L’endemà al matí quan es llevà encara no havia rebut cap resposta, així que decidí vestir-se i baixar a esmorzar. Dues tasses d’un cafè dolent a més no poder, un suc de pera (per Déu, quin fàstic!), un ou dur, dues llesques de pa integral sense sal i amb poca farina, amb margarina això sí, i per últim dues mandarines. Mitja hora més tard tornà a pujar a l’habitació; sense novetat. Llavors pensà que, o bé l’agència es mostrava flexible amb els horaris dels treballadors i per aquella raó encara no havia rebut instruccions concretes, o bé es devia a que la tasca per la qual l’havien enviat fins allà era una tasca basada en la intensitat i la constància, fins i tot potser la intel·ligència, i sobre la qual no calia posar cap pressió, i menys encara cap mena de pressa. Mentre esperava, estirat sobre el llit i fullejant una de les revistes naturistes que hi havia sobre la tauleta de nit, va tornar a imaginar-se, un cop més, quina mena de feina li encomanarien. ¿De debò s’havia convertit en detectiu, i havia estat instal·lat en aquell balneari per tal de vigilar algú concret? Bé, també podia haver estat contractat com a investigador d’una companyia asseguradora de balnearis, hotels, càmpings... ¿O potser es tractava d’espionatge industrial (perquè el polític el descartà a les primeres de canvi), i havia estat destinat a vigilar algun científic que havia decidit vendre el seu nou descobriment a alguna empresa estrangera, en contra de la llei i posant en perill la seguretat nacional? Podia ser qualsevol d’aquelles possibilitats, o fins i tot quelcom més impensat. Perquè, de fet, ell encara no sabia res de l’agència per a la qual treballava. Només hi havia anat dos cops, ell, a l’oficina de l’empresa: un per entrevistar-s’hi i un altre després que li comuniquessin per telèfon que l’havien escollit per ocupar la plaça vacant. I ara que hi pensava, quan durant l’entrevista havia preguntat de quina mena de feina es tractava, la noia que l’atengué li respongué que allò no li ho podia dir, argumentant que eren normes estrictes de la casa, tot i que a continuació, i gairebé a nivell de confidència, li comunicà que ho feien així perquè l’aspirant no pogués manipular el test. En aquells moments tampoc no donà importància a aquell fet, i fins a cert punt trobà aquella estratègia de selecció prou raonable; de tota manera, com que tenint en compte la seva situació personal (en aquells moments sense feina, sense allotjament i gairebé enterrat en deutes) li calia una feina amb urgència, es deixà estar d’orgues i s’abocà a aquella entrevista amb el màxim d’entusiasme, sense atorgar cap mena d’importància a cap altre factor. Set dies més tard, quan la mateixa noia que li havia fet el test el telefonà per a comunicar-li que havia sortit escollit, ell no s’ho pensà dos cops i acceptà la feina.

