e roques sobre roques són les parets gegantes
del temple on los Atlants enrotllen a Neptú,
altívols com los roures i alzines bracejantes
que semblen dir al cingle: —Som tan ferrenys com tu.—
Allí, per esposar-les amb sos més braus sotmesos,
esperen ses germanes, les del mirar de cel:
de sobte, a un mal auspici, com de cent fúries presos,
a llur cridòria el temple se torna altra Babel.
Se n’alça un que és de l’àngel caigut imatge viva;
d’humana recordança son nom esborrà Déu;
del temple immens les brèdoles, a on sa testa arriba,
tremolen a la forta tronada de sa veu:
—Titans, quelcom de témer espera amb por la terra
que no podrem tal volta contar a nostres fills;
apar que avui la torre de nostre orgull s’aterra,
i sota els peus trontolla lo món d’on som pubills.
Los núvols en figura d’espectres nos ho diuen;
ho criden les tempestes amb xiscles i gemecs;
estels amb cabellera de foc pel cel ho escriuen,
entrellaçant-la amb lletres d’espurnes i llampecs.
Lo cel veig en feréstegues bromades arrugar-se,
mostrant-se, com entre ales de corbs, a claps a claps;
la terra veig, glatint-nos, a nostres peus badar-se
i caure’ns la corona, poc testa en nostres caps.
A mig esbadellar-se les flors se musteeixen;
passant les aucellades abans de la tardor,
se dolen, com d’un càstig fugint, que no es mereixen,
i, al veure-ho, qui seguir-les no pot esclata en plor.
Sols junt amb la xibeca la gralla alegre es mostra,
diuen que els rius se’n tornen enrera, i que un infant,
al veure d’aqueix dia la llum en terra nostra,
ha reculat al ventre, de por esgaripant.
I què ens caldrà a nosaltres? seguir la rierada
o contra el fat empènyer la barca a vela i rem?
dels massa crèduls riure’ns o fer amb ells llaçada?
Titans de cor de roure, digau-me: què farem?
Abans, quin vent us porta, contau. Tu que la vida
prop del llit d’or de l’astre del dia escórrer veus,
per què, digue’m, deixares tos camps d’herba florida,
que a musteir no basta l’alè de tots los déus?
—Tenia un fill —respon—, com datilera
que bressa els colibrís en primavera;
un dia es caragira contra mi:
i, de bon aire i ben plantat com era,
la vida li arranquí.
Posí son cos dins una fonda balma
amb fulles abrigat de ceiba i palma,
perquè el Zemí del cel no me’l vegés;
mes ai!, de l’esperit la dolça calma
ja no em tornà mai més.
Mos ulls aquella nit, ai!, no es clogueren;
entre caobes i mameis vegeren
dos altres ulls en la blavor dels cels.
«Pare, dormiu», mes filles me digueren,
«dormiu, són dos estels».
«No són estrelles, no, filles hermoses;
aqueixes són de l’alt jardí les roses,
i aquells són ses espines pel meu cor.
Dormiu vosaltres, ai!, poncelles closes
al somni de l’amor.»
Ai!, eren ulls d’aterradora ceia,
i llur ullada escorcollant-me em deia:
«Ton fill, ton fill hermós, com no és aquí?»
He vist un braç que d’entre els núvols queia:
era el braç del Zemí!
Perdó, diguí sortint-me de l’hamaca,
quan ressona son crit en ma barraca:
«Dins la balma del crim la mar hi bull;
de tot quant veus, per esborrar eixa taca,
ni en restarà un escull.»
Digué; i ja de la cova el mar eixia
i d’aigua i manatins l’herbatge omplia;
jo, fugint-ne, em girava al nadiu lloc;
ja cabanyes i selves no hi havia;
ja vall, ni cims, tampoc.
D’Haití la cordillera,
* que el cor ama,
en illes és trencada; de Bahama
lo bell país, d’arenes és un banc
i encara famolenca la mar brama
venint; potser la clama
la meva olor de sang!—
Parla un que vora Tule gelada el sol enyora:
—També és, ai!, de diluvi l’auguri que vegí;
vegí a Llevant estendre’s la boreal aurora,
en flocs vermells i rossos trenats, i brins d’or fi.
I, com l’ona arrossega les perles i petxines,
desencastar semblava i endur-se’n los estels;
mes tot plegat, llençant-los com flors entre ruïnes,
grans signes de malastre borronejà pels cels.
