esperis, la d’ulls negres, perquè sos fills no vegen
al grec que ve a escometre-la, llampec en la foscor,
a la ciutat ciclòpea s’acosta, on remoregen
com roig eixam al veure robar ses bresques d’or.
I amb por los diu que pugen plegats a la muntanya,
i al cim, puix lo diluvi segon era vingut,
per soplujar-s’hi munten amb pressa una cabanya,
des d’a on puguen veure’l estendre a peu eixut.
—I allà vindreu? —pregunten; i amb veu que li tremola
—Allí aniré —respon-los— quan la maror vindrà.—
Però sos fills li signen aquella muntanyola,
i ella pensa amb cingleres i terres més enllà.
I, rampa amunt pujant-se’n, arramben feixucs còdols
magalls i cunys, per fendre la roca de solei,
i per servir de jàsseres, antenes i permòdols,
fan càrrega, al passar-hi, dels arbres de l’esquei.
Al veure’ls enfilar-se rabents de roca en roca,
recorda Hesperis l’hora que hermosos los parí,
alça i retorç enlaire los braços, i la boca
mig obre per cridar-los: —Tornau, que us enganyí.—
Mes repensa, i tement, si massa plany llur vida,
que li pendran la joia que té de més valor,
a llur fossa deixant-los volar a tota brida,
atura el mar de llàgrimes amb què desbota el cor.
Per sempre despedint-se amb un ai d’agonia,
dos rierons engega dels ulls, ja lluny de tots;
i amb los cabells estesos, com presa de follia,
a qui s’atansa diu-li paraules de sanglots.
Los llops de mar i terra que vénen a esqueixar-la
s’amanseixen oint-la tan dolça sospirar;
fins sembla que les ones s’aturen a escoltar-la,
com blancs anyells venint-li les plantes a besar.
—Déu o mortal que sies —li diu— , tu que vingueres
a veure’m a l’abisme rodar amb tots los meus,
si, fill de mare humana, de sos dolors nasqueres,
plany-me, ai!, a mi, que amb llàgrimes de sang t’amaro els peus.
Mare he sigut; mes filles al cel no deixí veure,
perquè me les voldria per flors de son jardí;
doncs moren, i son últim alè jo no em puc beure;
moren, i lluny dels braços i cor on les bressí.
Tinc dotze fills d’espatlla musclosa i pit titànic,
que en guerra amb Déu fan l’obra de l’univers malbé;
mes sota els macs que tiren al cel, llur front satànic
caurà romput, i mare demà ja no seré.
Una pàtria tenia, rovell d’ou de la terra:
no tinc ja pàtria dolça ni res de quant amí;
ton braç, ton braç terrible, per sempre m’ho soterra,
i sols los ulls me deixes per a plorar sa fi.
Ai! d’aqueix cor que feres bocins, bé te’n pots doldre;
salva’m! no temo els monstres que d’aire veig venir,
fent xiricar les serres de dents que m’han de moldre;
altra temor m’acora que jo no et goso dir.
Quan, ai!, me coronaven mos dies amorosos
de flors de jovenesa que emmusteí el neguit,
de la serra que hereta son nom, als soleiosos
cims, d’Atlas somniava recolzadeta al pit.
Los ulls a l’estelada, dalt, part damunt la pensa,
cantava ell les celísties i el fill de l’alba ros;
dels mons que infantà l’Eros i cova, l’avinença
i, amb àurea lira, jo ales donava al rim festós.
Polsava-la, a mos fills girant-me engelosida;
plavia’m, ai!, de veure’ls, amb sos ditets gebrats
los bens escarpir elles, paixent-los sajolida.
i amb los lleons ells batre’s pel rost abraonats.
Sovint, amb llur joguines deixant-los a l’herbatge,
baixàvem a esbargir-nos al borbolleig d’un riu,
de tarongina, sàlides florides i brostatge
als cisnes d’ales blanques emmanllevant lo niu.
De nostre poncellatge l’albada allà retrèiem,
los ulls de mes Hespèrides, llur front somniador;
mots innocents d’esposos enamorats nos dèiem,
que el cor, al recordar-se’n, se trenca de dolçor.
Somnis de maig flairosos, que d’hora us esvaníreu!
