http://www.badosa.com
Publicat a Badosa.com
Portada Biblioteca Worldwide Classics
11/14
AnteriorÍndexSegüent

L’Atlàntida

Cant novè

La torre dels Titans

Jacint Verdaguer
Grandària de text més petitaGrandària de text normalGrandària de text més gran Afegir a la meva biblioteca epub mobi Permalink Ebook MapaVora la mar de Lusitània
Nota preliminar*


Oidà! que anit vos sobra, taurons i aufranys, carnatge,
i encara us posa a taula l’Atlàntida els seus fills,
que debateguen aigües ençà, llur crit salvatge
lligant-se en chor feréstec del mar amb los renills.
Los Atlants a l’inflada maror se somorgollen,
tan prompte com ressurten en bàquic reguitzell;
i, ja avant, ja a recules i a tombs, uns s’agrumollen
amb altres, armes, feres i troncs en gran cabdell.
Com del Mar Roig les ones en mur arrastellades
damunt Moisés, al rompre’s a l’aspra veu del tro,
en esgavell rodaren al fons esllavissades,
dant fossa al riu de llances i gent de Faraó;
així corsers i carros, ballestes i corones
rodaren amb escumes i pols en terbolí;
tot vivent demanava socors, i entre les ones
responien los negres cetacis: —Som aquí.—
Si, com Tritons llotosos, de l’aigua poden traure
lo cap, aguaiten, lluscos, si l’héroe enlloc se veu;
i creuen, no obirant-lo, que en lo pregon deu jaure,
i amb tal que ell mòria, perdre la vida no els sap greu.
Llur ciutat, com una atxa, flameja que flameja;
apar veure una mare condemnada a fer llum
amb son ossam de torres, que ja l’abim colleja,
als fills que també llencen de condemnat ferum.
A sa claror, s’arrapen a un esquenall de serra,
que encara al gran diluvi la testa no ajupí;
i el fang de ses parpelles traient, saltar en terra
al de Beòcia obiren d’Espanya en lo jardí.
Desesperant ferotges de beure la sang seva,
quan ja embriagats de ràbia la tenen a mig coll,
contra la mà de Déu, que a llurs unglots la lleva,
de llur cor lleig esclata la verinada a doll.
I agafen, au!, troncs i arbres que al cru rocam s’estellen,
penyals que s’engrunaren tombant al damunt seu;
i amunt, timberes sobre timberes arrastellen,
segurs amb tal escala de capbussar a Déu.
D’una estrebada arramben ciclòpics edificis,
ossades de balena, conreus i pedregams;
on jeia una muntanya ja hi baden precipicis,
ses crestes d’una a una llevant-li i sos rocams.
Si en lo reflux ensenya cap bosc ses cabelleres,
garfint-les-hi l’arrenquen, i penjat com raïm,
amb ses afraus pels aires, ses balmes, rius i feres,
a asseure’l damunt d’altres l’envien cap al cim.
Ja els Pirineus i l’Atlas brancut són una serra,
a espatlles l’un de l’altre, turó sobre turó;
i Àvila i Calpe, esberles d’Atlàntida i desferra,
de tros en tros, hi colquen encara amb confusió.
I ells dalt, los uns als altres al dors acimbellant-se,
olmedes, puig i núvols amunt escalonant,
a l’estrellada cúpula dels astres acostant-se,
per amarrar-s’hi aixequen los braços de gegant.
Ira de Déu, que dorms? Oh, no! que a ta rufaca,
sa càrrega, la torre d’arrels de ferre, esbat,
com sacudeix la seva de fruits i fullaraca
l’alzina que l’espurna del cel ha corsecat.
S’aterra el castell d’homes, del puig de puigs que alçaren
amb los blocs, en horrible cascada a capbussons;
de cel amunt a terra, de terra a mar tombaren,
de muntanya en muntanya capgirellant al fons.
Dintre el pou de l’abisme pregon tot despenyant-se,
s’escabellen i afonyen los fronts pel llamp ferits,
i, a tall de nuadisses serpents entrelligant-se,
se claven verinosos queixals i unglosos dits.
Fins l’ànima, en ses ires, arrabassat s’haurien,
ells amb ells esberlant-se lo front a colps de peu,
sinó perquè, abans d’hora morint, apagarien
la tempestat que puja de llur sepulcre a Déu.
—On és? —satànics criden—, on és?, per què s’amaga?
no té ja mort que mate ni terra per colgâ’ns;
si del llamp se refia, corsecador, no el traga,
que anam a arrabassar-l’hi, malhaja!, de ses mans.—
Escolta Déu i atura lo foc que de la cima
davalla ja a fer cendra d’aquells tions d’infern,
mentre ells, a qui sols l’odi sacríleg reanima,
