Era exactament el divendres de la quarta setmana. A mig matí sortí de l’habitació i creuà el hall per a dirigir-se a la biblioteca, amb la intenció de cercar-hi algun diccionari que pogués aclarir-li els significats de dialèctica i astúcia de la raó —termes, semblava que cabdals, en aquell llibre estrany que estava llegint i del qual no entenia gairebé res. En sortir de la biblioteca, tot creuant el recinte una altra vegada en direcció a l’ascensor, aquella noia de recepció de mirada trista i grisa (que per cert es deia Maria Lluïsa i amb la qual ell ja havia començat a entaular certa amistat) el cridà amb un pssst, pssst i amb un somrís gairebé eufòric des de rere el taulell. Quan ell s’atansà al taulell, la noia sacsejà un sobre marró, ple de segells i tampons de certificacions: era per a ell. Sense ni agrair a la Maria Lluïsa que hi hagués pensat, engegà a córrer escales amunt amb el sobre en una mà i amb el cor en l’altra. Arribà a l’habitació panteixant i alhora confús per tota una sèrie de pensaments que ara li dollejaven per la ment a glopades. Es preguntava, gairebé en to de retret, per què havia de sentir-se content de rebre res, després d’haver-lo humiliat amb aquella espera de quatre setmanes, després d’haver-lo convertint en un bevedor empedreït, amb seriosos problemes per a ésser capaç de ficar-se al llit sense haver-se empassat abans mitja ampolla de whisky, després d’haver-li causat també un inici de càncer de pulmó, gràcies als tres paquets de cigarrets que es fumava cada dia, i el pitjor de tot —encara tingué temps i esma d’afegir—, després d’haver-lo abandonat i ignorat com a un miserable, destinat a morir-se en solitud en un racó perdut del món, com els elefants o les balenes, i sense que ningú no se n’assabentés de res, com si hagués deixat d’existir. Estava furiós. I la fúria arribà a fer-li plantejar la possibilitat de ni tan sols obrir el sobre. De primer prengué aquella decisió, però com era de suposar trigà poc menys de quinze segons a estripar un dels marges del sobre i extreure’n el contingut. Llegí els documents en diagonal, per tal de fer-se una primera idea ràpida; girà i passà fulls mentre murmurejava i, a poc a poc, els ulls començaren a humitejar-se-li. Era viu, sabien que era viu, se’n recordaven d’ell i, fins i tot, al final de la nota, algú havia signat amb bolígraf. En ple estat d’eufòria, deixà els papers sobre el llit i es preparà un whisky ràpid: allò mereixia una celebració; després es posà a analitzar l’abast d’aquella nota i dels documents adjuntats, mentre s’encenia una cigarreta.

Però anant a pams, el primer full era una còpia del contracte laboral de caràcter indefinit que ell mateix havia signat amb l’empresa, tal com marca la llei; el segon era el comprovant d’un ingrés per la quantitat exacte del sou —segons el contracte esmentat— que el dia abans l’empresa havia dipositat en el seu compte corrent; i el tercer, una breu nota on es mencionava —encara que només fos a nivell de confirmació rutinària— la seva posició i disponibilitat. És a dir, que simplement confirmaven ser coneixedors que es trobava instal·lat en aquell balneari, que hi havia arribat tal data i que a dia d’avui encara hi era. El que més el reconfortà, però, fou aquella signatura en viu. Tot i que tractà d’esbrinar el nom de la persona que hi signava, el traçat llargarut i alhora arrodonit de la signatura l’impedí arribar a determinar cap nom en concret. Malgrat tot, d’una cosa sí que en podia estar segur: aquella signatura era d’una dona. Ràpidament li vingué a la memòria la secretària que l’havia rebut els dos únics cops que havia visitat l’empresa. Hagué de fer un esforç per a recordar-la, per bé que al final aconseguí fer-se’n una idea bastant exacta. La recordava d’una alçada normal, és a dir mig pam, més o menys, més baixa que ell; els cabells eren llargs, arrissats i negres; els llavis vermells, apassionadament vermells, i molt molsuts; el somrís era un somrís que no li va ser fàcil de descriure i classificar: d’una banda es tractava d’un somrís tímid, poruc gairebé, però d’una altra banda també es tractava d’un