http://www.badosa.com
Publicat a Badosa.com
Portada Biblioteca Worldwide Classics
7/14
AnteriorÍndexSegüent

L’Atlàntida

Cant quint

La catarata

Jacint Verdaguer
Grandària de text més petitaGrandària de text normalGrandària de text més gran Afegir a la meva biblioteca epub mobi Permalink Ebook MapaVora la mar de Lusitània
Nota preliminar*


Ministre d’exterminis, que els llamps hi descarregues,
oh! porta-m’hi entre onades de polseguera i fum;
per eixa nit reveure l’Atlàntida que ofegues,
deixa’m muntar tes ales, de ton flagell al llum.
La canto capbussada tombant al precipici,
del món en les entranyes, com boja despertant;
mes, canta-la tu amb veu de trompa de judici,
que, d’esglai rogallosa, la meva no pot tant.
Xisclets d’esgarrifança, renecs, ais, cridadissa,
veus tristes de la fossa, veus dolces del bressol,
fan chor amb lo feréstec rugit i udoladissa
amb què els boscatges ploren la llum del darrer sol.
De Pompeia, a l’estendre-hi son mantell lo Vesuvi,
de Troia i de Pentàpolis, ressona el fort gemec,
l’esgarrifall, bram d’aigües i monstres del diluvi
i de la nau del món, al rompre’s, l’espetec.
Colgades en sepulcres d’escuma les muntanyes,
de peus al fang, responen amb crits i gemegor;
i s’ou, com si enrunassen mals Genis ses entranyes,
de colps, esllavissades i esfondraments remor.
Sota el tallant la víctima forceja; mes —Ovella—
apar que l’Àngel cride—: no et caldrà, no, estrebar;
tes selves qui esplomissa, tos cingles qui estavella,
qui ton tos camps d’aurífic velló, t’ha d’escorxar.—
Al seu voltant ton regne s’astora i tremoleja,
anyells que han vist l’ovella en mans del matador;
i amb membres i ossos fora de lloc, lo món panteja,
sentint d’entre sos braços arrabassar lo cor.
Tan bon punt a les ones lo Calpe s’esportella,
aboquen-s’hi en cascada com feres udolant,
i a cada tros de serra que l’aigua avall cabdella,
eixampla més sa gorja l’engolidor vessant.
—Què baixa —crida un nin— de Gibraltar a ramades?
No són los bens que a péixer venien los rebrots,
que són bramaires monstres de crins estarrufades;
mare, mareta meva, que ens xafaran a tots!
—A tots! —ella respon-li—; amb aqueix mot m’eixales
lo cor; vine a mos braços, fill meu; no et cal fugir:
fugiu, fugiu vosaltres, aucells que teniu ales;
jo esper amb qui més amo que em vinguen a engolir.—
Lo Volga, el Rose, el Ganges, amb llurs sorrals i roques
cent rius sembla que hi tomben en torb escabellat;
generacions i segles, així afamada emboques,
tu, sense fons ni vores, negrosa eternitat.
I es munten i revénen, i arreu bolcats s’abismen
en remolí, frisosos, mar sobre mar, al fons,
d’a on, amb bull d’escumes i vents que s’enfurismen,
renàixer sembla el caos, sepulcre i bres dels mons.
Apar que a l’estimbar-se la mar de serra en serra,
rodole amb les boirades, lo llamp i l’huracà,
buscant dintre l’abisme los ossos de la terra
per dar-los a eixes àligues del cel a descarnar.
I enllà per les planícies d’Hesperis escampant-se
solleva, aixaragalla i abriga per sopols;
se fan enllà les serres, desdint i capbussant-se,
i torres que muntaven al cel besen la pols.
S’adrecen erms i marges, aprés que el mar trosseja
amb una mà llurs boscos, amb l’altra llurs ciutats;
als peus del puig rodola son cap, i es balanceja
l’esperit de les ones damunt l’or dels sembrats.
Escapçats ídols, brèdoles del temple seu despulles,
amb la floreta roden que els encensava els peus;
los calzes d’or i ceptres s’amaguen entre fulles,
al veure així ofegar-se los sacerdots i déus.
Lo taup al niu de l’àliga, lo peix al núvol colca;
als cims on espigaren sos pins torna la nau;
en lo jaç de la daina la rèmora es rebolca
i escorcolla el d’Hesperis algun marí gripau.
Les eugues que batien lo blat volen pels aires,
amb l’era i mas a trossos, i garbes i garbers;
fan un garbell entre ones, arbreda i llenyataires,
i amb sos difunts la fossa barreja sos fossers.
D’açò a través, cadavres de pobles i boscúries,
que bullen amb los núvols en tufejant barreig,
camina i neda Alcides vers l’hort de les cantúries,
de morses i tremelgues i catxalots rabeig.
Prop seu rumbeja una illa naixent ses verdes robes,
i amb bels de mort encara penjant-s’hi blancs xaions,
esperen a ser presa de les marines llobes,
que, amb l’illa i tot, altra ona los arrosegue al fons.
Nines galants lo criden des d’un cim de palmera,
allargant-li los braços de gebre esblanqueïts;
i en sos genolls musclosos i rossa cabellera
se pengen infants tendres pel fred esmorteïts.
Lo grec tot ho rebutja i empeny a cada banda,
morts i vius, moltonades i llenya a curumulls,
d’un reïnós pi a la teia gegant que el vent abranda
a la gentil Hesperis cercant, de negres ulls.
De sobte, amb ais planyívols i esgaripar de nina,
vénen vius a punyir-li lo cor sos alarits,
com piuladissa i tristos sospirs de la cardina,
la torrentada al dur-se’n sos xiricants petits.
No lluny de les Hespèrides se dol sa mare trista
en l’hort on com sa vida les flors s’han esfullat,
quan del brandó terrífic la llum fereix sa vista,
i amb l’esperança, dintre son cor, la por combat.
És qui engegà en son regne les mars: ¿ve a esperonar-les
o condolint-se d’ella ve a dur-se-la’n a port?
Mes, com deixar ses filles? com somniar deixar-les?
Jamai: entre sos braços primer reptar la mort.
Oh cèlica puresa! llavors li aparegueres,
com Àngel ensenyant-li de Bètica el camí;
—Vine-hi, si vols guardar-me ton lliri —li digueres,
i al punt, per assolir-te, de tot se despedí!
Fa el darrer plor amb ses belles Hespèrides que moren,
com dits d’una mà balba, dessota el taronger
arrupides; i en ombres on tan felices foren,
al deixar-les cadavres, també ho voldria ser.
—Per què a mon coll, oh filles!, enarbro vostres braços?
Al pit lo cor se’m nua d’haver-vos-ho de dir;
nosaltres que vivíem de besoteigs i abraços,
los últims hem de dar-nos, gemmats, ans de morir.
Qui en terra us ha posades per sempre vos hi deixa;
mes ai!, a ses entranyes no repteu de cruels,
que és molt punyent l’espina que avui me les esqueixa,
i són, mirau, mes llàgrimes del cor foses arrels.
No vullau saber altre, de mon amor poncelles;
anau al cel a obrir-vos abans d’entendre el món;
jo que, ai!, embriaguí-m’hi d’olors i cantarelles,
hauré d’arrossegar-m’hi amb la vergonya al front.—
I al cel alçant la vista, los dóna l’arreveure,
arrencant-se a llurs braços, que cauen esllanguits,
com esllanguits colltorcen los branquillons d’una heura,
d’un arbre amic al perdre los braços i los pits.

