Estimada Gertrudis,
     Em complauria molt que a l’arribada d’aquesta carta et trobessis ja totalment refeta; però si no és així, desitjaria que almenys les meves cavil·lacions et permetessin d’oblidar les teves, encara que només sigui momentàniament. A tots ens atabala sempre alguna cosa, i per sobreviure cal que provem de fer-nos amics dels nostres fantasmes. Sóc lluny, però sóc amb tu. Ho saps i no cal que t’ho recordi. Més que mai pressento que ens uneix un nou sentiment, una nova situació. Sóc lluny, però com diuen alguns d’aquí, del país, el cel és per a tots el mateix, i la Lluna i els astres llueixen per a tots més o menys de la mateixa manera. No et recorda...? Sí, segurament. Ho saps, no? Aquí la Lluna es veu des d’un angle totalment diferent.