L’endemà es llevà de la mateixa manera que ho havia fet el matí anterior: llançant-se sobre el fax i tornant-se a desanimar. El dia se li féu llarg, llarguíssim, fins al punt d’arribar a plantejar-se un ultimàtum: si a l’hora de dinar no havia rebut resposta de l’agència, aleshores es decidiria a enviar-los el mateix fax per segon cop. I així mateix ho va fer. Pujà del menjador a la una tocada, passant abans per recepció, on la noia de mirada grisa i trista li confirmà, amb el més meravellós dels somriures, que no tenia res per a ell. Entrà dins l’habitació amb determinació, gairebé amb expressió violenta, tragué del fons de la tauleta de nit l’informe que havia escrit la primera nit i el tornà a transmetre via fax. Després s’assegué a esperar. Transcorregueren els primers minuts i, tot d’una, tingué la impressió que tot tornava a començar, com si aquell procés d’autodestrucció gradual que havia patit fins aleshores (i que el whisky, d’una banda, i la seva fal·lera racionalitzadora, d’una altra, s’havien entestat a ocultar sota el maquillatge de la simple impaciència) tornés a iniciar-se. Esperà gairebé una hora, assegut als peus del llit amb el nas enganxat a la pantalla de l’ordinador i fumant una cigarreta rere una altra. «Molt bé», es digué. «Si així ho voleu...!?», i sense pensar-s’ho una altra vegada agafà la tovallola de l’armari i baixà a la piscina, on semblava que les escandinaves l’esperessin, assegudes amb els mateixos llibres entre les mans; fins i tot hauria jurat que no havien avançat gaire pàgines. Agafà una cadira i s’hi assegué a una distància prudencial, però alhora suficient per delatar la seva presència i intencions. La noia que el vespre anterior l’havia mirat el tornava a mirar ara. El mirà dues, tres, quatre, cinc vegades, fins que al final no pogué resistir la temptació de tibar els llavis per somriure i després xiuxiuejar algun comentari entremaliat a cau d’orella de la seva amiga. Tot i que havia baixat a la piscina amb una intenció clara, el seu sentit de la responsabilitat provava de frenar-lo; ben pensat, ell encara estava de servei, que se’n diu, i per tant no podia deixar la guàrdia i anar a la cantina així com així, per molt que tingués la impressió que li estaven prenent el pèl. Però tot i les dilacions, al final pogué més l’argument que li brunzia pel cap i que li deia que aquest món no ha estat fet per als covards, sinó per als que prenen les decisions valentes en els moments difícils. No s’ho pensà més, doncs, i al cap d’una hora tots tres eren a l’habitació d’ell.

