L’Atlàntida

Cant setè

Chor d’illes gregues

Jacint Verdaguer

Vora la mar de Lusitània

Nota preliminar*

les creixentes ones sa immensa portalada

va obrint de pinta en ample de Gibraltar lo Freu.

Sos dos muntants de pedra fan lloc a la riuada,

i el front de Calpe a trossos serveix de marxapeu.

Amb crits d’esglai s’hi estimba la mar, com si en la volta

del cel tronàs encara la veu d’Adonaí;

i roda amb penyes, boscos, sargassa i llot revolta,

muntada com salvatge corser pel terbolí.

I creix, i afamat monstre, rugint la catarata,

atrau d’Etrúria i Xipre les aigües cap ençà,

sos llacs minva l’Adriàtic, l’Egeu sos rius de plata,

i es vessa, urna trencada, lo vast Mediterrà.

Lo riu d’Egipte allarga com cocodril sa boca,

Esmirna, Efeso i Troia s’allunyen de Neptú;

l’illot de Tiro a l’Àsia s’agafa amb braç de roca,

i al bes de Sahara donen les Sirtes son pit nu.

Los Apenins eixamplen son bell repeu de marbre,

Provença creix per veure brotar ses illes d’or,

i, com de primerenca tanyada el tronc de l’arbre,

los continents se volten de rams d’illes en flor.

Aixís, a l’aclucar-se lo sol, van a més córrer

sos raigs, com rierades d’or fos vers Occident;

lo dia, el bruit, la vida de l’univers s’hi escorre,

i és de celístia un pèlag bolcat lo firmament.

Mes entre els plecs del ròssec daurat, que el jorn retira,

desencastades perles, llambrega algun estel,

espurnes que restaren d’aquella immensa pira,

petjades, ai!, de l’astre gegant que omplia el cel.

Mare dels déus, oh Grècia!, tu dormies,

com Venus per les ones bressolada,

aquella nit terrible, i res senties

del tro i eixordadores harmonies

amb què fóra l’Atlàntida enfonsada.

Mes, com mantell de setí blau trossada,

la mar, que encara amb dos replecs t’abriga,

te mostrà nua al cel i et despertares;

i als raigs de la celístia tremolosos,

          i de la lluna amiga,

tos tendres ulls, encara somniosos,

vers l’hort de les Hespèrides girares.

          Llavors per tes arenes

rodolaren set càntigues sonores,

          com de gentils sirenes

          que sos amors i penes

a sospirar vinguessen a tes vores.

DELOS

Per la fitora de Neptú arrencada

d’un dels tres caires de Sicília bella,

          vegí’m com nova estrella,

del mar immens en la blavor llançada.

          Mirant-me les gavines

de borrallons d’escuma coronada,

cregueren-me llur càndida parella;

          les àligues marines

cregueren-me de lotus flor novella

que entre randes de mar i coral·lines

hagués badat sa virginal parpella.

Al veure’m en los marges de l’Etòlia,

l’Aqueloos, als besos de l’aurora,

me prenia per calze de magnòlia

que li oferís aromes en sa vora.

          Les illes me prenien

per un navili de rumbosa vela,

          que, ple de rics aflaires,

          los joguinosos aires

d’Epidauros a Dòrida empenyien;

i amb música, remors i canticela

los Tritons i Oceànides seguien

lo fil d’argent de ma lliscanta estela.

Trobà en mon si dolcíssima acollida.

          Latona, perseguida

          per Juno sobirana,

          de Jove engelosida;

quan fins los rius fugien de sos passos,

li negava la selva sos ribassos,

          i el fer lleó ses balmes;

a l’ombra recolzada de mes palmes

parí, i bressol de Febo i de Diana,

jo els gronxí dolçament entre mos braços.

Llavors, sortint de les pactòlees ribes,

tot cantant set vegades me voltaren

los cisnes de Meònia, i fugitives

          al meu entorn dansaren

del cel les Hores abocant ses faldes

de murtra, terebints i semprevives,

d’àmbar, coral, topazis i esmeraldes.

Com en camp de violes l’englantina,

só de totes les illes la regina;

          mes, ahir vespre, llesta,

a un auguri de pròxima tempesta,

del mar de Mirtos m’abriguí en les cales

          que amb mos perfums emmelo;

          i recollint les ales,

per sempre aquí mes àncores arrelo.

LES CÍCLADES

          Nimfes de peus de rosa,

          en estolada airosa.

de les platges d’Argòlida sortíem

          per veure a Delos bella;

          i anàvem i veníem

a flor d’aigua llisquívoles com ella;

          quan nostres peus se gelen,

fets branques de madrépora, i s’arrelen;

          en fàcil promontori

s’eixamplen nostres dors i pits de vorí;

          dins nostre cor sentírem

del mar entrar la fredorosa gebre:

de narcisos, llentiscles i ginebra

          garlandes nos cenyírem;

          i en célica escampada,

          com flors de l’estelada,

entorn de l’illa on infantà Latona,

          per fer-li de corona,

en oasis del mar nos convertírem.