al mar demanen armes de mort contra l’Etern.
Com taups furgant ressurten del fons a quatre grapes,
i apilen los cadavres dels anegats a munts,
i, agabellant-los d’arços i romeguera amb rapes,
als vius fan de passera los enarcats difunts.
Los boababs* que troben, al pendre terra, amb fúria
romputs, al cel voleien amb la marjada, a on,
com a cepats musclosos gegants d’altra centúria,
retreien a les serres los jorns primers del món.
Alguna de llurs dones, que els va amb l’infant darrera,
—Què feu? —esgarrifada los crida—, doncs, què feu?—
Ells garfeixen son flonjo cabell, verds de quimera,
i al cel tirant-la —Vola-hi —li diuen—, si ets de Déu.—
Barraques, naus, esberles de torre, hi voleiaren,
que en terra són muntanyes al caure, al mar illots;
recers en què les foques un jorn s’enterrossaren,
i agulles on penjaven llur niu los aligots.
Serrats del regne fites, esculls i promontoris,
amb son alam pels aires fan de la terra uns llimbs;
volant, volant, empaiten los sòcols als cimboris,
i dels capgirats cingles davalla l’aigua als cims.
I els cims de les muntanyes topant amb ses rabasses,*
i aqueixes amb los astres, del cel en lo pregon,
tornen a caure en pluja de crepitantes masses,
i apar desfer-se en runes esllenegat lo món.
En tant lo torb, muntant en ales de les Fúries,
juga amb los pans de terra que el mar cent colps li ha pres,
i udolen tots, com llops al fons de les boscúries,
l’anyell, de què sentien ferum, quan ja no hi és.
Mes l’Àngel atiant-los: —Què feu? Desarrelau-la:
de son tronc feu-ne estelles, tions de son brancam;
com herba que l’Altíssim ha maleït, cremau-la,
i aprés ventau la cendra d’infern que en deixe el llamp.—
Ouen, i el mar ses ones, sos focs lo cel atura:
sua sang la muntanya com un raïm premsat;
debatega amb sos golfos ferrissos la natura
per amagar-se trèmula dintre l’abim badat.
Com riu que de l’Empiri baixàs de broma en broma,
cau una espasa orlada de llamps, i l’alt turó
que no podrà somoure lo cel si s’hi desploma,
aidat dels vents, les aigües i el foc en explosió,
traboca’s, amb sa càrrega, com un bressol de canyes,
i, ample i gelós badant-se llaviejant maelstrom,
negrós aljub la terra los mostra en ses entranyes,
que fins a la més fonda mig s’esbadella i romp.
Esfereïts reculen; mes, oint ja a llur sobre
desbotar de l’Arcàngel lo tormentós alè,
capitombant rebaten-s’hi quan més ses barres obre
gojós l’abisme al veure’s, d’una fornada, ple.
Ciutat, cinglera, Atlàntida i Atlants d’una gorjada
devora, llot i escumes, balenes i aucellam,
i, en remolí terrible d’infern, la torrentada,
de pobles i garrigues, vaixells i pedregam.
S’hi inferna regolfada la tempestat feixuga,
i el torb amb qui es batia per l’aigua a rebolcons;
si torna a obrir la boca lo monstre, el mar s’eixuga
i sols hi haurà per dar-li los astres a crostons.
S’enforna l’arma, i torna lo xuclador un Vesuvi
que a cada punt flameja i udola amb més rogall,
d’on puja arrasadora columna d’un diluvi
de foc, que runa i aigües no en són bon aturall.
Càstig gran! amb llurs eines rogenques, rocs i grava,
llenya del Teide, pugen Atlants a capgirells,
que copsa l’ample cràter, envolts amb rius de lava,
per més amunt rebatre’ls de flama amb grans cabdells.
Tremola tot reialme veí; amb lligams de marbre
fermat al que se n’entra, prou té que tremolar;
Albion, Espanya, Líbia, com branques amb llur arbre,
ara-abans-ara a trossos capbussen a la mar.
Qui trencarà aquells braços amb què a llur coll s’aferra
«no em deixeu!» com dient-los, «germanes del meu cor»?
Poder diví!, s’enfonsen, romputs de serra en serra,
i d’aigua un bull sols resta, que minva, minva... i mor...
Llavors lo Geni embeina l’espasa abismadora.
Com donà el colp terrible mon llavi no ho sap dir;
podria sols contar-ho sa veu retronadora
que no oirà altra volta lo món fins a morir.
Mes vet aquí de l’Àfrica l’Europa desjunyida,
entre elles mentres colca les mars un mar major,
i esbrancada la terra, i en dues migpartida,