La que semblava ser la més llançada era la més lletja i, com sempre, la més maca era la més tímida. Malgrat que les normes del balneari eren estrictes respecte al consum d’alcohol, ell de seguida obrí la maleta-bar i les convidà a una copa, que totes dues acceptaren encantades, tot i el desencert mostrat. Mentre feia el primer xarrup de ginebra es disposà a explicar alguna bestiesa, d’aquelles que només serveixen perquè el silenci no aixafi la bellesa del moment impunement. Elles, però, no parlaven cap dels seus idiomes, i casualment ell tampoc no xerrava cap dels que elles coneixien, si és que en coneixien cap, perquè fins aleshores amb prou feines havien deixat anar un parell de paraules. Els preguntà el nom, però no l’entengueren; els preguntà d’on eren, i com a resposta en tragué tres quarts del mateix. De la maleta extragué l’Atlas Universal i les convidà a que indiquessin el país d’on venien. La més maca somrigué amb cert aire de superioritat i la més lletja es tragué un bolígraf de la butxaca dels shorts, amb el qual dibuixà una A majúscula amb un cercle al voltant enmig del mapa d’Europa. Collons!, i després somrigué. L’artista li passà el bolígraf a ell i amb un moviment de celles l’animà. Ell agafà el boli i al costat de l’A rebel hi dibuixà una màscara i una zeta. Elles rigueren, i ell també. Ha!, quina gràcia. Com que veié que allò marxava, s’aixecà i es dirigí al capçal del llit, disposat a animar la festa amb el fil musical. El ventall de possibilitats que s’oferien no era massa ample així que, davant el dubte, preferí que fossin elles les que triessin. Elles respongueren arronsant-se d’espatlles i posant cara de bledes, i ell s’inclinà per les rancheras, versió melòdica. Però de seguida s’adonà que allò no els agradava gaire, així que féu marxa enrere i canvià les rancheras melòdiques per la samba, versió easy listening. Ell s’apropà a la més maca i li agafà les mans sense deixar de bellugar-se, però ella les enretirà i simulà una expressió de fals cansament. De seguida veié que li tocaria ballar amb la més lletja, però allò no el desmoralitzà gens ni mica —de fet ja feia estona que s’ho veia venir. A aquesta, per cert, no va haver ni de convidar-la, i el que es temé que era a punt de passar, passà: que la maca es posà dempeus i li digué a l’amiga que marxava. Ell es resignà i, si no podien ser dues, doncs seria una i, si no podia ser maca, doncs seria lletja. Què hi farem! Al cap de tres cançons canvià d’emissora i es decidí per una variant —vomitiva, pensà— de la música de La Guerra de les Galàxies. A fora naixia el vespre i la llum de la lluna començava a banyar el cel. Per un moment tingué la impressió de ser en Han Solo ballant amb la princesa Leia. A ella semblaven agradar-li les lentes, perquè de seguida se li abraçà; ell correspongué a aquella iniciativa passant-li els braços pel voltant de la cintura, però vigilant que no el trepitgés amb les Nike del quaranta set. Al cap de no res la noia es posà a esbufegar i a ventar-se amb les mans. Uf, sí, quina calor! Aixecà els braços i es desféu del top blanc sense mànigues que duia posat i, abans que s’adonés, es trobà que les mans de tots dos actuaven amb tota llibertat pel cos de l’altre. Cap dels dos no tingué interès en preàmbuls ni introduccions, així que s’acabaren de despullar i ella li ensenyà el tatuatge de l’entrecuix. A ell li féu gràcia i, tot i que sentí ganes de riure, ella no el deixà. Ho varen fer moltes vegades, ...bé, només una ell i mitja ella, que sortí de l’habitació empipada, etzibant un cop de porta que féu tremolar tot l’edifici. Després ell s’imaginà la noia entrant a l’habitació que compartia amb l’amiga maca per explicar-li, decebuda, que tots els homes són iguals: uns egoistes de merda. Ell es quedà allà, ajaçat entre llençols, amb ganes de fumar una cigarreta, però amb mandra per a aixecar-se i caminar fins l’armari. Mirà el rellotge i s’espantà: només eren les set! Aquella nit transcorregué amb la lentitud habitual a la que ja

començava a habituar-se. Si com a mínim l’haguessin enviat a un hotel de la costa, o encara que fos un hotel normal però amb bar, amb bar de debò on pots seure i demanar una cervesa, dues, un gin-tonic, el que et plagui, escoltar música i parlar amb les cambreres. Però no, ell i la seva bona sort de sempre havien anat a parar a aquella mena de convent futurista, on la música de debò era un somni, on l’alcohol era un pecat, on la carn deuria ser sacrilegi i el cafè bo impensable. Com a compensació, però, i això calia tenir-ho en compte, havia fet la primera conquesta, per bé que la cosa no hagués acabat de rutllar com en un principi ell hauria volgut. Per cert, què dimonis li havia passat? Des de quan ell només podia...?, però esbufegà i no es molestà ni a acabar de formular-se aquella pregunta tan insidiosa. ¿¡No tenia prou problemes, que ara també havia de preocupar-se per la seva sobtada impotència!? Al capdavall, la seva actitud tenia una explicació prou lògica, i al final tot quedà reduït a una frustració momentània, que residia ni més ni menys que en la situació d’inseguretat i d’aparent irracionalitat en la qual es trobava sotmès per les circumstàncies. Però malgrat la seva explicació exculpadora, es recordà de l’A i del fet que li’n devia una. Ben mirat, calia reconèixer que no havia estat just amb ella. Demà, quan la veiés, es disculparia i li oferiria... Bé, què li podia oferir? El fax? Algun d’aquells llibrots que l’agència li havia fet arribar? No, és clar que no. Li demanaria perdó per la insensibilitat mostrada, com fan les persones civilitzades, i ella el perdonaria, i l’endemà mateix ell tornaria a convidar-la i l’endemà de l’endemà tot quedaria oblidat.

El seu pla hauria estat perfecte si hagués tornat a veure l’escandinava. Però no fou així, i el cop de porta fou l’últim que sabé d’ella. Des d’aquella nit, les seves noves i rebels il·lusions s’esvaniren, i el neguit i la incertesa tornaren a dominar-lo. Trigà una setmana a superar la marxa sobtada de l’A, i dues més a acceptar que, ara per ara, la lectura era tot el que tenia mentre no rebia ordres d’actuar. Tot i els llibres, sense l’alcohol i el tabac no se n’hauria sortit, però.