Atlants, ai de vosaltres! mes ai de vostre imperi
que, com lo sol, davalla de son migdia al mar!
això que els cels nos diuen amb llengües de misteri,
malalta en sos desvaris la terra ho diu ben clar.
He vist d’infants i verges horribles sacrificis;
he vist a la innocència del negre crim als peus;
arreu les viles, fetes encant de tots los vicis,
i aqueixos dins lo temple robar encens als déus.
He vist en la disbauxa nois tendres rebolcar-se,
los pares traure a vendre llur fill, de l’avi trist
los néts com d’una càrrega feixuga descartar-se,
i l’un germà de l’altre beure’s la sang! he vist...—
L’interrompé un Tità, de la natura esguerro,
que guerxo i d’estrafeta figura es veu entrar,
i esblanqueït, com mort que fuig de son enterro,
del temple per les tombes son crit fa ressonar.
—Vora Àfrica amb mos hèroes anit m’endormiscava,
quan veig colossal Geni baixar del firmament;
cobria sa ombra l’Atlas, i amb un llamp que brandava
del Simoün en ales, feria a tot vivent.
Ja a mi m’empedreïa, quan diu, girant-se enrera:
«En eix blat del diable
* no cal oscar la fauç.»
Me deixondí; lo rúfol fantasma ja no hi era;
mes sols un llenyer d’ossos restava de mos braus.—
Sa veu pel temple encara retruny, quan a l’altura
lo carro sotraqueja dels trons eixordador;
amb tremolor estranya respon-li la natura
i al ventre de les mares ressona angèlic plor.
De prompte, a un terratrèmol que es juny amb la tempesta
l’ídol s’ensorra en grífol d’aigua llotosa i sang,
ensems que, estrany prodigi!, li lleva un llamp la testa
a trossos i ennegrida fent-la rodar pel fang.
A sa claror rogenca, què veuen, puix s’ajupen?
veuen fantasmes tètrics passar en reguitzell,
entre ombres de llurs avis que amb fàstic los escupen
al front, marcat ja amb taca de l’infernal segell.
Mes ells, sens despitar, estrenyen lo col·lotge,
i, brètols, escateixen si fer-hi res los cal;
si alçar a pes de braços de terra el déu ferotge,
o enfonsar-lo, de traure’l puix creuen no s’ho val.
En això arriba al temple lo crit de ses germanes;
arranca un d’ells, sacríleg, lo trident a Neptú,
los altres, a bocins, pilars o barbacanes,
i a l’encontre d’Alcides apar que el vent los du.
Los fills de les muntanyes s’hi lliguen, seglars roures,
com és de bona saba, d’arrel arrabassant,
i avets que vergassegen los núvols al remoure’s,
com braços de la terra lo cel abraonant.
Altres més vells ne surten a glops de les cavernes,
brandant armes de pedra i ossades de mamut;
amb fam deixen de l’antre pregon les nits eternes
així que han la flairada d’humana carn begut.
Lo matador de monstres que, de gegant a passos,
escometia a Hesperis, duent-li el brot florit,
se veu travat; sos braços se nuen amb llurs braços,
i un bosc d’enceses armes va a fendre’s en son pit.
Mes ell, com entre brèvols canyissos, s’hi obre via,
la clava de terrible maneig descarregant,
que, amb set de sang, incendis i llàgrimes, sentia
en sa espatlla ferrissa com ella, bategant.
Heu vist a l’huracà que escombra cel i terra,
llevar la neu, boscúries i rocs als Pirineus,
i, en revolví a l’endur-se’ls amb algun cap de serra,
fer remuntar les aigües d’un riu fins a ses deus?
Tal l’hèroe, al rompre aquella maror armipotenta;
s’engolfa en les onades a colps de ferro cru;
i ferm i fort oposa la seva a llur empenta,
com nau que a un abordatge presenta el pit tot nu.
Râ aboca ses ires on més arreu pot batre,
empeny, romp i arrossega com estimbat torrent,
los guerrers de cap d’ala cauen de quatre en quatre,
lo rebuig, com espigues de blat, de cent en cent.
Així, arranant sa dalla, la Mort ajau sa messa;
a cada colp que venta n’hi ha de menys un clap;
amb sang dels fills l’Atlàntida s’abeura, i, a la fressa
dels crits, ferir i caure, tremeix de cap a cap.
Concepció, disseny i desenvolupament: Xavier Badosa (1995–2020)
Vora la mar de Lusitània