om viatger al cim d’una pujada
d’on obira sa terra somniada,
aquí el bon vell sospira de dolçor;
i veent-la verdejar hermosa i bella,
passeja els ulls, enamorat, per ella,
rejovenit sentint volar-hi el cor.
Colom mira l’Atlàntic sense mida,
com si hi sentís alguna veu que el crida;
com si, de genis, monstres i gegants
entremig dels fantasmes vagarosos,
obiràs d’una verge els ulls verdosos,
verdosos com les ones i amargants.
Mes lo’n distrau del savi la veu forta,
que a Espanya la seva ànima se’n porta;
deixa’ls volar, oh pàtria!, per ton cel;
ensenya’ls bé tes ribes i encontrades,
on de qui et féu se veuen les ditades,
com les de l’àurea abella en pa de mel.
De tan feixuga càrrega la terra enlleugerida,
a deixondar a Hesperis lo rei dels hèroes ve,
que, vora el promontori de Gades ensopida,
somnia encara estrènyer les filles que no té.
I, aprés, en l’aire veure-les pujar amb gran cantúria
com blancs tudons que deixen llur niu en les heureres;
i al fer-se fonedissa pel cel la voladúria,
girar-se-li, i que hi vole signar-li rialleres.
—Ja vinc— diu, i es desperta d’un altre espòs en braços;
coneix lo reboll tendre d’a on penjà la lira;
i, al veure’l testimoni dels maternals abraços,
dels infantívols somnis i esbargiments, sospira.
—Oh, cimeral de l’arbre —li diu— que em veres néixer!
Del teu redós, oh!, fes-me’n plaer fins a morir;
jo et faré de mes llàgrimes amb la regada créixer,
i escoltaràs planyívol lo meu darrer sospir.
Mentre em recolzo sota la verda cabellera,
amb renadiues fulles abriga mon cor nu,
que jo, esqueix trasplantat a platja forastera,
no sé, ai de mi!, arrelar-me, ni reflorir com tu.—
Creix l’arbre, i ans de gaire, de ses branquetes flonges
a penjoiades queia la pura i blanca flor;
i entre el verd groguejaren, a rams, belles taronges,
com en el cel d’esmaragdes ruixat d’estrelles d’or.
I prompte sa tanyada guarnia, amb grans boscúries,
verdós mantell a Espanya de tota flor brodat,
i amb sos aucells, murmuris, aflaires i cantúries,
renaix, sens les Hespèrides, llur hort malaguanyat.
Bé prou que ho diuen elles, pujades a l’Empiri,
al fer-se cada brosta del taronger un maig;
com ulls del cel, per veure’l sortiren a lluir-hi,
a on ploren encara plegades a bell raig.
Les filles que d’Alcides tingué en Hespèria alegre,
gentils com ella, foren de dolç i tendre cor;
i com sos ulls tingueren i cabellera negra,
sa morenor de verge que fa penar d’amor.
Mes ella sempre gira los ulls en sa enyorança
vers on plorant, com Eva, deixà son Paradís;
i, despenjant la lira de trista recordança,
fa, cisne d’altres aigües, son últim cant aixís:
—Terra feliç del Betis, bé n’ets d’hermosa i bella!
mes, ai!, la de mos pares mai la podré oblidar;
oh! jo vull dir als tebis llebeigs que vénen d’ella,
si en un plec de ses ales voldrien-m’hi tornar.
Que hermoses sou, mes filles! mes quan vos miro riure,
lo riure de les altres Hespèrides enyor;
i aquí, vora llur nàufrag bressol damnada a viure,
de fil a fil en llàgrimes me sento fondre el cor.
Só l’herba paratgívola del test arrabassada,
tinc marges, sol i ombra, poncelles i zefir;
mes, sens un bes de l’aire flairós que m’ha bressada,
què podré fer, digau-me, sinò plorar i morir?—
Morí; i, de la despulla del cos sa ànima salva,
vers l’esbart de ses filles, les plèiades, volà
dret als aurífics porxes endomassats de l’alba,
des d’a on, condolides, allarguen-li la mà.
Sanglotejant les altres aguaiten la coloma,
amunt, amunt, tan d’hora pujar-se’ls-en al cel;
aprés, a l’esboirar-se de llàgrimes la broma
que l’encortina, veuen parpellejar un estel.
És Hèsper,
* que a l’Aurora badar sol les parpelles
ans d’aclucar les seves son ull enlluernat;
i, al vespre, apar que sembre de voliors d’estrelles
lo cel, seguint lo ròssec del sol ja tramuntat.
Perquè diu l’hora, al pondre’s, dels somnis i amoretes
en l’argentí hemisferi, quadrant del Criador,
i és de mirar dolcíssim, donaren-li els poetes
l’escaigut nom de Venus, deessa de l’amor.
Per l’ull serè d’un àngel la prenen les pastores,
mes los brillants que rosen llurs polsos al matí
diuen que són, Hesperis, les llàgrimes que plores,
tos ulls al despedir-se de l’espanyol jardí.
