https://www.badosa.com
Publicat a Badosa.com
Portada Biblioteca Poesia Dístic

Pessigolles i pessics

Selecció

Lluís Miret Pastor
Grandària de text més petitaGrandària de text normalGrandària de text més gran Afegir a la meva biblioteca epub mobi Permalink
Compartir
I
La poesia seria
la capacitat de les paraules
per a produir pessigolles a l’ànima;
de convocar a un plàcid somriure;
d’aportar un instant de felicitat íntima.
La poesia consistiria
en cercar un segon de bellesa
o un instant de vida plena i sensata
.....
Llegir un somni, escoltar un miratge.
.....
La poesia seria
la capacitat de les paraules
per a pessigar-te l’ànima,
de manera quasi tan bèstia
com ho fa la vida.
Arrancant-te la pell a tires
deixant-te el cor al ras.
Convertint les paraules en destrals
que esquincen amb fúria
la son dels mansos i els satisfets.
VI
Paradisos cercats de silencis,
l’esperança té el preu de la paraula.
El frustrat somni del covard,
és la llavor plantada,
de la que demà collirem les rancors.
M’espanten les nits fredes i obscures,
m’horroritza la soledat,
perquè en ella
reconec els meus silencis
i enyore
les paraules callades.
La vergonya i el dubte han mort.
Em colpeja tanta seguretat exhibida,
tanta ignorant energia,
caminant a ritme d’anunci
cap a un patètic no res.
L’absurditat del valent m’aclapara.
Davant la inutilitat del problema,
absorbisc un miratge en bromes,
admire la meua innocència
i la inèrcia em posa en marxa.
Recorrent un camí
farcit de silencis i paraules,
rodejat de sorolls i rialles sinistres,
camine espantat cap a un futur incert,
somniant una subtil esperança,
delicada i esplèndida.
VII
Contemple un paisatge inhòspit:
Desolat, estúpid i insòlit.
Especule amb la buidor del futur.
Enyore un país antic i càlid
que és la nostàlgia del passat.
Camine per la frontera,
entre l’ahir i el demà.
Venint d’un passat que conec,
sospitant el futur, en el qual descansaré;
faltant-me sols per contemplar
la senda que em conduirà.
Espere que el demà
siga una caminada salvatge,
perquè si he de dormir l’eternitat
aspire almenys a estar cansat.
IX
TARDOR
Els boscos i la mar contenen
una tranquil·la i silenciosa bellesa.
Entre poderosa i subtil,
amb un toc perillós i suïcida.
Les fulles pàl·lides desitgen morir-se.
El terra és un cementiri ocre
i la terra un cementiri blau.
Tot i això, o per això,
que eterna i fràgil bellesa.
XI
La vida juga amb el temps sabent-se perdedora.
Aspirant a mossegar tres records efímers
o a construir quatre esperances absurdes.
La vida camina cap a la mort,
preocupada per la vida,
que no per la mort.
Enyore les morts que he viscut
i plore els futurs que no viure.
Enamorat d’un present impossible
fruit d’un naufragi de la memòria
i descregut de tota esperança.
Camine cap a ella, emocionat i convençut.
XIII
HIVERN
Mor,
enyorant la primavera en aquest immens hivern.
Estació i sensació de mirada albina,
tan monòtona com un full blanc,
tan trista com una fulla caiguda.
Tremole,
anhelant la calor de les teues abraçades,
llunyanes i incertes, quasi diria que somniades,
impossibles com una mirada transparent i torbadora
com un cel clar de mes de maig.
XIV
La mar, l’arena o el sol,
Les ones acariciant la platja.
La llibertat, el plaer i la vida,
la natura acaronant-me l’ànima.
A la vora del país
contemplàvem esborronats
la bellesa salvatge d’un capvespre.
Arran mateix de casa
aspiràvem a tocar la història
amb les mans humides de vida.
Petroli, formigó i plàstic
Platges malferides pel ciment
Diners, progrés i seguretat
la realitat mutilant-me l’ànima.
La mar ha d’embrutar-se
per a que l’home progresse.
La mar ha d’espoliar-se
per a que l’home menge.
La duna ha de morir
per a que l’home descanse.
La ràbia m’ofega
i em revela contra eixe home.
Contra mi o contra ell,
ignore si som el mateix.
XV
Vull imaginar
que caminaré fins a la tomba recordant,
amb un somriure desafiant:
orgullós i nerviós,
fals.
Si en veritat arribara conscient
a tan delicat instant,
voldria la ment transformada
en un carranc enfollit,
qui correguera pertorbat
a la recerca de memòries.
Com ni el records ni les metàfores,
deuen rendir comptes a la física:
Imagine arribant primer, a la fi del camí.
Recorrent exhaust i frustrat,
els camins de la infantesa.
A la inútil recerca d’un principi.
No puc recordar un inici
ni imaginar un final.
Em conforme tractant de descriure
un interval de segons,
transcorrent en uns pocs metres.
Més el temps bombardeja
la memòria deixant un rastre de runes
que anomenem records.
Les imatges es difuminen,
les paraules s’obliden.
Tan sols les sensacions es mantenen
indelebles, fins i tot engrandides.
No desitge caminar recordant,
sinó somniant.