LES EQUÍNADES*

Nimfes també, de l’Aqueloos filles,

amb tants lliris, nimfees i jonquilles

dels altres déus les ares enramàrem,

          que per l’altar del pare

sols troncs, fullatge i esporguims trobàrem.

Amb un crit horrorós per la ribera

          lo riu sortí de mare,

com un lleó saltant en sa carrera;

nosaltres vers la mar, per la drecera

fugint, ses falconades sortejàrem,

mes entre esculls i núvols de bromera,

          ja al franquejar ses boques,

          amb sa alenada fera

          nos converteix en roques,

on ve Proteu a pasturar ses foques.

MOREA

Com fulla de morera

al revenir la saba en primavera,

jo sento amb noves ales espaiar-se

          ma esplèndida ribera.

Veig d’Elida les flors amb tu, Zacinto,

flor de les illes jòniques, guaitar-se,

i amb un pont d’or a ma gentil Corinto

          Beòcia emmaridar-se;

i enamorats de la rient Citeres

lo Maleus forçat i lo Tenari,

          amb dos rams de palmeres

sos amorosos braços acostar-hi.

SICÍLIA

A esclat de mort mos Cíclops treballaren

tota eixa nit; remors de malls i encluses

dins les fargues de l’Etna rodolaren;

en sa infernal horrible xemeneia

de flum i flama un brollador se veia;

          i per valls i muntanyes,

          la terra, en agonia.

vessava a glops lo foc de ses entranyes.

          Feréstec retrunyia

lo tro a ponent, lo terbolí i cridòria,

com d’algun continent que s’esllenega

amb ses ciutats, sos tronos i sa glòria.

Encara allà d’alla trona i llampega;

jo a trons i llamps estic temps ha avesada;

mes a son cor Itàlia ja no em lliga,

          puix sols per ésser grega,

al veure-la en la fosca endormiscada,

per sempre li arranquí mon braç d’amiga.

LESBOS*

          Entre Lemnos i Chio,

mentres anit dormia en son ditxosa

(si no és que encara sòpita ho somio)

          mes dos meitats florides

          vegeren-se afegides,

com dos anells d’una cadena hermosa.

          Ja mes vinyedes d’Issa

          allarguen sos domassos

per los jardins assoleiats d’Antissa;

ja l’anyell delitós amb quatre passos,

          de bardissa en bardissa,

assaboreix la jonça que entapissa

mes dues encontrades pariones;

i la mar que entretalla mos ribassos

afluixant a plaer sos flonjos llaços,

          mes dos filles bessones

avui per sempre s’han donat los braços.

          Quan inhumanes dones,

sa lira trossejant i ses corones,

          la testa a Orfeu llevaren,

menys amargantes que llur cor, les ones

en sa falda de perles la copsaren:

i bressant-la, bressant-la condolides

i amorosint amb besos ses ferides,

          en los jardins de Flora,

          de ma rosada vora

com present de les Nimfes la deixaren.

Obrint son llavi, que la mort esflora,

          com mústiga poncella

que reviva amb ses llàgrimes l’aurora,

          allí lo nom sospira

          d’Eurídice la bella;

i jo, al sentir-ho, sospirí com ella.

          Sa melodiosa lira,

          fontana de dolçura,

fou vora el Cisne entre els estels penjada;

i jo, de tant mirar-me-la en l’altura,

          amb terrenal figura

la seva celestial he copiada.

TEMPE*

Rodant, rodant pel cor de mes boscúries

lo Peneos, al pas de les centúries,

          com un corser sens brida

anà perdent son galopar salvatge,

i dels meus rossinyols a les cantúries

i al bruit suau del vincladis fullatge,

          ses ones argentines,

dant besos a les flors i fent joguines,

de verger en verger s’emperesiren;

i a l’ombra dels rosers que el sol abeura,

en llit de lliri-joncs i clavellines,

          dessota arcoves d’heura

          com defallides nines,

pel son d’amor vençudes s’adormiren.

Lo lligabosc, espígol i roselles,

al bressoleig de l’aigua s’esfullaren,

          i soles les estrelles,

de blau vestides i esplendors novelles,

d’estiu en nits serenes s’hi bressaren.

Avui venia a emmirallar-s’hi amb elles

          sa reina esblanqueïda,

quan de l’Olimp i l’Óssa entre les plantes

          obrint-se ampla sortida

          les ones udolantes,

tornen al llit de sa corrent primera

i jo, com en l’abril de ma florida,

torní a albergar la dolça primavera.