A sos fills i nissaga, deixà’ns la dolça lira;
lo grec degué afegir-hi vibrantes cordes d’or,
puix quan canta les guerres i quan d’amor sospira,
desvetlla encara els somnis o tempestats del cor.
Font que del cel adolles la música a la terra,
oh lira!, vessa encara tos càntics matinals;
escampa’ls com niuada d’aucells pel pla i la serra,
i canta-li a ma pàtria sos mai escrits annals.
Així com los plançons se semblen al vell roure,
al domador de monstres retiren los fills seus;
és fama que la terra llurs néts faran somoure,
com gòndola al posar-hi son timoner los peus.
Un dia els deia (tendres minyons eren encara)
que, al saltar de la falda de Montjuïc al mar,
una ciutat bastir-hi jurà, que se’n parlara:
—Anem-hi! —tots responen—, vos hi venim a aidar.—
I vénen tots en rua, d’Alcides en seguici,
que s’obre pas entre arbres i roques com un riu;
quan feta un mar de llàgrimes, cansada i amb desfici,
gentil minyona —Plàcia-us oir ma cuita— els diu.
—Nadiua só dels marges que a l’eixamplar-se enyora
lo Minyo; fou lo trono dels avis mon bressol;
ell mon aurífic tàlem i mon sepulcre fóra,
uns caldeus a no traure-me’n, adoradors del sol.
Volien, per son ídol guiats, al seu darrera,
vers Occident, la terra voltar fins a sa fi;
topant en Finisterre del mar amb la barrera,
al sol per fer-hi una ara, llançaren-me d’allí...—
Un bell esclat de llàgrimes clou a mig dir sos llavis,
mes s’atansa Galacte, li fa Luso costat:
—Te’l tornarem, ho juro, lo trono de tos avis,
o no meresc d’Alcides ser fill.— Pren trist comiat
d’aqueix, amb amorosa dolcíssima abraçada,
i amb la plorosa estrella, que el guia a un cel d’amor,
se’n vola a Finisterre,
* com fletxa desparada
del rei dels de Caldea per travessar lo cor.
Com arbre que en l’aubaga s’aterra, l’esternia,
i aixeca als núvols d’Hèrcules la torre damunt seu,
a on un far relleva de nits l’astre del dia,
vetllant aquelles terres i mars com l’ull de Déu.
Allí los dos guarniren, al bruit d’ones amigues,
son niu, on feren vida d’aparellats coloms.
Galícia i la més forta de ses ciutats antigues
amb llurs conreus i ovelles han heredat llurs noms.
La mar on s’emmiralla Corunya, hermosa i fera,
veurà nàixer a Elcano,
* qui durà a fi arriscat
l’empresa de seguir lo sol en sa carrera,
puix li dirà la terra: —Primer tu m’has voltat.—
I Luso, on se decanta? Duero el vegé i Guadiana
fer lliga amb homes d’aire guerrer i marinesc;
no es diu que un trono hi haja trobat o una fossana,
de Lusitània es parla tan sols, nada de fresc.
Davanter de sa colla minvada, el grec faldeja
les serres de Granada, com elles gegantí;
i, per afraus i conques, cap a Llevant, voreja
la mar a què les portes de Gibraltar obrí.
Vora el Palància, sota lo para-sol d’un arbre,
colltorç un d’ells, i creuen que dorm de cansament,
quan van a deixondar-lo lo troben fred com marbre,
veient de ses aixelles descargolar un serpent.
En lo frescal placèvol que amb sang Zacinto
* mulla,
humit amb sang de màrtirs, hi brotarà un palmar,
lo palmar de Sagunto, d’immusteïble fulla,
del qual a l’ombra a Espanya li plau llagrimejar.
Plorava també el pare, com cep que li fa caure
la torta podadora son primerenc rebrot;
l’endemà, al destrenar-se lo sol, lo ve a distraure
un cant, que aigües endintre respon a son sanglot.
Si era cant de sirena, Mallorca, tu ho sabries,
si era cant d’alegroia sirena o era el teu;
però d’envers les platges vingué on tu somies,
besada per les ones, com filla del cor seu.
BALADA DE MALLORCA
A la vora-vora del mar on vigila
Montgó, els peus a l’aigua i als núvols lo front,
omplia una verge son cànter d’argila,
mirant-se en la font.
Son peu de petxina rellisca en la molsa
i a trossos lo cànter s’enfonsa rodant;
del plor que ella feia, la mar, que era dolça,
tornava amargant.
Puix l’aigua pouada cristall n’era i perles,
com gaires no en copsen los lliris d’olor;
no és molt si sospira quan veu les esberles
del canteret d’or!
La mar se’n dolia; les pren en sa falda,
i al maig, per plantar-hi, demana un roser;
València, a tes hortes verdor d’esmeralda,
i a ton cel dosser.
Per bres la conquilla de Venus los dóna,
gronxada pel Zèfir de vespre i matí,
i els testos, que una alba de roses corona,
ja són un jardí.
Amb flors de l’Aràbia l’enrama i perfuma;
i d’Àfrica amb palmes, d’Europa amb aucells,
alegra ses ribes, que es prenen d’escuma
més amples cinyells.
