En Tomàs el taverner fou qui primer va veure el monstre. Per aquells dies, les autoritats ja havien descobert una trentena de cadàvers decapitats i amb el cervell absorvit.
En Tomàs, que anava a la Ciutat a proveir-se de beguda, tenia ganes d’orinar i havia aturat la furgoneta en un marge del camí de la Ciutat. Era un dia xafogós. Diu que obrí la porta de la cabina i que saltà a l’exterior. Aquell dia feia una calor certament sufocant. Recordo que l’asfalt de la Ciutat reverberava de lluminositat i que pels carrers només circulaven vehicles militars.
En Tomàs mirà com s’allunyava el núvol de pols seca que havien aixecat les rodes de la furgoneta i es girà mandrosament cap a les fàbriques en runes per orinar. Mentre es desbotonava la bragueta li arribava la sentor de les aixelles: no feia ni un bri de vent. Les fàbriques destruïdes romanien immòbils, groguenques com una fotografia cremada. S’extenien pel pla que separava la Ciutat del poble sense ni una sola ombra. Només a la llunyania sobresortien les enormes moles de ciment dels barris perifèrics que avançaven a poc a poc cap a Vilalloc, obrint-se pas entre els camps de runes, sadollant les necessitats de la gran urbs.
A pocs metres d’en Tomàs, encara romania dempeus una porta de càrrega i descàrrega, amb una persiana metàl·lica absurdament baixada. Per comprovar l’abast de la seva miopia, mentre orinava aclucà una mica els ulls i hi llegí, amb dificultats, la inscripció Un patró, un cabró pintada amb pintura blanca. Quan acabà la feina, s’espolsà el membre i es cordà la bragueta. Tragué un mocador blanc de la butxaca i s’eixugà la suor del front. El guardà novament i donà mitja volta per pujar a la furgoneta i reprendre el camí. Fou en aquest moment que el veié.
Estava a l’altra banda del camí, a una cinquantena de metres, sobre el que quedava de l’enrajolat d’una nau industrial. Aclucant una mica els ulls, en Tomàs havia vist perfectament com escurava les restes d’un munt d’ossos.
No es tornà a veure el monstre a Vilalloc fins mesos més tard. Les autoritats no sabien com justificar la total impunitat amb què el monstre actuava. Els guàrdies civils del poble, l’Anselm i el Macari, organitzaven batudes diàries amb escamots de veïns voluntaris, però ni tan sols s’havia aconseguit localitzar-ne l’amagatall. Quan devorà el fill de l’alcalde, les investigacions prengueren un nou impuls i els principals rotatius de la Ciutat publicaren la notícia. Fou en aquests dies que arribaren al poble els efectius de l’exèrcit, que s’hi instal·laren per no marxar. Registraren una per una les cases de Vilalloc i hi hagueren alguns detinguts, encara que no es va saber mai sota quines acusacions. Portaren sofisticadíssims aparells amb què analitzaren les cavitats i el subsòl de la zona, però tot i el minuciós rastreig l’únic alè de vida intraterrestre que trobaren fou, paradoxalment, en les tombes del cementiri. La descoberta d’en Jacint l’enterramorts practicant la necrofília a les postes de sol deixà sobtats als veïns, que estigueren d’acord que allò era riure’s del mort i de qui el vetlla. El monstre, però, era la principal preocupació per aquells dies, i aviat hi tiraren terra al damunt.
No sé si avui dia el monstre encara és viu ni —si és viu— si segueix cobrant-se noves víctimes. A vegades penso que el monstre mai no va existir, i que tot va ser una fabulació que ens convenia creure. En l’actualitat, rarament arriben a la Ciutat notícies de Vilalloc. De fet, dubto que el poble continuï existint, però és impossible saber això amb certesa. Es diu que l’única persona que tornà a veure el monstre fou en Manuel Macarró.
Diuen que, poques setmanes després que en Tomàs veiés el monstre, en Manuel sentí uns crits esfereïdors dins l’habitació d’una de les noies del local, però que al principi no en féu excessiu cas. Aquells crits significaven una sessió de sado, i les sessions de sado eren equivalents a tarifa doble. Els crits, però, s’allargaven, i en Manuel, que coneixia bé aquells viciosos, tingué por que no li malaguanyessin la noia. Quan es decidí a entrar a la cambra, veié una bèstia enorme, amb cos d’àliga i rostre humà, que arrencava a mossegades l’abundosa carn de la noia i l’engolia sorollosament i voluptuosa. Quan en Manuel tornà a entrar amb l’escopeta de caça, el monstre, que en aquell moment xuclava concupiscentment el cervell de la noia decapitada, sortí per la finestra en un vol desordenat, fent uns xiscles esgarrifosos que se sentiren per tot el poble. En Manuel assegurà haver-lo ferit d’una perdigonada en el rostre.
