http://www.badosa.com
Publicat a Badosa.com
Portada Biblioteca Worldwide Classics
3/14
AnteriorÍndexSegüent

L’Atlàntida

Cant primer

L’incendi dels Pirineus

Jacint Verdaguer
Grandària de text més petitaGrandària de text normalGrandària de text més gran Afegir a la meva biblioteca epub mobi Permalink Ebook MapaVora la mar de Lusitània
Nota preliminar*


Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra,
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.
Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien,
pertot càntics de verges i música d’ocells;
ara en palaus de marbre les foques s’hi congrien
i d’algues se vesteixen les prades dels anyells.
Aquí estengué sos marges lo continent hesperi;
quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap;
lo sol, però, que mida d’un colp d’ull l’hemisferi
era petit per veure’l a pler de cap a cap.
Era el jou d’or que unia les terres ponentines
i, cor de totes elles, com font del paradís,
los dava clares aigües a beure i argentines,
i en sos immensos braços dormia el món feliç.
Per ella es transmetien, com per un pont amplíssim,
d’un maig etern en ales, ses cries i llavors,
aucells de ros plomatge, de refilet dolcíssim,
dels aromers la flaire, cantúries i tresors.
Rei n’era Atlas, aquell qui de la blava volta
los signes a una esfera de jaspi trasplantà,
i del sol i de l’astre que més lluny giravolta
la dansa misteriosa i harmònica explicà.
Per ço, dels fills de Grècia la somiosa pensa
lo veia, com muntanya, tot coronat d’estels,
i ajupit, sens decaure, davall sa volta immensa,
servant amb ferma espatlla la màquina dels cels.
En gegantesa i muscles sos fills li retiraren,
mes com un got de vidre llur cor fou trencadís,
puix aprés que els reialmes i tronos revoltaren,
també el de Déu cregueren seria escaladís.
Mes una nit bramaren la mar i el tro; de trèmol
com fulla en mans del Bòreas, l’Europa trontollà,
i, despertada a punta de dia al terratrèmol,
d’esglai cruixint-li els ossos, no veia el món germà.
I assaborint lo tebi record de sos abraços,
semblava viuda dir-li: —Oh, Atlàntida! a on ets?
Com solia, ahir vespre m’endormisquí en tos braços,
i avui los meus no et troben, d’esgarrifança freds.
On ets?— I ai!, on l’hermosa solia els cors atraure,
lo pèlag responia: —Jo l’he engolida anit;
fest-te enllà! entre les terres per sempre em vull ajaure;
ai d’elles!, ai, si m’alço per eixamplar mon llit!—
Li carregà feixuga l’Omnipotent sa esquerra,
i el mar d’una gorjada cadavre l’engolí,
restant-li sols lo Teide, dit de sa mà de ferre
que sembla dir als homes: —L’Atlàntida era ací!—
Eix màstil del navili romput illes rodegen,
de Jezabel impura com rebatuts quarters;
quan al passar los segles sa gran desfeta vegen,
diran: —Mirau on para la via dels plaers.—
Fou lo gegant que pinten amb tot l’Olimp en guerra;
l’ixent sol amb sos braços tocava i lo que es pon;
i no content d’estrènyer, com dintre el puny, la terra,
d’estels volgué pujar-se’n a coronar son front.
Mes del Tronant brunzenta, derrocadora flama,
de sa escala de cingles suspesos l’estimbà
al mar bullent de sofre i ones de foc, on brama,
retorcent-se a la càrrega feixuga d’un volcà.
I a tu qui et salva, oh niu de les nacions iberes,
quan l’arbre d’on penjaves al mar fou submergit?
qui et serva, jove Espanya, quan lo navili on eres
com gòndola amarrada, s’enfonsa migpartit?
L’Altíssim! Ell, de nàufrag tresor omplint ta popa,
del Pirineu, niu d’àligues, t’atraca als penyalars,
dessota el cel més blau, darrera eix mur d’Europa,
i al bressoleig, com Venus, de dos immensos mars.
Per ço, de les riqueses* lo déu en tu posaren
los grecs, entre argentífers turons veent-te florir;
millor que el d’or de Colcos preuat velló hi trobaren,
a Homer dares l’Elíseu i a Salomó l’Ofir.
De l’Atlàntida al veure’t hereva, en son enterro
los pobles que et festegen digueren: —Ella rai!
què importen a l’abella los trossos de ton gerro,
si, flor dels vinents segles, los quedes tu?— Mes ai!
Quan l’huracà amb ses ales remou lo negre abisme,
jo sento, entre el diàleg dels mars, sa fonda veu,
tètric gemec que encara li arrenca el cataclisme,
i a les terres que foren germanes crida: —Adéu!
Fui la major de totes, podria dir-vos filles;
Europa entre madrèpores dormia allà al pregon,
lo Caucas i Apenins eren rengleres d’illes,
i ja l’abril cenyia de roses lo meu front.
He vist d’un llit de perles alçar Nàpols i Ibèria;
he vist Sahara, Grècia i Egipte al fons del mar;
l’onada he vist que em colga jugar sobre Sibèria,
i, espinada d’Europa, los Alpes eriçar.
Geganta jo, engrapava com mà de Déu la terra,
amb l’Atlas, Serra Estrella i els Pirineus per dits,
i un vespre, obrint ses boques, l’abisme fosc m’enterra,
los elements tots quatre dansant sobre mos pits!
I vosaltres?, vosaltres, la mar que us embolcalla
llençau a mes espatlles, badant los ulls al sol;
vostres bolquers d’escuma me dàreu per mortalla,
com orfenets de mare rient en lo bressol.
Què val ara que mostre Plató diví a la història
mon nom escrit amb astres* del cel en lo llindar,
si ja de mi perdéreu, ingrates, la memòria,
mes ai!, i em bat per sempre la immensitat del mar?—
Senyor de les venjances, donau alè a mon càntic,
i diré el colp terrible que, rebatent-la al fons,
féu desbotar als amples Mediterrà i Atlàntic
per desunir los mons!