Conforme ho fan els xiquets.
El somriure dels infants
mai no és fals.
Potser sí ho siga el seu plor,
però mai el seu somriure.
XVI
Ser feliç és saber-se viu
estar viu
sentir-se viu.
La mort no m’espera
al final de la senda,
la porte al damunt;
llastant-me la marxa,
dificultant-me la vida.
A vegades l’oblide
i cante i camine
amb força i valentia
cap a l’ombra d’un arbre
o a la frescor d’una font.
Altres vegades, en canvi,
les bèsties bramen
des dels marges obscurs
i em contamina l’aire podrit
del seu pèrfid alè.
Es fa difícil caminar
amb la tremolor a les cames
però l’angoixa estimula la marxa
donant-li la certesa del que és inevitable.
Més perilloses resulten
les tranquil·les jornades per l’estepa
quan em pregunte
cap a on camine
i per què camine.
Enquistant-me un dubte
que m’esgota l’ànima i el cos,
que em ralentitza la marxa.
I és llavors quan sé
que és quan ens avorrim que morim.
XVIII
Fam, suor i misèria
front a racisme i depressió.
No esperes civilitzacions en lluita
ni batalles entre homes.
Assistim a una guerra
entre fantasmes i pors.
Si cerques el guanyador
no mires les mans buides
ni les lleis ni les armes.
No contemples els cossos buits i ferits
ni t’admires de cap tecnologia.
Analitza les raons dels uns i els altres,
mesurant els nivells de desesperació.
La nit obscura i la mar hostil
no apaguen els ulls encesos d’esperança
ni acovardeixen als perdedors.
Sobre la mar s’escolten
cançons de lluny que són pregàries
entonades per gent que se sent viva.
Rostres pàl·lids morint-se
front al televisor.
Esclatant de greix i pastilles,
indignats davant l’estrany.
Què cap viu espere mai,
l’ajuda dels que estan morts!
XX
La vida penja d’un fil
al qual ens agafem per no caure.
La felicitat la portem a sobre,
nugada i embolicada del mateix cordill.
Vivim imitant els trapezistes,
combatent entre el vertigen i tedi,
entre el que podem realitzar
i el que podríem intentar.
Sobreviure és véncer les temptacions
de mamprèndre-la amb el fil a dentegades.
Simulant no tindre por a una certesa:
El nuc que manté la felicitat
pot ser la porta de l’abisme.
Aliens a temptacions perilloses,
la meua felicitat i jo,
pengem simulant ignorar-nos.
Imitant una estàtua, voladora i ridícula,
una cosa més sense importància.
Tan sols, de tant en tant,
la ment s’atreveix amb cabrioles perilloses:
La felicitat i la vida pengen d’un fil
i poques coses poden fer-se amb un fil,
com a molt penjar o penjar-se.
XXI
Presoner d’un destí compartit i etern
el dia avança cap el seu final
que, com tota mort, sembla trist i repetit.
Són estèrils les queixes i els planys
i com a molt resta una muda ràbia,
potser, per això, l’orgullosa llum
decideix morir cridant
imatges de bellesa pertorbadora.
Immolant-se altiva entre brases i flames,
dessagnant-se entre vermells impossibles
que transformen el cel en una llar.
Després ja vindrà la nit,
l’obscuritat i el silenci,
on recordar i somniar.
Cap altra cosa resultaria digna.
XXII
La solitud és una inútil fugida
del torrent de les paraules podrides,
un refugi perillós pel seu silenci
i el pitjor dels llocs des d’on sofrir
les aïllades paraules d’esmolada crueltat.
Vivim encadenats els uns als altres
a través de les paraules.
Respirem amarrats a les nostres esperances
nugats amb fràgils cordatges fets de paraules.
Desesperem sotmesos a poderoses pors
covards de sentir aterridores paraules.
La paraula tant pot ser un acte devastador
com un íntim i tendre plaer.
Les paraules vertaderament paladejades
són aquelles que callem per a no contaminar-les
amb el pèrfid alé de la realitat.
Aquelles que estan mortes o són belles;
aquelles que tant se semblen als records.
XXIII
Tan sols
en la fugacitat d’un instant
aspirem a paladejar
l’etern sabor de la vida;
però els instants no existeixen
sinó que naixen per a escapar-se,
com nosaltres naixem
per a poder perseguir-los.
Contradictori, bell i trist;
com un instant,
com una vida.
XXIV
Tot viatge és una fugida
cap al futur,
a la recerca de nous paisatges,
de nous espills on contemplar-nos,
de nous escenaris on enganyar-nos.
Els viatges que no he fet
són els somnis que no he complit.
A vegades em desperte
tremolant de por i de fred
aterrat per l’existència d’un rostre
que mai no coneixeré.
XXV
Fugint de la nit, va córrer cap els estels
I l’alba la trobà desconcertada i rendida.
Lluny de qualsevol por i de qualsevol meta
lliure d’angoixes i òrfena de somnis.
Taula d'informació relacionada
Copyright ©Lluís Miret Pastor, 2005
Pel mateix autor RSSNo hi ha més obres a Badosa.com
Data de publicacióMarç 2006
Col·lecció RSSDístic
Permalinkhttps://badosa.com/p156
Opinions dels lectors RSS
La seva opinió
Com il·lustrar aquesta obra