somrís gens innocent, encara que també hi havia la possibilitat que aquesta segona característica fos deguda, simplement, a l’espessor i sagnant sensualitat dels llavis. Com es diria?, es preguntà llavors. Estava segur de no saber-ne el nom, així que ràpidament decidí que Eva o Anna eren noms que encaixaven prou bé amb la presència de la noia i amb el que recordava de la seva personalitat. També podia dir-se Mònica, però. I Núria. I Lola, i Francesca, i Montse. Elisenda ho dubtava, però Meritxell, en canvi, també hi cabia dins els possibles. Noms com Maria, o compostos d’aquest, com ara Maria del Mar, Maria del Carme o Maria dels Dolors eren discutibles. També n’hi havia de descartables, com ara Edelmira, Antònia, Eulàlia o Laia, Daniela, Alberta o Alba. Després també pensà en la possibilitat que els pares de la noia, assidus lectors de l’Antic Testament, haguessin batejat la noia amb algun nom bíblic, com Jezabel, Dalila o Rut. També sospesà la possibilitat que els pares hagueren estat amants de la Grècia clàssica, i que per tant haguessin optat per un nom àtic, com ara Clitemnestra, Antígona o Pandora. Però, i Helena? I aleshores decidí que Helena li esqueia millor que cap altre nom. Sobre l’edat no tingué tants problemes, i ràpidament fou capaç de delimitar-ne un màxim i un mínim, que oscil·lava entre els vint-i-set o vint-i-vuit i els trenta-quatre o trenta-cinc. Per a ser virtuós, decidí que en tindria trenta, o trenta-un. Aquella signatura, doncs, només podia ser d’ella; i aquell detall, per molt insignificant que semblés, li representava ara una finestra tan gran com el cel sencer, perquè si bé del supervisor i del director només n’havia sentit a parlar en boca d’ella, d’ella mateixa tenia referències directes i reals. Com a mínim, i això era el que tractava de dir-se, hi havia un rostre humà que treia l’empresa de l’anonimat fred i sinistre en el qual s’ocultava, i alhora també el llevava a ell de la solitud opaca on havia estat arrossegant-se durant aquell primer mes de ser en la nòmina d’aquella empresa.

Però malgrat tot allò, no hi havia cap instrucció, cap ordre. Res de res. Bé, d’haver, sí que n’hi havia: l’ordre implícita de continuar esperant. Tornà a llegir tots els documents i la nota, i després ho desà tot dins la tauleta de nit. S’acabà el whisky i decidí baixar a recepció; havia de parlar amb algú, compartir el nou sentiment que aquell sobre li havia portat, i que no era res més que la barreja agònica del desesper i el deliri de sentir-se, alhora recordat, i per tant alleugerit de la solitud, però tanmateix ignorat en la seva isolació. L’eufòria inicial ja només era una petita alegria, reduïda al fet de la signatura i el que aquesta comportava. Però allò era tot, i aquell tot tampoc no era molt. De seguida s’adonà, doncs, que aquella carta de caràcter confirmatiu i la signatura a mà, no havien fet res més que empitjorar les coses fins a un extrem que ell mai no hauria imaginat; ara ja no es tractava de sentir-se abandonat, simplement, sinó que, a més a més, ara hi havia l’atenuant que l’agència reconeixia l’abandó a què el sotmetien, i això, mirés com es mirés, era encara pitjor.

Només veure’l, la mirada trista i grisa de la Maria Lluïsa l’inquirí des de rere el taulell. Ell respongué arronsant-se d’espatlles, en silenci... Què més podia dir? Ella s’afanyà a dir-li que ho sentia, però com que ara tenia feina —s’excusà—, li proposà que es veiessin quan ella acabés la jornada, que seria a les sis de la tarda. Abans que ell tingués temps d’acceptar o rebutjar la invitació, ella ja intuí que totes aquelles hores se li farien insuportables, i per tant el volgué compensar convidant-lo a sortir fora del balneari. Ell digué que sí, que acceptava aquella invitació, i llavors ella li explicà que al poble hi havia un bar que estava força bé, amb molt bona música i tranquil, i que allà podrien parlar. Ell ho trobà una idea formidable, la millor que havia sentit en molt de temps, i amb un posat d’humilitat que només són capaços d’exhibir els porucs i els humiliats, confirmà a la noia que l’esperaria tal com ella havia convingut.