Quan encara era possible sortir de la Ciutat vaig anar a Vilalloc per aconseguir una entrevista amb en Tomàs el taverner, pocs dies després que el monstre es deixés veure per segona i última vegada. També vaig intentar entrevistar-me amb en Manuel Macarró, però aquest s’hi va negar en rodó. Va donar un cop de puny al fotògraf del diari pel qual aleshores treballava i li trinxà la màquina. A mi m’arribà a amenaçar amb la navalla perquè sortís del local.
Recordo que quan vaig entrar al bar d’en Tomàs, aquest ja tenia ganes de plegar. Tenia la persiana metàl·lica mig baixada, i a l’interior només hi havia tres clients, un home gras amb la cara marcada que menjava un plat de gambes i dos homes que bevien en silenci a la barra.
Quan li vaig dir que érem de la premsa i que veníem a fer-li algunes preguntes s’arronsà d’espatlles, i va dir que endavant, però que no tenia res més a dir que el que ja havia dit i redit. Mirà els tres clients que quedaven amb una mirada avorrida, o potser cansada —o potser només era la seva miopia—, i apagà el televisor. L’home gras de les gambes no semblava tenir cap mena de pressa per marxar del bar. Un dels dos clients que bevien solitaris a la barra, amb el got a la mà, immòbil, mirava absent l’escut oliós del Barça que penjava per damunt de les estanteries de licors. L’altre capcinejava mecànicament mentre repassava les necrològiques d’un diari.
Vaig demanar a en Tomàs un conyac. Ell també se’n serví un, i entre conyac i conyac anàrem desgranant la conversa que, tanmateix, aviat entrà en un punt mort. Les paraules es tornaren cendra, i al voltant de la barra només quedà el silenci.
Em va sorprendre el fet de no haver-me adonat de la marxa dels dos clients que bevien a la barra, que ja no hi eren. Vaig aixecar-me del tamboret i vaig pagar la consumició, deixant les monedes del canvi dins del pot de propines. El client de les gambes seguia assegut a la taula. Concentrat en la teca, despullava hàbilment la carn de la gamba. Un cop despullada, l’enforquillava amb fruïció i l’engolia amb un moviment de papada. Quan havia engolit la carn, agafava amb els dits el cap de la gamba, se’l duia a la boca i, alçant la testa, amb energia extremada, exhibint les ferides del seu rostre, en xuclava sorollosament l’interior.
Copyright © | Joan Segons, 1997 |
---|---|
Pel mateix autor | |
Data de publicació | Desembre 1997 |
Col·lecció | La raó del somni |
Permalink | https://badosa.com/n019 |
A més d’opinar sobre aquesta obra, també pot incorporar una fotografia (o més d’una) en aquesta pàgina seguint tres senzills passos:
Busqui una fotografia relacionada amb aquest text a Flickr i allà agregui la següent etiqueta: (etiqueta de màquina)
Per poder associar etiquetes a fotografies cal ser membre de Flickr (no es preocupi, el servei bàsic és gratuït).
Li recomanem que esculli fotografies fetes per vostè o del Patrimoni públic. En el cas d’altres fotografies, és possible que calguin privilegis especials per poder etiquetar-les. Sisplau, si la fotografia no és seva ni pertany al Patrimoni públic, demani permís a l’autor o comprovi que la llicència autoritza aquest ús.
Un cop hagi etiquetat a Flickr la fotografia de la seva elecció, comprovi que la nova etiqueta està públicament disponible (pot trigar uns minuts) prement l’enllaç següent fins que aparegui la seva fotografia: mostrar fotografies
Tot i que a Badosa.com no apareix la identitat de les persones que han incorporat fotografies, la il·lustració d’obres no és anònima (les etiquetes estan associades a l’usuari de Flickr que les va agregar). Badosa.com es reserva el dret d’eliminar aquelles fotografies que consideri inapropiades. Si detecta una fotografia que no il·lustra adequadament l’obra, o la llicència de la qual no permet aquest ús, comuniqui-ho.
Si (per exemple, provant el servei) ha afegit una fotografia que en realitat no està relacionada amb aquesta obra, pot eliminar-la esborrant a Flickr l’etiqueta que va agregar (pas 1). Verifiqui que aquesta eliminació ja és pública (pas 2) i desprès premi el botó del pas 3 per actualitzar aquesta pàgina.
Badosa.com mostra un màxim de 10 fotografies per obra.