A més d’opinar sobre aquesta obra, també pot incorporar una fotografia (o més d’una) en aquesta pàgina seguint tres senzills passos:

  1. Busqui una fotografia relacionada amb aquest text a Flickr i allà agregui la següent etiqueta: (etiqueta de màquina)

    Per poder associar etiquetes a fotografies cal ser membre de Flickr (no es preocupi, el servei bàsic és gratuït).

    Li recomanem que esculli fotografies fetes per vostè o del Patrimoni públic. En el cas d’altres fotografies, és possible que calguin privilegis especials per poder etiquetar-les. Sisplau, si la fotografia no és seva ni pertany al Patrimoni públic, demani permís a l’autor o comprovi que la llicència autoritza aquest ús.

  2. Un cop hagi etiquetat a Flickr la fotografia de la seva elecció, comprovi que la nova etiqueta està públicament disponible (pot trigar uns minuts) prement l’enllaç següent fins que aparegui la seva fotografia: mostrar fotografies ...

  3. Un cop es mostri la seva fotografia, ja pot incorporar-la en aquesta pàgina:

Tot i que a Badosa.com no apareix la identitat de les persones que han incorporat fotografies, la il·lustració d’obres no és anònima (les etiquetes estan associades a l’usuari de Flickr que les va agregar). Badosa.com es reserva el dret d’eliminar aquelles fotografies que consideri inapropiades. Si detecta una fotografia que no il·lustra adequadament l’obra, o la llicència de la qual no permet aquest ús, comuniqui-ho.

Si (per exemple, provant el servei) ha afegit una fotografia que en realitat no està relacionada amb aquesta obra, pot eliminar-la esborrant a Flickr l’etiqueta que va agregar (pas 1). Verifiqui que aquesta eliminació ja és pública (pas 2) i desprès premi el botó del pas 3 per actualitzar aquesta pàgina.

Badosa.com mostra un màxim de 10 fotografies per obra.

Badosa.com Concepció, disseny i desenvolupament: Xavier Badosa (1995–2018)