Que bonic! L’Íngrid m’ha dit, al final, que li agrada en Carles, però jo no m’ho crec. Em sembla que només ho diu per fer-se veure, perquè ella és molt presumida. M’ha explicat que després de classe se’n van anar a passejar junts tota la tarda pel parc de l’ajuntament i que van estar molt a punt a punt de fer-se un petó. Però no em fan enveja. L’Íngrid és una bleda, la reina de les bledes i em fa... ràbia que ara em surti amb fantasies sobre ella i els nois de la classe, cada setmana amb un de diferent. I tots se l’empassen. I s’ha de reconèixer que en Carles no està malament. Però em rebenta perquè no m’agrada que la meva millor amiga em digui mentides per fer veure qui sap què, per fer veure que és millor, la primera, que ja és gran i així fer-me morir d’enveja. Li diré que en lloc de fer-se gran, és fa vella. A veure què diu. A mi també m’agrada un noi i no en faig aquesta propaganda. A mi m’agrada, però no sé si jo li agrado. Per això vull ser prudent abans de dir-ho. O de dir-li-ho. No ho sé, ja es veurà. No pensar en enamorar-se potser és la millor manera que passi, o que no passi mai. De fet, em sembla que l’Íngrid tampoc no sap si en Carles també sent alguna cosa per ella. Segurament no. Tot és fantasia seva. I si ho creu és perquè li interessa. Per això encara em fa més, no ho sé... ràbia.

El noi que m’agrada és el que la senyoreta ha fet seure al meu costat perquè xerrava massa amb un altre, i com que sap que jo no xerro tant com això, no tant com ells, l’ha posat al meu costat. La veritat és que m’ha distret perquè m’he passat una bona estona mirant-lo de reüll, sense que se n’adonés. No sé si el trobo atractiu, ara que hi penso. Ho és segons com l’imagino. L’Íngrid no para de dir que el seu Carles és el més atractiu de la classe, però em sembla que a ell se li’n fot. Ell em sembla que la troba ben lletja. El Lluís potser sí que és més atractiu que en Carles, ben mirat, però no sé si atractiu ha de ser la paraula. El que passa és que porta unes ulleres trencades pel pont i aguantades amb cel·lo. No ho sé, em fa sentir la curiositat de tocar-lo i grapejar-lo. La pega és que se n’adonaria. Abans no havíem parlat gaire, però tampoc és que quan parli digui moltes coses. Tot just acaba de començar la segona part del curs i en Lluís ha arribat nou, i això també hi afegeix interès. No sembla tan burro com els altres i no copia els exercicis de matemàtiques, els fa sol. O gairebé. Potser és per això que m’agrada més que... qualsevol altre, sí. Però la llàstima és que es mou molt! No para! M’ha deixat els seus colors i mirar tot el que feia. Ell és bastant tafaner i nerviós, i em sembla que m’atabalarà una mica, però estic segura que més d’un dia em sorprendrà, com jo també espero sorprendre’l. Avui m’ha somrigut ingènuament unes quantes vegades i reconec que m’ha agradat. Ves a saber, potser la ingènua sóc jo. He decidit que el millor no és pensar-hi, vull dir no pensar-hi, no? Doncs ja està. Si ha de passar, passarà. I la resta que rebentin.

Avui he tornat a casa més d’hora. He berenat una llesca de pa amb oli i xocolata i he fet tots els deures. El pa amb vi i sucre no m’agrada tant; el vi sí, el sucre no. Avui ens han dit que divendres ens portaran d’excursió a un museu de Barcelona que diuen que és molt modern, o d’art modern, em sembla, a veure els dibuixos d’un tal que li diuen Miró i que pinta coses molt boniques, més que les que pintem nosaltres, però similars, es veu. La mare ha firmat l’autorització i m’ha donat els diners per pagar el viatge, i el pare m’ha dit que m’hi deixarà endur la màquina de fotos nova. Serà per primera vegada, i m’ensenyarà com funciona. L’àvia s’ha passat la tarda asseguda al sofà, com fa gairebé cada dia, mirant la tele. Però mentre jo feia els deures s’ha girat unes quantes vegades per controlar-me. M’ha dit que demà, que aprofitarà per anar a la perruqueria a gastar-se la paga, vol venir a esperar-me a la porta del col·legi. Ho ha dit de cop, com en un rampell, contenta, després d’haver-hi pensat molt. No ho sé.

