’embarca, i prompte, al veure’l passar Tarraco antiga
tanca el vell mur que els cíclops li daren per cinyell
i, abraçada amb la llança i escut, sembla que diga:
—Són de colós sos muscles, mes jo em batria amb ell!—
No tem de les cinc boques de l’Ebre els glops enormes
i els Columbrets
* al veure més lluny emmerletar,
pregunta a sa arma fèrrea si aquells gegants deformes
que deixà morts en terra li surten dins la mar.
Veu més enllà la riba fructífera del Túria,
garlanda avui flairosa de la ciutat del Cid,
i diuen que en les illes oí dolça cantúria,
com si el cridessen nimfes d’escumes al seu llit.
Deixa el Montgó
* de cara ferrenya, i la muntanya
que en dues migpartí l’espasa de Roldan,
*de Múrcia i Almeria los cims, i, rei d’Espanya,
Muley-Hacèn l’altívol de neu amb son turbant.
Prop d’on encaixen Àfrica i Europa, en terra salta,
i a empendre vola en Gades a Gerió vaquer,
qui, esporuguit al veure’l venir amb la clava alta,
als peus agenollant-se, li parla lausanger:
—Mira, àliga dels hèroes, les llàgrimes que ploro;
i, ta darrera gesta serà matar-me a mi?
ja arronso espatlla, atura-la, si et plau, la mà que adoro;
si et fes goig ma corona de rei, ve-te-la aquí.
Mes d’or eixa corona vindrà al teu front poc ampla,
que de gegant com Hèrcules cap més la terra en du;
veus a ponent l’Atlàntida per rebre’t com s’eixampla?
ella és ton soli digne, sols ella és gran com tu.
Hesperis, que n’és reina gentil, s’és enviudada
i espera un cor que vulla lo seu aconhortar;
quan d’eixa palma tastes la fruita regalada,
diràs: «A la seva ombra deixau-me reposar!»
Mes cal —açò li deia soscavant-li una fossa—,
cal que, per fer-li oferta plasent, del taronger
que entre esmaragdes mostra sa fruita d’or més rossa,
n’arribes de puntetes lo cimeral a haver.
Després, quan la rumbeges la flor de la bellesa,
per veure-us, fins son carro parar al sol veuràs.
Llevant dóna sa força. Ponent sa boniquesa;
que el cel te beneesca, llavor que en sortiràs.—
Veu lo parany Alcides, mes al de Gades deixa,
i verdejant l’atlàntica planícia obira lluny,
i els ordis rossejar-hi i esgrogueïda xeixa,
com pèlag d’or que entre arbres i rebollam s’esmuny.
No hi ha sorrenques vores, ni rònegues carenes;
tot l’herba ho encatifa rosada a bla ruixim,
gronxant-hi entre lianes de nuadisses trenes
la palma escabellada son ensucrat raïm.
Encinglant-se, la cabra esbrota un olm mengívol
des d’un cairell de timba penjada sobre el riu,
i els bisons s’arramaden amb aire germanívol
dels llimoners i mangles al regalat ombriu.
Cervos gegants rumbegen ses banyes d’alt brancatge
que pren l’aucell per arbres d’excelsa magnitud;
astora les gaseles lo mastodont salvatge,
i als mastodonts esglaia lo corpulent mamut.
Lo Pirineu i l’Atlas, titàniques barreres
amb què murà l’Altíssim dos continents fronters.
agermanats embranquen aquí ses cordilleres,
dant al còndor neus altes, al rossinyol vergers.
Semblava que, geloses, del món a la pubilla,
Europa i Libia dassen, com nois petits, lo braç
i que ella, al foc del geni, estel que al front li brilla,
amunt, per l’escalada dels segles, les guiàs.
Guadiana, Duero i Tajo, que l’or i plata escolen
vessants de les planícies d’Ibèria a grossos dolls,
per llits de pedres fines anguilejant rodolen,
i dauren i perlegen deveses i aiguamolls.
Amb líbiques rieres s’apleguen en llurs vies;
amb lo Riu-d’or cabdella ses aigües lo Genil;
i si du aqueix de Bètica remors i melodies,
du-n’hi l’altre de Costa
* de Palmes i Marfil.