Veniu, veniu, oh verges de Tessàlia,

com al rusc d’or les místiques abelles;

deixau per mes gemades fontanelles,

oh Pièrides, les aigües de Castàlia;

i desvetllant les dolces cantarelles

          que dormen en la lira,

          digau-me: ¿qui retira,

cortina de mon cel, la cotxa blava,

que en mon ombrívol tàlem m’abrigava?

¿al gegantí Peneos, qui el desnia

          de mos flairosos braços?

les aigües de l’Egeu, ¿qui les desvia,

          com cerves temeroses

          fent recular sos passos?

¿qui solleva en ses platges onduloses,

d’illes rients constel·lacions verdoses?

Grècia respon: —És lo meu fill Alcides;

          l’he vist des de la serra

que, mirador dels déus de la Tessàlia,

          obira l’ampla terra

jaienta arrodonir-se en sa rodàlia,

com un escut esmaragdí que volta

lo gran riu Oceà.* És mon fill qui solta,

Peneos esverat, tes àurees brides

perquè del Tempe i ses amors t’oblides.

          És ell qui us ha descloses,

com de mon hort poncelles matineres,

          oh Cíclades herboses.

          És ell qui a tu, Citeres,

          i a tu que el nom prengueres

          a tes filles les roses,*

vos ha fet de l’Egeu les portaleres.

          És Hèrcules qui arranca,

Mediterrà, lo vel de tos misteris;

l’he vist obrint de Gibraltar la tanca,

          i envers los camps d’Hesperis,

          amb una encesa branca

mostrar al vell Neptú nous hemisferis.—

Digué: i com de blancs cisnes la covada,

vora son niu de riberenca molsa,

          a l’oir la veu dolça

de la que els peix mengívola becada,

buscant les ales maternals, les illes,

de Grècia i de l’Egeu càndides filles,

aixecaren un càntic de naixença,

que, bressant-les encara en ses conquilles,

recorda sospirant la mar immensa.

          A un caire de muntanya

l’Orèade s’enjoia i se perfuma;

          la Nàiade se banya

en la fontana de lletosa escuma;

dins l’arrugada escorça de cada arbre

          bat lo cor d’una dea;

pren forma, vida i esperit lo marbre,

i en cada flor los Zèfirs amorosos

          veuen los ulls verdosos

          de púdica Napea.

          Al compàs de les Gràcies,

harmonisen sa dansa en les riberes

los pastors a l’ombriu de les acàcies,

i en lo cel blau les rítmiques esferes.

I mentre amb sos joiells i amb los de Ceres,

          l’enramellada Flora,

per cobrir de les illes la nuesa,

nova catifa de verdor ha estesa,

          Iris, que el sol enyora,

teixeix los set colors en sa garlanda,

          que el cel pendrà per banda,

i del sagrat Olimp entre les bromes

los déus fan lloc al més valent dels homes.

9/14

Taula d'informació relacionada
Copyright ©	Jacint Verdaguer, 1878
Pel mateix autor	No hi ha més obres a Badosa.com
Data de publicació	Abril 2002
Col·lecció	Worldwide Classics
Permalink	https://badosa.com/p093-09

Com il·lustrar aquesta obra

A més d’opinar sobre aquesta obra, també pot incorporar una fotografia (o més d’una) en aquesta pàgina seguint tres senzills passos:

Busqui una fotografia relacionada amb aquest text a Flickr i allà agregui la següent etiqueta: (etiqueta de màquina)
Per poder associar etiquetes a fotografies cal ser membre de Flickr (no es preocupi, el servei bàsic és gratuït).
Li recomanem que esculli fotografies fetes per vostè o del Patrimoni públic. En el cas d’altres fotografies, és possible que calguin privilegis especials per poder etiquetar-les. Sisplau, si la fotografia no és seva ni pertany al Patrimoni públic, demani permís a l’autor o comprovi que la llicència autoritza aquest ús.
Un cop hagi etiquetat a Flickr la fotografia de la seva elecció, comprovi que la nova etiqueta està públicament disponible (pot trigar uns minuts) prement l’enllaç següent fins que aparegui la seva fotografia: mostrar fotografies
Un cop es mostri la seva fotografia, ja pot incorporar-la en aquesta pàgina:

Tot i que a Badosa.com no apareix la identitat de les persones que han incorporat fotografies, la il·lustració d’obres no és anònima (les etiquetes estan associades a l’usuari de Flickr que les va agregar). Badosa.com es reserva el dret d’eliminar aquelles fotografies que consideri inapropiades. Si detecta una fotografia que no il·lustra adequadament l’obra, o la llicència de la qual no permet aquest ús, comuniqui-ho.

Si (per exemple, provant el servei) ha afegit una fotografia que en realitat no està relacionada amb aquesta obra, pot eliminar-la esborrant a Flickr l’etiqueta que va agregar (pas 1). Verifiqui que aquesta eliminació ja és pública (pas 2) i desprès premi el botó del pas 3 per actualitzar aquesta pàgina.

Badosa.com mostra un màxim de 10 fotografies per obra.