Bé, em sembla que avui no m’ha passat res més d’interessant i que pugui escriure aquí. És que la meva vida és una aventura poc excitant... I només m’entrebanco de tant en tant quan camino pel pedregam. Ui, gairebé rima.

No m’acaba d’agradar fer el diari, aquest diari. No li acabo de trobar gaire el què. Al capdavall em sembla que això de dir avui i demà no va gaire enlloc. De fet, ara ja és demà i encara no he dormit... i no sento que sigui un nou dia. Només que estic cansada, atabalada i irritada. Em sembla que tots ja fa estona que dormen i somien, i ara tancaré el llum. Perquè demà serà demà encara que ningú no ho vulgui. Això és inútil.

Odio l’Íngrid, encara més. És una bleda, una fleuma i una presumida! Molt més del que havia imaginat. I també en Carles, que és un burro per anar darrera d’ella com un gos! Però que no veu que el fa anar com un titella? És d’aquells a qui dius burro a la cara i és tan burro que ni se n’adona! No, ja ho vaig posar ahir, no em fan enveja, són odiosos. He decidit que no els dirigiré més la paraula. Com si no hi fossin. I jo i l’Íngrid hem acabat! Ja no puc confiar en ella. Mai més. Ja no li estic. Això és el que em fa més mal, no pots confiar en ningú. Però és que en ningú... I el que costa més és recordar-ho. Aquest diari el vaig començar amb l’any i ja en començo a estar igual de farta. Ho considero una estupidesa, això d’escriure aquí, perquè no ho llegirà ningú més que jo, i el que dic ja m’ho sé i, pel que és, prefereixo oblidar-ho. Si pogués escriure les coses més boniques... si en sabés, si de veritat n’hi hagués. Així que... no sé perquè ho he d’escriure! Ningú m’hi obliga. L’àvia me’l va regalar el dia de cap d’any perquè va dir que ja sóc gran i que ja puc dir coses de la meva vida, perquè ja tinc l’edat de tenir els meus secrets i les meves intimitats tancades amb clau. Secrets? Quina bestiesa! El que vull no és escriure els meus secrets, el que vull és viure’ls! Això és el que em cal, no un diari amb pany. A veure... coses de la meva vida d’avui? Doncs mira... Avui m’he llevat com cada dia, m’he vestit com cada dia, he anat a l’escola com cada dia, els he suportat a tots com cada dia, he dinat com cada dia, he fet els deures com cada dia, he berenat com cada dia, he jugat com cada dia, he sopat com cada dia i em posaré a dormir com cada dia. Contents? Això és el que realment he fet; perquè això és el que se m’ha vist fer. No hi ha més, i com que no hi ha res més: tanco el llum i bona nit!

Merda! La mare que els...! Tots plegats! No puc dormir, i segur que si m’adormo tindré algun malson. Jo dient aquestes coses... quina estupidesa! Però estic molt més que emprenyada. M’emprenya encara més que em facin emprenyar. Bé, escriuré, però per escriure, fins que no pugui més i em caigui el cap. I que consti que no ho volia.

