Entonces, obedeciendo a una llamada que ningún otro hombre ha escuchado en la mar, una llamada tan aguda que estremecía los tímpanos, treinta, cincuenta, cien, una multitud de ballenas y delfines nadaron veloces hasta casi tocar la costa, para volver con mayor velocidad aún y estrellar sus cabezas contra el barco.
Luis Sepúlveda, Mundo del fin del mundo
CONVERSA DIGESTIVA DEL POETA
I l’ona.
Assassinat pel cel,
un pas rera el retruc
cansat de cada dia.
Els meus rínxols de joia
erupcionen en l’aire.
I l’ona se’ls enduu.
Promesa carnal dels llavis
que es tanquen inquiets
esblaimant l’entorn.
Roig que crema perjurant
el pacte de l’infernal bes
que se’n va de sobte,
sense temps d’assaborir-lo.
El corall vermell et batejà
i en cada petjada fugissera del temps
jo volia atrapar-te —i devorar-te—.
(Crespant la cua
t’estimo.)
Sota l’aigua,
en la ingravitació dels mots,
zigzaguejant el corrent
entre el frec dels cossos.
Amarat de tu, penso
quants cops he tingut aquesta ànsia
de voler-ne més,
sense sentit.
La solitud del Poeta
es transforma en quelcom inabordable:
els teus llavis humits
abasten la dolçor de la son.
Pinta el meu nom de violeta en el fang.
En cada batec de l’ànima
t’empasso, balena enorme.
EL CRIT DE LA BALENA
I si el meu seny es priva de signes il·lusoris
dins l’impossible visc ardit.
I un dia, en llur follia, els savis hiperboris
diran que aquest peix no ha existit.
Josep Carner, Nabí
L’enorme cetaci emmetzinat
commogut pels trèmuls moviments
d’un tímid cavallet de mar.
Què preval?! —us crido a les orelles,
us crido i la meva veu es dissol,
us crido en litres de mots,
us crido.
No hi ha llauna de conserves
on càpiga una petita balena
si no és trossejada.
Però les ànimes no es trossegen.
La fúria del mar
en els meus ulls.
Cerco l’odi
en aquest mirall que sóc,
monstre silenciós que,
vagabund,
(condemnat per la lluna)
canta les cançons més tristes.
L’aquari és el poema vivent.
Tots en sou culpables.
El meu alè d’entranyes profundes
—el whisky rosegat—
és un pètal que, intrínsec,
crema la teva galta.
Com whisky rosegat.
Ningú, però, no malgasta el temps amb paraules.
En l’insomni vaig vomitar
(sempre s’asseuen a mirar-me,
com passo, l’embranzida
dels meus cabells rebels)
sorres de verd indigest.
El joc és difícil.
Només hi ha que ulls abrasadors
quan escupo l’essència: l’aigua.
Malparits!
Claveu-vos els arpons
allí on us càpiguen.
L’ombra talàssica,
reflex pausat dels records.
On són els arponers?
Mots invisibles
entre el fum del tabac,
perdent-se en l’eterna ignorància.
No sabeu res de mi.
Només algun capità boig
m’ha conegut les entranyes,
quan l’obsessió i l’alcohol
s’han begut l’enteniment.
No hi ha temps a l’oceà,
hi ha permanència
entre el fum del tabac
i la investigació científica.
No hi ha temps per les ànimes,
hi ha la totalitat.
I vosaltres, submergits —ridiculesa!—
en l’efimeritat de la terra,
entre obsessions d’alcohol
i fum de tabac dels mariners.
On són els arponers?
La por i l’odi es mesclaven llavors
i naixien alguns capitans folls.
Submergits!
Jo no predico veritats,
no hi ha temps.
DANSA I MORT
Calent en els teus dits
m’assec en l’agradable embriaguesa
dels indelebles minuts on brotar
i crear-te un petit aquari que detestaràs.
No és l’amor; és la duresa de vestir
la Lluna Plena —la carcellera de l’angoixa
de teles blanques,
que em deixin mirar-la
sense haver d’obrir els ulls.
A cada cantonada.
A cada cantonada frenètica
s’esdevenen els passos rars
—no els trobo;
no pas sentint-t’ho dir així—.
No és que jo sigui intel·ligent
no fa falta per córrer
entre les cantonades.
Però em busques
com si fos un peix, nàufrag,
sense cabells.
Arrissant la cresta
amb el batec del llom esqueixat,
neix la cua
i coneix la superfície
esclatant el càstig.
Rabent, em fueteja;
però el que realment em dol
és veure’t dormir.
(El meu ésser
necessita el constant i trencadís
senyal de la mort.)
A cada cadàver el silenci.
Com si realment fóssim honrats
fugint de les paraules.
(Que covards!)
Les runes dansant entre algues.
El temps no s’escolta
als pulmons dels dofins,
corrent en l’aire
fingint que tot és mentida.
A cada cadàver la condemna,
el preciós testament
que tu, balena, engoleixes
amb l’aigua.
Ebrietat confosa en l’aire
—no et deixo ni per un moment—
en la dansa tots dos,
inútils, i jo crido
—jamais de la vie!—
(és la nau indigna
de l’estupidesa).
Tots dos, nusos copulant.
I jo en faig cristalls
de sal oxidada.
Érem en el curt bramar
de les ones voluptuoses.
Tu i jo, vivint junts
un esclat d’escuma fuent;
l’inici del poema.
I tu, tan teva,
mories de pena.
Les meves mans
eren cargols marins
esmunyint-se en el crit;
salivejant aigua de mar,
talment abocant l’ànima.
I vaig veure les dues valves
de la petxina.
Però ah!, tu, tan teva,
mories de pena.
De cap.
L’acte obstinat del suïcidi:
la consciència desperta
el sentiment i el pensament —atrapats—
en la carcassa marina del cetaci.
Conec el capità del vaixell.
Maleït sia!
Els conec tots,
tots els capitans i mariners
—els del peix florit dins els ulls—.
Tot els que saben amb ràbia
i acompleixen la ruta.
Però tu, animal embriac
no mors sola.
Jo t’espero brunzent l’aigua
com dards clavant-se
en el blau somort de l’Atlàntic.
No més mirades negres.
La fi sorgeix en els extrems muts,
folla i inarticulada.
No, no és cap naixença.
És el suïcidi. El meu.
Antropofòbia latent
sobre el cos lluent
(volum negre que, surant extàtic,
es desfà com una taca malèfica
envoltada d’oceà)
d’una balena morta:
el Poeta.
Concepció, disseny i desenvolupament: Xavier Badosa (1995–2018)
El blau somort de l’Atlàntic