per nous volcans esbrava les flames de son cor.
Quan l’hortolà veu l’aigua per la reguera córrer
que ha obert, s’atura, al mànec del càvec repenjat;
així l’Àngel espera que el puig més alt s’ensorre,
i, estrep d’argent la lluna donant-li, ha al cel muntat.
D’allí amb recança es gira llampegador als altres
continents: —A veure —cridant—, quan tornaré
serà la mar que us colgue de flames per vosaltres;
temeu a Déu, que el dia dels grans judicis ve!—
En tant l’Empiri adolla sos himnes de victòria,
en sa ala harmoniosa bressant lo món suspès.
Qui us assoleix? L’Atlàntida, gran Déu, puja a la glòria
per graons de muntanyes: tronau, i ja no hi és!
Tros de cel, al criar-la, la féreu ploure a terra,
perquè vostre designi tan alt s’hi beneís;
malagraïts serviren-se sos fills per moure-us guerra,
i amb ells i sa armamenta llançàreu-la a l’abís.
Tan sols per fer renàixer los que l’amor sospira
jardins de les Hespèrides, deixàreu-hi llavor;
una ona esborra l’altra, lo món al món capgira,
sols, astre d’altra esfera, la vostra llum no mor.
Sirena que, d’entre ones eixint engallardida,
s’enfila a un promontori d’amor a refilar,
i per son cant, que els aires emmela, ve amansida
la mar amb salats llavis sos peus a apetonar.
Espanya, pel cor d’àngels cridada, s’esparpella,
i veu que es lliga un pèlag ignot a son cos nu.
—Qui relleva en ton cel l’estel caigut? —diu ella,
i, als braços estrenyent-la, joiós respon-li: —Tu.—
Mes l’alba ja, a faldades sembrant perles i lliris,
com tendra mare, guia pel braç al sol naixent,
i a son bes dolç, encesos i engarlandats de l’iris,
pels aires s’esbargeixen los núvols d’Occident.
Entre ells, bonics i rossos, dos Àngels s’ensopeguen;
plorós l’un puja, l’altre va rialler dret baix.
—Ai, dolor! jo era l’Àngel dels regnes que s’aneguen!
—Jo ho só —l’altre respon-li— del que en ses runes naix.
—No mor per sempre? Fènix, reviu en llit de lava?
Si, puix a Orient veig l’astre renàixer que aquí es pon.
Vet aquí sa corona d’or fi, que me’n pujava:
del món quan sia reina, l’hi posaràs al front.—
L’hi dóna, i la volada reprèn, així dient-li,
tot sacudint la pols de ses ales de neu,
mentre aquell baixa a Hespèria, que s’alça, mig rient-li,
del respatller de serres florit del Pirineu.
Mes ai! on és l’Elíseu* occidental? d’Hesperis
lo tàlem, on nasqueren Hespèrides i Atlants?
la terra que amb sos braços lligava els hemisferis?
Tot fou, arreu, pastura d’abismes devorants.
I al món, dels que el bolcaven, ni sols petjada en resta;
l’Etern d’una ditada borrà sa multitud;
i el tro de llurs batalles i el llamp de llur tempesta
passaren, com les aigües d’un riu escorregut.
Fins la memòria els segles perdrien de llur fossa,
sinó pel Teide ignívom que encara en parla al mar
d’aquella nit que en feren plegats la gran destrossa:
i aqueix escolta i brama com si hi volgués tornar.
Oh! ¿no has sentit pels núvols rodar son aspre càntic,
com per rallades timbes i penyalars lo tro,
quan, amb pulmons encesos, eix Geni de l’Atlàntic
als mons que naixen conta d’aquell la destrucció?
Li cau al dors de lava la immensa cabellera;
d’un glop de flames omple de gom a gom los cels;
com naus amb ell se gronxen les illes, i darrera
son roig plomall s’amaguen de por los vius estels.
Llavors, diu que a l’esbatre, com ses aglans un roure,
roques en brasa, entre elles, fets infernals tions,
titans pugen i baixen, i, com caldera al coure,
mostrant-los se’ls engola de nou a tomballons.
I, enutjats, de vegades aquelles ossamentes
que del cadavre atlàntic gità l’abisme fart,
en terratrèmol rompen a rebolcons i empentes,
de l’Etern que els hi clava tot rosegant lo dard.
Les Canàries, Madera i Açores se somouen,
no podent ja els titànics esforços resistir;
ensems, com trons d’infern, als soterranis s’hi ouen
i de ciclòpea farga lo fulgurant respir.
Llavors apar l’horrible volcà, foguera d’ossos,
de carros i armadures, alçada pel fosser
damunt bolcades timbes i puigs, escala a trossos*
per on al cel muntaven los fills de Llucifer.

