocional, per aquest lament contra el qual he provat d’escometre moltes vegades, que ara se’m neguen els ulls i em comencen a caure les llàgrimes al paper, embutllofant-lo, esborrant grotescament la lletra, diluint la tinta i la sang, retornant-m’ho tot altra vegada...

Prou, ja és teu.

Una abraçada, germana, per a tu.

Records a totes,

P.S.: Tinc por. Em tinc por. T’ho envio, però desitjo que no ho entenguis, tant de bo; no tant com jo.