Al temps que el gran Alcides anava per la terra,
tot escombrant-la amb clava feixuga, arreu-arreu,
de bords gegants i monstres que a Déu movien guerra,
en flames esclatava nevat lo Pirineu.
Des d’on lo sol al nàixer ja daura ses boscúries,
amb brams i cruixidera l’incendi, a coll del torb,
duia sos rius de laves a Roncesvalls i Astúries,
sens ésser-li congestes, torrents, ni colls, destorb.
Apar serpent immensa, d’escata vermellosa,
que a través de l’Europa, d’un mar a l’altre mar,
respirant fum i flames, passàs esgarrifosa
son cabell de guspires i foc a rabejar.
I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada
cremant com teranyines los núvols de l’hivern;
de cingle en cingle, passa les valls d’una gambada,
vessant-hi com un cràter les flames de l’infern.
Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolen,
rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats,
i la fumera i flames amunt se caragolen
amb quera i pols dels rònecs albergs enderrocats.
Al veure que ses llàgrimes no poden apagar-los,
girant-s’hi s’escabellen i fugen los pastors;
al llur darrere belen anyells, i, sens tocar-los,
fugen amb ells los óssos i llops udoladors.
Així en fugia el moro quan amb un riu de ferro
aquells turons nos duien lo crit del brau Roldan,
ensems que amb l’amenaça de mort i de desterro,
son mall volà on Esterri* l’aguaita tremolant.
Ni a l’àliga li valen les d’or potentes ales;
prop del cel, on s’enlaira com a penjar-hi niu,
l’eixalen roges flames, i cau, i amb les cucales
i cisnes de les aigües les cou l’incendi viu.
Branca d’un torb de brases arrasador, estanya
la conca amb sos vilatges, la serra amb sos pinars;
fins les marines vores, franja d’argent d’Espanya,
les renillantes ones pledegen a les mars.
Teixons, isards i daines per la drecera empaita,
pel clot s’entortolliga, bota del pla al turó,
al davallant capbussa lo còdol que hi aguaita
i se l’endú per ròssec fet cendres i carbó.
I el que entre Espanya i França torreja, mur de roca,
de neu i de tempesta vestit, com braç de Déu,
de l’estrellada tenda los blaus domassos toca,
muntant d’altre de brases horrible Pirineu.
Apar que la serp monstre, per estrafer un cometa,
s’enarboràs amb ales d’incendis al cel blau,
o que, a l’assalt pujant-hi, s’hi fessen esqueneta
escardalencs dimonis, rebuig del negre cau.
De gom a gom quan s’omple l’espai de fumarel·la
i es fon d’un cap a l’altre la serra de cremor,
sota el mantell de flames que l’huracà flagel·la,
la terra adolorida gemega com un cor.
En tant, del Rose vora les aigües, apedreguen
a l’hèroe grec deformes i rabassuts gegants;*
sota quiscun dels còdols que a bell ruixat li engeguen
podrien soplujar-s’hi ramada i rabadans.
Lo creuen ja entre penyes colgat, com en sa fossa,
quan de l’enuig la flama llampeguejà en son ull,
i amb quatre colps de clava los bolca i los destrossa,
com terrosseda d’aspre goret lo pas del trull.
Llavors al gran incendi, rabent, endreça els passos,
rogenc damunt los núvols veent-lo crestejar;
i oint-hi plors i xiscles, hi fica els nusos braços,
fent als pastors i pobles d’espasme tremolar.
De Canigó entre els cingles un xaragall se bada,
per esbarzers i roques caientes aclucat,
on d’una a l’altra el foc, en gegantina arcada,
com l’alt pont del Diable, s’havia escamarlat.
Sols lledoners en brasa rodant-hi hi cuetegen,
bell rastre de guspires deixant i flamareig,
mes tot seguit a l’aigua del còrrec xiuxiuegen,
i tristos ais responen de l’ona al borbolleig.
Pirene, lluny dels homes vivia allí, dels óssos
i llops en lo feréstec, rellent amagatall,
sobre un roc, mal coberta d’un mant de cabells rossos
de por i esgarrifances fent lo darrer badall.
Del bosc de flames mústiga la trau, com vera rosa,
que enyora trasplantada son marge regadiu,
i tan bon punt d’un salze al dolç frescal la posa,
colltorcent-se esllanguida: —Jo moro ací —li diu.
—I a tu, que entre les ales del cor m’has acollida,
d’Espanya que tant amo vull-te donar la clau,
d’eix hort del cel que en terra te guarda una florida
d’amor, si traure’l d’urpes tiràniques te plau.
Encara eixamoraven los puigs ses cabelleres
que destrenà el Diluvi dant-los la mar per vel,
i ja, oblidant-se’n l’home, hi obria grans pedreres,