11/14
AnteriorÍndexSegüent
Taula d'informació relacionada
Copyright ©Jacint Verdaguer, 1878
Pel mateix autor RSSNo hi ha més obres a Badosa.com
Data de publicacióAbril 2002
Col·lecció RSSWorldwide Classics
Permalinkhttp://badosa.com/p093-11
Com il·lustrar aquesta obra

A més d’opinar sobre aquesta obra, també pot incorporar una fotografia (o més d’una) en aquesta pàgina seguint tres senzills passos:

  1. Busqui una fotografia relacionada amb aquest text a Flickr i allà agregui la següent etiqueta: (etiqueta de màquina)

    Per poder associar etiquetes a fotografies cal ser membre de Flickr (no es preocupi, el servei bàsic és gratuït).

    Li recomanem que esculli fotografies fetes per vostè o del Patrimoni públic. En el cas d’altres fotografies, és possible que calguin privilegis especials per poder etiquetar-les. Sisplau, si la fotografia no és seva ni pertany al Patrimoni públic, demani permís a l’autor o comprovi que la llicència autoritza aquest ús.

  2. Un cop hagi etiquetat a Flickr la fotografia de la seva elecció, comprovi que la nova etiqueta està públicament disponible (pot trigar uns minuts) prement l’enllaç següent fins que aparegui la seva fotografia: mostrar fotografies ...

  3. Un cop es mostri la seva fotografia, ja pot incorporar-la en aquesta pàgina:

Tot i que a Badosa.com no apareix la identitat de les persones que han incorporat fotografies, la il·lustració d’obres no és anònima (les etiquetes estan associades a l’usuari de Flickr que les va agregar). Badosa.com es reserva el dret d’eliminar aquelles fotografies que consideri inapropiades. Si detecta una fotografia que no il·lustra adequadament l’obra, o la llicència de la qual no permet aquest ús, comuniqui-ho.

Si (per exemple, provant el servei) ha afegit una fotografia que en realitat no està relacionada amb aquesta obra, pot eliminar-la esborrant a Flickr l’etiqueta que va agregar (pas 1). Verifiqui que aquesta eliminació ja és pública (pas 2) i després premi el botó del pas 3 per actualitzar aquesta pàgina.

Badosa.com mostra un màxim de 10 fotografies per obra.

Badosa.com Concepció, disseny i desenvolupament: Xavier Badosa (1995–2018)