L’espera fou igualment desesperant, però agreujada per l’excitació que li suposava sortir del cementiri d’elefants per primer cop des que hi havia arribat i, a sobre, en companyia de la Maria Lluïsa. Ell es vestí amb uns texans i una camisa i esperà davant de la porta del balneari fins que la Maria Lluïsa sortí, ara sense l’uniforme. Quan la veié aparèixer se sorprengué, perquè, de fet, mai no s’havia aturat a pensar sobre l’edat que tindria, i ara que la veia sense uniforme era fàcil d’endevinar que la Maria Lluïsa no tenia més de divuit o dinou anys. On diantre anava, amb una adolescent? A un bar de nens, a beure Coca-Coles i Fantes de taronja? Sense deixar de somriure’s mútuament i de comentar intrascendentalitats, pujaren al Land Rover de la noia i enfilaren la carretera fosca que els menava al poble. Aparcà tot just davant de la porta del local i hi entraren, ella davant d’ell i saludant tothom, des del porter fins als cambrers. El presentà després a un petit grup de nois i noies que seien en una taula del final del local, just amagats rere la taula de billar, i a continuació s’assegueren tots dos sols en una altra taula. Ella insistí a convidar-lo, i ell, per tal de deixar-la sentir adulta, acceptà. Ell demanà un whisky, i ella absenta (sense aigua, especificà). Begueren i xerraren; ell explicà a la noia tot el que sentia, però amb prou discreció perquè tampoc no volia parlar més del compte, i per tant hagué d’ometre detalls. Tot i així, i en un momentani atac d’ira, arribà a confessar a la seva nova amiga que si aquell desterrament no s’acabava aviat, començaria a pensar en la deserció, i per tant en l’incompliment premeditat del contracte indefinit que havia signat. Sí, d’acord, es tractava d’una decisió dràstica, radical si ella volia, però quina altra cosa podia fer? Ella demanà una altra absenta i després d’una pausa, que aclaria que no havia escoltat ni una sola paraula del que ell havia dit, li explicà que tenia no gaire bones notícies per a ell. Que volia dir? La noia havia trobat una altra feina, i el divendres d’aquella mateixa setmana deixaria el balneari. Allò l’enfonsà, per bé que no canvià l’expressió de la cara i tampoc no féu cap comentari que pogués deixar veure la seva sobtada i nova decepció. Després d’un breu silenci, ell desitjà tota la sort del món a la noia, i ella li ho agraí amb un somrís amagat dins el got d’absenta. Quan ell ja havia deixat de parlar, la noia deixà el got sobre la taula de marbre vell i ratllat i sense cap explicació ni confessió de cap mena l’agafà pel clatell i el besà als llavis. Ell de seguida notà el gust de l’absenta, el fonoll, el salpasser, la matafaluga i la melissa fresques, però ardents, en el paladar de la Maria Lluïsa, i abans que pogués dir res (potser alguna cosa com que allò no estava bé, que ella era molt jove i ell massa gran per a ella) tots dos havien deixat el local i ara jeien en la part de darrere del Land Rover, besant-se amb passió i tocant-se sense treva. La foscor de la nit els ocultava en aquell revolt de la carretera quan ell començà a inquietar-se. «Vols dir que això està bé?», li preguntà a la Maria Lluïsa. ¿Però què volia dir, exactament, amb si allò estava bé? Quina mena de pregunta era aquella? Ella no respongué, i ell no tornà a preguntar. Un quart més tard la noia es retorçava de plaer asseguda sobre d’ell, mentre amb les dents de marbre blanc i polit li mossegava la llengua adormida pel whisky. Mitja hora més tard tots dos seien, en silenci, un al costat de l’altre; ella fumava mentre s’apujava les calces, i ell mirava a través del vidre, amb els pantalons descordats i amb la ment obstaculitzada per dos murs: la seva situació laboral, si és que podia dir-se d’aquella manera, i la seva situació sentimental. Ell hauria preferit que allò que acabava de passar amb la Maria Lluïsa no hagués succeït mai; de fet, hauria d’haver-la aturat en el primer petó, quan amb les ungles clavades al bescoll ella l’havia besat per sobre de la taula del bar. Però ara ja era massa tard per a tractar d’explicar a la Maria Lluïsa que allò no l’havia ajudat gens, sinó que més bé l’havia rematat. Quan la noia s’acabà el cigarret, baixà del cotxe en silenci, s’assegué al volant i tornà a desfer el camí, carretera amunt ara, fins a la porta del balneari. S’acomiadaren amb un petó als llavis i amb un fins demà. Ella encara li passà la mà per l’entrecuix i amb un posat d’adolescent entremaliada li murmurà a cau d’orella que si era bo demà hi tornarien. Però és clar, ell no la tornà a veure mai més. Bé, la veié de lluny, rere el taulell de recepció, tot i que aconseguí evitar-la durant els últims quatre dies de la setmana. I dilluns, ella ja no hi tornà.