Ara entre espines l’ànima sols sap de sospirar;
i aprés que amb aleteig i besos l’adormíreu,
sols sap avui de plànyer-se, mos ulls sols de plorar.
Endormiscant-se’m Atlas a l’ombra d’uns arboços,
era un migdia càlid de sol i xafogor,
jo lluny, amb ses ovelles sentint mos pollets rossos,
m’acosto de les aigües a pendre la frescor.
Quan un aucell que a estones venia’ns a complaure
per ma dissort, se’n vola, bonic com un estel,
de sos jocs a ma prole candíssima a distraure
amb son bec d’or i ploma de la blavor del cel.
Cull becada, i de l’herba se’n puja a unes ginestes,
de la ginesta a una alba on nia l’oriol,
i ve de branca en branca, fent saltirons i festes,
als cortinatges d’heura que em fan de para-sol.
Espiant-lo el seguiren mos fills escorredissos,
i amb blana mà fent tòrcer los sàlics i bogam,
on creien veure tendres aucells assustadissos,
me veren entre escumes distreta rabejâ’m.
Fan repensió als esforços darrers de la puresa,
mes tornen a ma cara, bella en mala hora, els ulls;
i al cel volant lo geni beneit d’innocentesa,
amaga els seus plorosos amb sos finíssims rulls.
Cresqueren, i veient-me’ls de victòria en victòria,
de guerra amb bruit i d’armes anar-se’n a Llevant,
pensí que amb sa alenada los aires de la glòria
s’endurien los tèrbols records que em mataran.
Mes Atlas mor, i indòmits los fills que duguí al ventre
voltaren-me, ai!, encesos d’un maleït ardor,
i avui mateix volgueren, no és molt que el món se n’entre
volgueren fer-me oferta de llur damnat amor!
Als ulls en què mirar-me solia ¿com aresta
devia rebotir rasposa i foguejant?
del vostre, oh Déu!, lo llamp cridar sobre llur testa?
Perdó! jo els era mare; mon cor no pogué tant.
Caient-me al colp les ales del cor, ni sols paraula
los torní, i, abocant-se’m les llàgrimes als ulls,
del clot de qui més amo vinguí a regar lo saule,
i aquí fineix ma vida si tu al pit no m’aculls.
Tu, que enfonses ma pàtria, no em perdes, ai!, amb ella;
condol-te d’eixa mare i endú-te-la’n amb tu;
trau de perill de totes mes joies la més bella;
deslliura ma puresa o aixafa mon cor nu.
Salva-me-la! t’ho prego pels nins que et diuen pare:
jo els gronxaria als braços, jo els donaré els pits meus,
mira que és, ai!, un glavi per aqueix cor de mare
l’alletar la fillada de qui atuí-li els seus!
Mes... no; no te m’endugues, que d’Atlas só l’esposa;
i altre home, ni per traure’m del clot, m’ha de tocar;
obre-me’n un i colga’m amb un penyal per llosa
que els fills de mes entranyes no puguen decantar!—
Li diu; i esmortuïda s’inclina al peu de l’arbre
que cobricela els ossos del seu marit difunt,
quan sembla el mot d’«Esposa’t» sortir de sota el marbre
entre el plor de ses filles i els crits de serra amunt.
—Anem —diu-li Alcides—, anem; no sospires,
també de ma pàtria les ribes deixí;
de Grècia l’hermosa parlar no sentires?
per tu jo la deixo,
si en dolç esposori t’uneixes amb mi.
Lo cel és qui em guia com nau a les vores
d’eix nàufrag reialme, per traure’t a port
i dur-te a una platja feliç, on no enyores
los boscos que foren
tos boscos de cedres que sega la mort.
Als camps on t’esperen les verges d’Ibèria
la terra és més verda, lo cel és més blau;
tu pots transplantar-hi les roses d’Hespèria
i jo de Beòcia
amb l’art de la guerra los jocs de la pau.
T’esglaia ma clava que els monstres aterra?
Mon cor no és com ella de ferro batut;
a colps mentre obria de Calpe la serra,
ta veu he sentida;
per ço a dar-te els braços corrent he vingut.
Com riu que s’estimba d’un cim de muntanya,
jo arrenco quants arbres se’m posen davant,
los rompo i trossejo com llances de canya,
i rego, i amoixo
los joncs i floretes del fèrtil vessant.