alçant vora l’Eufrates l’altívola Babel.
A sos palaus l’Altíssim veent posar escales,
de confusions enrotlla la torre de l’orgull,
i, com sol la covada d’aucells al posar ales,
los primers pobles deixen llur niu amb gran esbull.
Del món quiscú a sa branca volà: Túbal a Espanya,
dels regnes de son pare triant lo més feliç,
i a on jau Tarragona bastia sa cabanya,
sos camps i ribes fent-li records del paradís.
Donà lleis a sa prole i ensenyaments pasqué-li
salvats al si de l’Arca del naufragi major;
lo nom d’un Déu Altíssim en l’ànima escrigué-li,
naixentes endreçant-hi les ales del seu cor.
De mans en mans, pels segles rodant lo ceptre aurífic,
vingué a les del meu pare volgut; quan, per mon dol
la mort tirana el treia de trono tan magnífic,
podia a rellevar-lo baixar lo mateix sol.
Mes sola jo restant-li de sa reial nissaga,
a Espanya ve, com a arbre caigut un llenyater,
Gerió de tres testes, dels monstres lleigs que amaga
l’assoleiada Líbia, lo més odible i fer.
Lo ceptre em pren dels avis, veent-me dèbil dona,
i a Gades mercantívola amb torres enfortí;
al dar-te’n de més fermes a tu, immortal Girona,
sabé el congost on, veent-me perduda, m’amaguí.
Tement potser que el trono li reprengués un dia,
cremà, per abrusar-m’hi, les selves del voltant;
i al veure clos lo rotllo de flames, pren la via
de Gades, amb ses vaques feixugues tot davant.
Expiro! De ses viles i sos ramats só hereva:
si els vols, jo te’n faig gràcia; suplanta’l amatent;
revenja el nom de Túbal i sa corona és teva;
així en ton front la faça més gran l’Omnipotent!—
Digué, i la mort, amb freda besada geladora,
li empedreeix i deixa per sempre et llavi mut,
i vora el sec cadavre lo grec sospira i plora,
com arbre a qui ses branques florides han romput.
Mes ja a l’incendi roges esclaten les muntanyes,
i per esqueis i balmes, filera de volcans,
foragiten los fosos tresors de ses entranyes
que copsen en llur falda les planes verdejants.
I ragen fins a escorre’s les abocades urnes
en rierons aurífers de virginal rossor;
per ella el cel, al veure-s’hi rublert de fum i espurnes,
daria la dels astres que lluen en son cor.
Al desfer-se a madeixes de gebre lo litarge,
a flocs de groga escuma s’hi barrejà l’or fi;
i davallen, per l’iris guiats, de marge en marge,
com nins a fer joguines pel català jardí.
Així, al traure florida lo romaní i la malva,
per la quintana es vessa d’un buc rosada mel;
rient al deixondar-se lo sol darrera l’alba,
així emmantella rossa sa cabellera el cel.
Los munts se’n feren faixes, les valls se’n coronaren,
vergonya fent als trèmuls estels sa brillantor;
los rosers d’altra puja de roses s’enjoiaren,
la farigola i grèvol, d’una rosada d’or.
La pirinaica Venus anomenà a Portvendres;*
l’abrasador incendi, al Pirineu antic,*
i, en conca d’esmaragda lo líquid verge al pendre’s,
donà nom a Conflent* encara més bonic.
Quan los llevants plorosos* anaren la muntanya
amb llurs arruixadores de núvols apagant,
posà en son cap, que al nàixer l’albor del dia banya,
les cendres de Pirene que enyora son cor tant.
I esmerletant de timbes i grops aquelles terres,
escrestant les muntanyes, llevant als puigs lo front,
un mauseol alçà-li de serres sobre serres
que, mal arrastellades, fan gemegar lo món.
Des d’esta gesta d’Hèrcules, ma dolça Catalunya
d’altre castell de roques seure pogué a redós;
de la veïna França dormí Espanya més llunya,
fins al mar allargant-se lo Pirineu boirós.
En eix treball de cíclop la set lo desdelita,
i amb sang per abeurar-se de Gerió enemic,
pels vessants, que groguegen amb l’or d’altra collita,
fet un lleó, davalla de Creus a Montjuïc.
Allí, a l’altar de Júpiter humil agenollant-se,
orà, i, a les onades aprés girant los ulls,
llisquívola una barca veu-ne venir gronxant-se,
com cisne d’ales blanques que neda entre els esculls.
Una ciutat fundar-hi promet, a sa tornada,
que esbombe per la terra d’aquella barca el nom,
i, com un cedre al veure-la crescuda i espigada,
—D’Alcides és la filla gegant —diga tothom.
Per ella, no debades, al Déu potent de l’ona
demana la fitora i a Júpiter lo llamp;
puix si la mar lligares amb lleis, oh Barcelona,
llampecs un dia foren tes barres en lo camp.