Vestida, emmirallant-s’hi, de pòrfir i de marbres,
entre els dos rius, com feta de borrallons de neu,
mig recolzada a l’Atlas i a l’ombra de sos arbres,
de l’Occident cofada la Babilònia seu.
Allà d’allà, per entre falgueres gegantines,
de sos menhirs i torres blanqueja l’ample front,
de marbres sobre marbres piràmides alpines
que volen amb llurs testes omplir lo cel pregon.
De sos immensos regnes la mar no ha vist l’amplària,
i dormen tots a l’ombra del seu gegant escut;
i Tangis, Casitèrides, Albion, Thule i Mel·lària
*per cada riu envien-li barcades d’or batut.
Mes, qui ho diria, al veure-la tan bella! en sa platxèria
lo cranc d’un pecat negre va rosegant-li el pit,
i entre els humors corruptes que en brollen i matèria,
demà lo sol debades la cercarà en son llit.
Vers l’hort, per odorífers boscatges, s’obre via,
los brúfols i ferotges lleons fugint de por;
quan riu a ses espatlles tercera volta el dia,
de llum vestit se lleva l’oasis de verdor.
I, fent-li de corona, ja hi veu abans de gaire
les d’or obiradores taronges groguejar,
com si brillant quiscuna fos altre sol que en l’aire
sortís de les onades lo món a enlluernar.
S’hi acosta entre bardisses de murtra, i ja sos polsos
los aires apetonen mig embeguts de mel;
de bla fullatge i aigües murmuris s’ouen dolços,
i veu descloure en pluges de pedreria un cel.
Los cinnamoms a rengles i poncemers altívols
al dolç pes ajupint-se de llur novella flor,
de dos en dos s’acoblen en porxes verds i ombrívols
on guaita el raig de l’alba per reixes de fruits d’or.
Los cirerers s’hi gronxen, de flors viventes toies
a on vessaren tota sa flaire maig i abril,
i el fruit ja vermelleja fent goig entre les joies
que s’enfila a penjar-hi d’un cep tòria gentil.
Rieronets hi llisquen i fonts arruixadores,
llurs aigües adormint-se sovint entre les flors,
mentre eixes mig desclouen los llavis a ses vores
per dar a les abelles lo nèctar de sos cors.
Los brolladors escupen un riu per brocs de marbres,
i, esbrinadís al ploure lo ram de fos argent,
jugant l’iris corona lo cimeral dels arbres
i es veu entre ses tintes més blau lo firmament.
Cascades mil esqueixen ses ones de bromera
per escalons de pòrfir i balmes de cristall,
i estols de blanques nimfes desfan sa cabellera
pels remolins d’escuma, seguint-los riu avall.
Pels riberencs herbatges, com un ruixat de perles,
festívol saltirona l’aucell del paradís;
ou-s’hi glosar joiosos sinsonts i esquives merles,
i a estones gemegar-hi lo tord enyoradís.
I, lires de l’Edèn, los rossinyols li diuen
que de sa branca a l’ombra li plàcia reposar;
i nins, bells com los àngels, que amb ells juguen i riuen,
fent toies i garlandes, lo’n tornen a pregar.
Com qui no ho sent, Alcides a fer-se endintre cuita,
vers on flairós lo crida de fulles amb remor
lo taronger, que sembla, groguíssim, amb sa fruita,
tot un cel d’esmaragdes amb sa estelada d’or.
Refila, sota arcades de fulla, amb lira dolça,
balla i presum d’Hespèrides lo tendre poncellam,
joguineja amb cireres i pomes per la molsa,
i juli! a salts abasta taronges del brancam.
De gessamí i vidalba darrera un cortinatge,
sa mare, per llentiscles en flor encobertats,
prop del seu buit, guarnia’ls set llits de nuviatge,
puix de boda amb adreços ja arriben sos gojats.
De sobte en ses joguines i riure infantívol,
d’un lleó amb la despulla coberta a l’hèroe han vist;
son pit d’atleta i aire guerrer i pagesívol
ensems que les encisa les deixa amb lo cor trist.