7/14
AnteriorÍndexSegüent
Taula d'informació relacionada
Copyright ©Jacint Verdaguer, 1878
Pel mateix autor RSSNo hi ha més obres a Badosa.com
Data de publicacióAbril 2002
Col·lecció RSSWorldwide Classics
Permalinkhttp://badosa.com/p093-07
Com il·lustrar aquesta obra

A més d’opinar sobre aquesta obra, també pot incorporar una fotografia (o més d’una) en aquesta pàgina seguint tres senzills passos:

  1. Busqui una fotografia relacionada amb aquest text a Flickr i allà agregui la següent etiqueta: (etiqueta de màquina)

    Per poder associar etiquetes a fotografies cal ser membre de Flickr (no es preocupi, el servei bàsic és gratuït).

    Li recomanem que esculli fotografies fetes per vostè o del Patrimoni públic. En el cas d’altres fotografies, és possible que calguin privilegis especials per poder etiquetar-les. Sisplau, si la fotografia no és seva ni pertany al Patrimoni públic, demani permís a l’autor o comprovi que la llicència autoritza aquest ús.

  2. Un cop hagi etiquetat a Flickr la fotografia de la seva elecció, comprovi que la nova etiqueta està públicament disponible (pot trigar uns minuts) prement l’enllaç següent fins que aparegui la seva fotografia: mostrar fotografies ...

  3. Un cop es mostri la seva fotografia, ja pot incorporar-la en aquesta pàgina:

Tot i que a Badosa.com no apareix la identitat de les persones que han incorporat fotografies, la il·lustració d’obres no és anònima (les etiquetes estan associades a l’usuari de Flickr que les va agregar). Badosa.com es reserva el dret d’eliminar aquelles fotografies que consideri inapropiades. Si detecta una fotografia que no il·lustra adequadament l’obra, o la llicència de la qual no permet aquest ús, comuniqui-ho.

Si (per exemple, provant el servei) ha afegit una fotografia que en realitat no està relacionada amb aquesta obra, pot eliminar-la esborrant a Flickr l’etiqueta que va agregar (pas 1). Verifiqui que aquesta eliminació ja és pública (pas 2) i després premi el botó del pas 3 per actualitzar aquesta pàgina.

Badosa.com mostra un màxim de 10 fotografies per obra.

Badosa.com Concepció, disseny i desenvolupament: Xavier Badosa (1995–2015)