3/14
AnteriorÍndexSegüent
Taula d'informació relacionada
Copyright ©Jacint Verdaguer, 1878
Pel mateix autor RSSNo hi ha més obres a Badosa.com
Data de publicacióAbril 2002
Col·lecció RSSWorldwide Classics
Permalinkhttp://badosa.com/p093-03
Com il·lustrar aquesta obra

A més d’opinar sobre aquesta obra, també pot incorporar una fotografia (o més d’una) en aquesta pàgina seguint tres senzills passos:

  1. Busqui una fotografia relacionada amb aquest text a Flickr i allà agregui la següent etiqueta: (etiqueta de màquina)

    Per poder associar etiquetes a fotografies cal ser membre de Flickr (no es preocupi, el servei bàsic és gratuït).

    Li recomanem que esculli fotografies fetes per vostè o del Patrimoni públic. En el cas d’altres fotografies, és possible que calguin privilegis especials per poder etiquetar-les. Sisplau, si la fotografia no és seva ni pertany al Patrimoni públic, demani permís a l’autor o comprovi que la llicència autoritza aquest ús.

  2. Un cop hagi etiquetat a Flickr la fotografia de la seva elecció, comprovi que la nova etiqueta està públicament disponible (pot trigar uns minuts) prement l’enllaç següent fins que aparegui la seva fotografia: mostrar fotografies ...

  3. Un cop es mostri la seva fotografia, ja pot incorporar-la en aquesta pàgina:

Tot i que a Badosa.com no apareix la identitat de les persones que han incorporat fotografies, la il·lustració d’obres no és anònima (les etiquetes estan associades a l’usuari de Flickr que les va agregar). Badosa.com es reserva el dret d’eliminar aquelles fotografies que consideri inapropiades. Si detecta una fotografia que no il·lustra adequadament l’obra, o la llicència de la qual no permet aquest ús, comuniqui-ho.

Si (per exemple, provant el servei) ha afegit una fotografia que en realitat no està relacionada amb aquesta obra, pot eliminar-la esborrant a Flickr l’etiqueta que va agregar (pas 1). Verifiqui que aquesta eliminació ja és pública (pas 2) i després premi el botó del pas 3 per actualitzar aquesta pàgina.

Badosa.com mostra un màxim de 10 fotografies per obra.

Badosa.com Concepció, disseny i desenvolupament: Xavier Badosa (1995–2013)