Qui só? Los Centaures de Tràcia em coneixen,
al veure’m s’esquitllen porucs los lleons,
les torres superbes de por s’estremeixen,
i els cingles mateixos
tremolen, si amb ira trepitjo sos fronts.
Só el torb que llurs selves remou d’un colp d’ala,
só el llamp que a les aigües obrí passadís,
qui ofega les Hidres, que l’àliga eixala;
per eixos só Alcides,
per tu, dèbil heura, só un llor vincladís.
Mes l’aigua ja abriga les valls i planures;
anem! ans que abrigue les serres i tot;
sortim d’eixa terra d’airades impures,
bellíssima Hesperis,
abans que la trenque l’Etern com un got!—
I a coll prenent-la, al grífol del mar creixent se llança
de peus i mans servint-se com d’ales i de rems,
mentre ella, amb veu que amarguen lo dol i l’enyorança,
recorda així a les selves sos més joiosos temps:
—Adéu, alats salteris, aucells que em despertàreu;
no tornarà a bressar-vos de l’alba el vent suau;
bardisses, que per fer-me bona ombra us enramàreu,
ponts de verdura i porxes, per sempre adéu-siau!
I mos anyells? Coneixen ma veu encara, i vénen,
que hermosos, ai!, de veure, que flonjos d’amoixar!
i amb tristos bels, mirant-me de fit a fit, s’estenen,
com volent dir-me: «Mata’ns, ja que no ens pots salvar.»
També, ai de mi!, la cerco, la mort, i no la trobo,
puix, cadavre, al registre dels vius damnada estic;
adéu, riu a qui perles i arena d’or no robo,
adéu-siau, boscúries, de ma niuada abric.
Per sempre, amb quant estimo, jardí, tinc de deixar-te
del mar a ser pastura; tant que t’amava el cor!
La lira que me’n porto m’ajudarà a plorar-te,
puix sols hi tinc sencera la corda del dolor.—
En tant, damunt d’altívol serrat que els núvols toca,
altre els Atlants n’aixequen en alterós fortí
que els sopluge amb Hesperis gentil, de roca en roca,
quan pugen les onades, com gossos al festí.
Romp l’escodaire amb ferre de tall la pedra crua,
que amb suor negra estoven sos braços, pit i front;
i els rocs deixa el manobre damunt sa esquena nua
tombar, en l’ample còrrec fent de pelàsgic pont.
Amb unglots de diable ganxuts altres n’arranquen,
barroers empernant-s’hi, dels puigs amb tremolor,
i a colps de peu, a falta de mall, los esvoranquen,
amb pedres tasconant-los, a tall d’estellador.
I amb mà de cíclop sobre més grossos rocs los pugen,
en paret de cinc braces d’amplària, amunt, amunt;
i altres rocs, que a les feres en mala nit soplugen
arrabassats com tofes de llana els van damunt.
Després, per coronar-la amb volta indestructible,
s’acoten cent espatlles com arcs de campanar,
i de gra a gra s’hi assenta lo roquetam terrible,
sens fer les cariàtides de carn debategar.
Quan, mig clos l’edifici, ja de l’aiguat se reien,
serres avall, d’escumes i llenya en lo borboll,
a la claror de l’atxa reïnosa, l’hèroe veien
fugir i, ai!, amb Hesperis, llur mare hermosa, a coll.
Los alçaprems de ferre li tiren i rocassos,
i darrera els esqueixos de serra, a l’engegâ’ls,
com rius al mar davallen, apuntalant los braços
en plàtanos sens branques que els feien de perpals.
I enrera deixen terres i mars cada gambada,
tramunten fraus i conques, torrents i xaragalls;
als seus al retornar-se’n la grua, en sa volada
no veu així a més córrer passar turons i valls.
Llur crit, trepig, llambordes i bigues que brunzeixen
a Alcides esperonen que fuig per l’erm fangós;
quan a sos peus restobles, selves i monts falleixen,
com tallamar, devora les ones coratjós.
De còdols, terrossedes i troncs a la tempesta,
i esquitxoteig que enllota lo cel diluviant,
s’hi lliga la dels núvols, damunt sa rossa testa
brogenta, xafadora i en terbolí esclatant.