Lo cimeral de l’arbre per abastar, s’hi atansa,
quan llest descaragola’s lleig drac
* d’ulls flamejants,
i, en roda la gran cua brandant com una llança,
tantost amb gorja i urpes li copsa ambdues mans.
Ell, sortejant-lo, aixafa d’un colp de peu sa testa,
i el monstre deixa caure ses ales i son vol;
sagnós verí espumeja les flors, i sa feresta
mirada va apagant-se com llum d’un sec gresol.
Morint, al tronc de l’arbre se nua i caragola,
a cada revifalla fent-lo cruixir d’arrel;
quan veuen les Hespèrides que fil a fil s’escola,
llur crit de verge s’alça planyívol fins al cel:
—Ai, Atlàntida trista! mes ai de qui et diu mare!
que si veiem lo dia renàixer serà prou!
puix, mot per mot, l’auguri se va complint del pare,
que amb sos Atlants, sa pàtria, sos déus i tot conclou.
«Fórem gegants», morint-se digué; «nostra alenada
féu suar a la terra de por i ploure sang;
la coma que aturar-nos volia és arrasada,
i els boscos i mar ample no ens eren entrebanc.
»De Líbia arrabassàrem Harpies i Amazones,
per ella esparverant-les com a pardals esquerps;
tenyírem sos saulons amb sang de les Gorgones,
garfint per escapçar-les son dur cabell de serps.
»Los Pirineus, los Alpes, los Apenins rompérem;
quan de carnatge i guerra lo cor nos digué prou,
pobretes!, ja a l’Europa
* i a l’Àfrica tinguérem
a nostres peus junyides, com dos vedells al jou.
»Fins al cim (mes a l’ésser al capdamunt tot tomba!).
A foc i a sang Atenes arramba’ns cap ençà,
i al veure’ns de recules, l’Atlàntida, com tomba,
dessota nostra fèrrea petjada ressonà.
»S’aterra el meu imperi que n’aterrà tants d’altres!
Aquell que a nostres passos se desvetllà en Orient,
amb nou alè de vida, de mi i de tots nosaltres
darà les cendres, ossos i anomenada al vent.
»Demà els clapers i dòlmens que nostres mans alçaren
no sabran dir, com borda fillada, nostre nom;
sols respondran “som rastre d’uns gegants que passaren”,
als segles que demanen d’on érem i qui som.
»I al fer-se esment de savis, de forts guerrers i destres,
se giraran un dia los ulls a sol ixent,
i oblidaran, fent glòria d’inspiració, els nous mestres
que alguns astres del món sortiren d’Occident.
»Mes no: la mar que ens colgue, amb aspre i ronc llenguatge
esbombarà pels segles la glòria dels Atlants,
los qui a Egipte deixàrem del món en lo mestratge,
puix ans de Grècia nàixer érem ací gegants.
»Quan un hèroe, alt d’espatlles i cabellera rossa,
d’un colp de peu engrune lo guaita del jardí,
llavors per tots vosaltres s’eixamplarà ma fossa...»
Ai, lo guerrer que el pare preveia, veu’s aquí!
Veu’s-el aquí; t’arriba, t’emprèn lo llenyataire;
oh atlàntica nissaga, comença’t d’esbrancar;
món que saó li dónes, no li’n daràs pas gaire,
que l’arbre i tu, arran soca, de terra us ve a tallar!
Que el pare hem vist en somnis, l’hem vist com engegava
a l’hort, d’on érem roses, los poltros de Neptú,
mentre eix Déu, amb forcívol trident, lo descalçava.
És somni, mes ses timbes i platja cruixen pu!
Mare! penjau d’un salze la lira als vents i oratge,
que a l’ombra regalada no hi dansarem pas més;
no enrameu nostres tàlems de murtra amb lo fullatge,
puix, ai!, que allí ens espera la mort per dâ’ns un bes.—
Concepció, disseny i desenvolupament: Xavier Badosa (1995–2020)
Vora la mar de Lusitània