Tres eren los testos, tres foren les illes;
i, al veure-les ara volgudes pel sol,
les crida a sos braços la terra per filles,
i el mar se les vol.
Atret pel cant melòdic, Baleu,
* de vora el Túria
pren vela vers Mallorca, la terra dels foners,
Si en ve una pedregada darrera la cantúria,
d’un altre fill Alcides que plore el fat advers.
Mes polsa, dins la barca, les cordes d’una lira,
i los mandrons i fones s’esmunyen de llurs mans;
i, oferint-li llurs braços de ferro per cadira,
vora un claper lo duen, sepulcre de gegants.
Com llur superbes ombres per rebre’l desvetllades,
torregen dotze
* pedres dins un palmar florit,
entorn de l’ara immensa del sacrifici alçades;
soldats de roca, en cercle voltant son adalit.
Allà de flors, i falles d’alzina lo coronen,
teixint místiques danses donzelles i minyons,
mentre els guerrers un càntic de benvinguda entonen,
fent-li present d’un ceptre de vori, a genollons.
Sardus,
* que amb ell venia vogant des de la riba,
vers sol ixent decanta la proa escumejant;
Sardenya,
* tes muntanyes, d’argent i d’or font viva,
son nom escrit amb lletres de nurhags guardaran.
Reprèn la via Alcides; i, dant a Barcelona
del mar lo ceptre, en braços l’asseu de Montjuïc,
gegant que en vetlla sempre, mentre ella es mira en l’ona,
amb cent tronantes boques n’esquiva l’enemic.
Lo mont mateix bestrau-li penyals per sa muralla,
que a grans carreus arrenquen amb maces i tascons;
si algun d’insuportable n’hi ha, també hi davalla,
arreu trinxant pollancres i tells a tomballons.
Per coronar eixa obra de cíclop gegantina,
de Barcelona al centre plantà un verger feliç,
sobre uns pilans, del Tàber al cim, on sa ruïna
du escrit al front encara lo nom de Paradís.
*
Diuen que allà, un capvespre de vent i de tempesta,
sentí la veu que en Calpe l’omplí de sant terror;
mes no ja com lo carro del tro rodant feresta,
sinó baixeta i dolça com un sospir d’amor.
—Jo só —diu-li— qui et duia pel braç, com infant tendre,
a esquarterar i rompre l’occidental Babel;
jo só qui amb la guspira del llamp la vaig encendre
quan alçà, fent dels núvols escala, guerra al cel.
Jo só qui amb ses maresmes sos cims anivellava,
qui escambell de tes plantes féu monstres i Titans,
qui fa mons i els esborra, lo que en tos dits la clava
tal fores tu: la clava pesanta de mes mans.—
Ou l’hèroe, i dels dits l’arma veu esmunyir; i, sens força,
sentí de fred sos ossos gelar-se i escruixir;
vell arbre que veu caure les branques i l’escorça
al bes del mateix aire que el feia un temps florir.
De ses gegantes gestes trencada la cadena,
aquell per qui la terra fou camp de sos esplets,
de tot, sense coneixe’l, fent-li agraïda ofrena,
jurà que el Déu de Túbal seria el de sos néts.
I ho fou; puix vora Gades
* bastiren-li un gran temple,
del qual entre les runes l’Atlàntic s’ha ajagut;
i allí, amb sa clava i cendres, guardaven son exemple
dessota l’ara santa del Déu desconegut.
Son retaule, esperant-lo, no mostra cap imatge;
mes, als raigs de la flama sagrada que mai mor,
los treballs se llegeixen de l’hèroe en lo brancatge
carregat d’esmaragdes d’una olivera d’or.
Quan del cel l’Olivera floria en lo Calvari
de genollons lo temple caigué davant son Déu,
que per altar volia la terra, i per sagrari,
ditxosa pàtria meva, volia lo cor teu.
I ans que ton Déu, oh Espanya!, t’arrencaran les serres,
que arrels hi té tan fondes com elles en lo món;
poden tos rius escorre’s, venir al mar tes serres;
no l’ull, però, aclucar-s’hi del sol que mai se pon.
Mes Hèrcules, tornant-se’n del Betis a les platges,
donà a l’antiga Hispalis riquíssim fonament,
llorers i satalies per flonjos cortinatges,
i onades on se miren ses torres d’or i argent.
Allí a sos fills, d’un cèlic esdevenir penyora,
lo dur maneig ensenya de l’arma en lo combat,
com l’àliga a ses filles envers lo sol que adora
fa batre l’ala fèrrea que mou la tempestat.
Amb l’art humil de Ceres l’excelsa astronomia
renaix, tanys del gran arbre tallat en Occident;
i fou llavors quan, d’Atlas rellevador, un dia
servà amb dors de muntanya lo pes del firmament.
I al sentir que xuclava la terra ja sos ossos,
de puigs i roques dues columnes aixecà;
i en elles amb la clava que donà al mar, a trossos,
los maleïts realmes. escriu: NO MÉS ENLLÀ.
Concepció, disseny i desenvolupament: Xavier Badosa (1995–2020)
Vora la mar de Lusitània