Eren les dotze tocades del migdia. S’havia fumat mig paquet de tabac i havia acabat de fullejar totes les revistes. De sobte es plantejà si aquella tardança no es deuria a un possible error d’ell, i d’un salt s’aixecà del llit i corregué a comprovar que el fax fos endollat correctament. Ho estava. També comprovà que la línia via satèl·lit en la qual es connectava el fax i l’ordinador tingués cobertura. En tenia. No ho podia entendre, doncs. Per què tant de temps? Llavors es recordà de la nota que l’agència havia enviat el dia abans i que ell havia guardat en el calaix de la tauleta de nit. La tragué del sobre i la tornà a llegir. La llegí dos cops, per estar-ne segur abans de treure cap conclusió precipitada, però confirmà amb fermesa que el primer cop ja havia entès perfectament el que allà hi deia: que esperés. Desà la nota dins el calaix un altre cop i començà, ara, a llegir les revistes que abans només havia fullejat. Es feren les dues tocades i, en vistes que allà no arribava cap fax i que ell estava mort de gana, decidí baixar a menjar. De primer demanà amanida de pasta i de segon croquetes farcides d’espinacs; per beure només hi havia aigua. Després prengué un altre d’aquells cafès horripilants i a continuació emprengué el camí de l’ascensor, amb l’esperança que en arribar a l’habitació trobaria un fax al terra. Quan tot just premia el botó verd de l’ascensor, però, hi caigué. Però que estúpid i que incompetent havia estat: per què esperava un fax? ¿I si li havien fet arribar les instruccions per correu certificat i urgent, tal com havien fet amb la nota de benvinguda? És clar! Corregué cap a recepció, on ara una noia de mirada grisa i trista l’atengué amb molta educació, per bé que només fos per a arronsar les espatlles i dir-li que ho sentia molt, però que allà, i per a ell, no havia arribat res; de fet, s’esplaià la noia en la seva explicació, el balneari no havia rebut res per a cap dels clients que en aquells moments s’hi hostatjaven. Ell agraí a la noia la seva ajuda i pujà a l’habitació, on tampoc no hi havia cap fax.

Dormí fins a les sis. A l’altra banda de la finestra ja era fosc i no se sentia res més que silenci. El primer que féu fou encendre el llum i tot seguit comprovar si hi havia cap novetat respecte a l’agència. Resposta negativa. Llavors tingué la idea de tornar a enviar el seu fax, però després de rumiar-s’ho una mica decidí que no ho faria i que esperaria fins l’endemà abans de prendre aquella mesura, tan dràstica li semblava a ell. Sense saber per quina raó, es despullà i es dutxà. Romangué més de mitja hora sota la dutxa, pensant que allò el relaxaria. Després es vestí i sortí a fer una volta pel balneari. Baixà a la piscina, però era tancada; a la porta hi havia penjat un paper folrat de cel·lofana on, escrit amb lletres d’ordinador, deia els horaris: de 7:00 a 16:00. Pujà al primer pis i es dirigí al bar. Només entrar-hi veié una taula lliure i s’hi dirigí. S’hi assegué i, quan el cambrer, un jove d’aspecte atlètic i sa, se li apropà, ell li demanà una cervesa. El noi matisà que, òbviament, de cervesa només en tenien sense alcohol i llavors ell canvià la comanda per un cafè, que trigaren més de deu minuts a servir-li. Tot just davant d’ell, assegudes en una altra taula, dues noies rosses de metre setanta llegien en silenci totxos de nou-centes pàgines, amb dues til·les al davant. Ell les mirà, tractant, inconscientment, de cridar la seva atenció; i tot i que de bon principi les noies semblaven obviar el fet que algú les mirés amb tanta insistència, i gairebé amb certa insolència, al cap de pocs minuts una d’elles aixecà la mirada i ensopegà amb la d’ell. Quan aquells immensos ulls blaus el fitaren, ell s’adonà que aquell no era ni el moment ni el lloc adient per a una partida de mirades i somriures i es recriminà la seva actitud tan irresponsable, tenint en compte el sentiment d’incertesa que en aquells moments l’abraçava sense pietat. Però en ple avergonyiment, i quan ja havia decidit que s’acabaria aquell cafè de mitjó i tornaria a l’habitació, la rossa que abans l’havia descobert mirant-la, el fitava de bell nou, ara amb decisió. Quan ell volgué reaccionar, ella tornà a