Lo pi, que flamareja de l’hèroe als dits, s’apaga,
únic estel que eix vespre d’horrors al front tingué,
i en la foscor palpable d’Egipte tot s’amaga,
com si apagàs los astres del cel qui els encengué.
Lleons, caimans i boes amb óssos blancs se topen,
ensems amb llurs muntanyes de glaç i de verdor;
amb elles grans onades pel camp del mar galopen,
i sembla el món desfer-se d’espasme i tremolor.
Les boires, apilades, en aigua i pedra es fonen,
sa crin de foc espolsa lo torb desembridat,
i amb llur bram les balenes al bram del mar responen,
a tall d’illes surantes fenent sa immensitat.
Obrint-se entre elles aspre camí, lo grec s’engolfa
contracorrent i a palpes sens atinar a on;
i el temporal, i el xàfec que l’huracà regolfa,
i les mars, d’una a una s’esberlen en son front.
Sovint caient dels aires, en l’infernal tremuja
s’enfonsa del caòtic abisme rebullent,
i de sos antres altra zumzada se’l ne puja
boires amunt, com fulla resseca en mans del vent.
Quan pensa que per rònega, plombada afrau s’estimba,
los peus li amoixen ordi pastís i flors del camp;
i al refluir l’onada, quan ja li apar que minva,
de colp remunta als núvols a frec a frec del llamp.
I a sa claror, un caos apar de roja flama
la mar d’on ell és àtom, d’una ona al cim penjat;
davall, boques de monstre dins la del mar que brama;
damunt, rius d’aigua, marbres i fusta a bell ruixat.
I boires, vents i onades, amb roncs esgarrifosos,
del cel i el pèlag miden l’abisme a rebolcons.
en llur desfet i brega set voltes, rogallosos,
trametent d’un a l’altre lo cru espetec dels trons.
Veu a gavells cadavres passar d’infants i dones,
lo seu alguna encara duent estret al pit,
i als Atlants, entre crestes de neu de llunyes ones,
de basilisc l’ullada clavant-li fit a fit.
Veu açò i l’encoberten de nou tenebres fosques;
amb aigua a coll trasteja, de terra al cel tramès,
ja entrebancat d’un cingle per espadades osques,
ja entre els cabells nuosos d’una ridorta pres.
Cau i s’ensorra, el colga sovint l’ona negrenca;
d’a on cerca refugi ne surt feréstec orc;
l’avet a què s’agafa segueix d’arrel o es trenca;
on posa el peu se bada per engolir-lo un gorg.
La llambregant ullada de fera monstruosa
seguint, tantost lo copsa son ample coll obert,
i ensopegant les serres de sos queixals, l’hermosa
fa oir son escarfall en l’horrorós concert.
I monstres afigura llavors més espantables,
que a rues pernabaten i juguen a l’entorn,
llurs boques de caverna badant insondejables,
sovint per algun llamp enceses com un forn.
I és tot per ella un caos d’espectres lleigs i informes,
ho són pinacle i sòcols rodant en confusió;
la rufacada és aire de llurs ales deformes;
sa llengua el foc del núvol; llur bramadissa el tro.
Fantasmes són, que allarguen negrencs i ossosos braços,
los verns que el vergassegen surant d’arrels amunt;
balenes són les roques, los turons gegantassos
que encaputxats de núvols s’encalcen d’un a un.
Omple els espais, de sobte, feréstega clariana;
ella ho coneix, l’atlàntica ciutat ha encès lo llamp;
la flama, que l’encercla com infernal capçana,
respon al mar i als núvols amb més sencer rebram.
Vergers, palaus i llotges són boques de Vesuvi
amb què brega, atenyent-los a llenques, la maror;
sos fills, quan se n’adonen, lluitant amb lo diluvi,
—Bé trigà prou —exclamen— ma llar a fer claror!—
I, raig a raig, Alcides de més a prop sent ploure
palets que servirien per moles de molí,
i bromereig i tràngol darrere seu remoure,
i estendre per garfir-lo llurs braços de rampí.
A cada pas ressona més prop llur roncadera;
llurs ungles ja esgarranxen de sos talons la pell
i, al crit i esgarrifança d’Hesperis encisera,
té por de que ja urpegen son voleiant cabell.
Concepció, disseny i desenvolupament: Xavier Badosa (1995–2020)
Vora la mar de Lusitània