amagar la mirada entre les línies de les pàgines del llibre i el tornà a deixar sol amb la seva incertesa. Potser l’havia mirat per casualitat? ¿O potser era per tal d’assabentar-se de quina mena d’individu era el que l’havia estat mirant? També valorà la possibilitat que la noia estigués fins al capdamunt d’aquella pau i que busqués una mica de diversió. ¿Per què no? De tota manera, allò tampoc no era un convent, i anar a reposar a un balneari tampoc no volia dir renunciar als plaers carnals. Al final hagué de fer un esforç per aixecar-se d’aquella incòmoda cadira i tocar el dos, sense poder deixar de pensar en aquell parell d’escandinaves (perquè segur que n’eren, d’escandinaves) i en l’ocasió que havia hagut de deixar escapar. Quan arribà a l’habitació, sense haver acomplert la missió de descobrir tots els llocs i serveis d’aquell balneari, però amb l’excitació que el joc de la seducció amb les escandinaves li havia proporcionat, es tragué la camisa i es deixà caure sobre el llit. De reüll mirà cap al fax, que continuava sense donar senyals de vida. Neguitós s’aixecà i sense dubtar-ne se serví un whisky doble, que tragué de la mateixa maleta d’on abans havia tret l’einam informàtic amb el qual l’empresa l’havia armat. Tornà a estirar-se al llit i a esperar que l’espera fos més plàcida: potser aquell whisky l’ajudaria. Mentre se’l bevia, s’aturà a meditar sobre la seva situació personal, que en aquells moments es basava en la relació que poguessin tenir el balneari on l’havien destinat, la feina per a la qual l’havien enviat allà i el fet que la mateixa agència hagués inclòs, junt amb els estris de treball, totes aquelles ampolles i aquells cartrons de tabac. Fou incapaç de lligar caps, i molt menys de treure’n cap conclusió, per ambigua que fos. Però tot i les aparences, ¿estava segur de tenir motius suficients de preocupació? Al cap de vint minuts d’interrogar-se, arribà a la conclusió de no tenir el més mínim indici que l’obligués a preocupar-se per res i, ben al contrari, tot el que havia de fer era relaxar-se i esperar, esperar ordres concretes que, de ben segur (perquè res en aquest món, ni segurament en cap —o així ho pensava ell—, estava mancat d’explicació lògica) racionalitzarien de manera definitiva la seva situació d’ara en endavant.

Sense adonar-se’n se li havien fet les deu i, per sort, l’hora d’anar a dormir s’apropava. Fins i tot sentí que tenia son; decididament, doncs, el whisky l’havia ajudat a asserenar-se, aportant-li una suficient dosi de lucidesa com per plantejar-se la possibilitat que el seu neguit fos del tot injustificat. Perquè, ben pensat, l’empresa només li havia ordenat que notifiqués la seva disposició, que en cap moment volia dir que les instruccions haguessin d’arribar l’endemà mateix, sinó que a partir de l’endemà, que era una altra cosa ben diferent. Aquella reflexió el reconfortà encara una mica més en la seva actitud d’home pacient que no feia gaire estona havia adoptat. Sense més, per tant, decidí que no hi pensaria més i que es limitaria a fer la seva feina, que ara per ara era esperar. Però que esperés tampoc no volia dir que es limités, exclusivament, a esperar. És a dir, que mentre esperava podia fer altres coses. Per exemple, podia baixar a banyar-se a la piscina, podia anar al bar quan ho desitgés, podia dormir, podia llegir, podia beure, podia fumar i podia —fins i tot— tenir un afer amb l’escandinava del bar. Aquella possibilitat el dugué a empassar-se la meitat del whisky d’un sol glop i dur-se el rellotge amb corretja de pell a un pam del nas. Eren un quart d’onze. ¿Tindria temps de baixar al bar i tornar-se a trobar amb aquella mirada blava? S’incorporà i assegut al llit hi rumià, mentre es gratava la barbeta. Tornà a mirar l’hora i continuà rumiant-hi, fins que al final decidí que aquella idea de l’escandinava era una solemne bajanada, i que més valia no jugar-se-la a començar amb mal peu el primer dia de feina. Immediatament es posà a badallar, com si la decisió de no tornar a sortir hagués enviat les ordres pertinents a l’organisme perquè aquest acabés de convèncer-lo d’anar-se’n a dormir. Cinc minuts més tard jeia sota els llençols i la manta de llana.