Doncs tal com m’havia promès, l’àvia m’ha vingut a esperar a la porta del col·legi i, caminant cap a casa, ens hem aturat davant de l’aparador d’una botiga d’animals amb un rètol on es diu que es diu Can Ca. En la primera mirada, de pressa, he llegit «caca». I fins que l’àvia no m’ha explicat que «ca» en català també vol dir «gos», no he deixat de fer uns ulls com unes taronges. Això és el que ha dit després ella, riallera. Mentre encara hi donava voltes, se m’ha acudit pensar que és cruel vendre animals com si fossin objectes. La gent, com a mínim, els hauria de comprar per alliberar-los. Això se m’ha escapat i ho he dit a l’àvia i m’ha mirat amb cara d’estranyada, com si fos imbècil, perquè m’ha contestat que aleshores els venedors d’animals es farien d’or. Llavors m’he adonat de la rucada que havia dit i de la crueltat d’un canvi així. I sí. Entre l’Íngrid, la caca i l’escola he de reconèixer que ja no sé quina paret toco. Això també ho diu la mare molts dies parlant de mi i de tots. El que passa és que a vegades vaig massa a la meva i hauria de pensar les coses dues vegades abans de dir-les, o de fer-les. Però això costa molt. Es tracta de pensar en la gent. Deu ser un problema de l’edat... i no sé què és millor. Total, els grans rumien tant les coses que al final no les fan, i després els sap greu, se’n penedeixen, ploren i ho fan pagar als altres, als avis o als fills. A mi, en canvi, això només m’emprenya i m’entren ganes de matar algú, però mai sé ben bé qui. Per això no ho faig mai. I encara m’emprenya més.

Malgrat alguns moments que t’hi obliguen, procuro ser una bona nena i viure sense rumiar gaire, i pensar coses boniques. A la botiga, hi havia un gos jovenet molt maco, tot de color blanc i amb taques negres, unes més petites que les altres i amb moltes formes diferents, com els núvols al cel. Jo m’he pensat que era com un d’aquells de la pel·lícula aquella on en sortien tants, un dàlmata vull dir, però real i viu. Però a un costat de la gàbia de vidre hi havia un cartellet on hi deia que era un pointer, una raça que s’hi assembla molt, es veu. Fins i tot els gossos no són el que semblen. M’ha caigut el somriure de la cara però tot i així he dit a l’àvia que m’agradava molt aquella raça, encara que no fos un autèntic dàlmata... i que tampoc no és tan important si ho és o no, i que m’agradaria tenir-ne un a casa, encara que ni el pare ni la mare no m’ho permetessin. Qualsevol cosa, m’és igual. Era un gos maco. Bé, era i és. No s’ha mort. Pensant com el gos, se m’ha acudit que deu ser dur veure gent interessada per com ets, fins que saben que no ets el que pensen, i et deixen allà, bordant darrere d’un vidre on també m’hi podia veure reflectida. He estirat el braç de l’àvia perquè volia allunyar-me’n com fos. Com si en poguéssim tenir prou amb ser només com altres creuen que som! Però m’ha retingut. L’àvia, a més, ha dit que havia de rumiar-ho bé, que ara l’animal és molt bonic, però que he de pensar que després creix i creix i es fa gran i que dóna molta feina i que, treballant com treballen tots dos, els meus pares, la feina seria per a ella, i que ja no està per aquestes coses i que i que i... I al final ha callat quan li he dit que no, que en tot cas en tindria cura jo. Però ha callat per rumiar. Llavors, abans d’entrar a casa li ha vingut un altre rampell com un espetec dels ossos, com si tota es trenqués: —Hi haurà un daltabaix! —ha dit—. I hem entrat i tot ha quedat a fora.

Més tard, quan hi he pensat, he tornat a sentir una mena de... no ho sé, com si es riguessin de mi des de fora al carrer, per les finestres. A la botiga, també en gàbies de vidre, hi havia altres animals més petits, o que almenys, quan creixen, no ho fan tant. Les tortugues, que m’han semblat molt maques i molt curioses. N’hi havia de diferents tipus. Estaven totes barrejades amb naturalitat. Unes de més grans anaven per terra i unes altres de més petites nedaven en una mena de peixera que simulava una mena de platja de plàstic amb una mena de palmeres esquifides també de plàstic. N’hi havia una de gran on n’hi havia de les dues menes, i les petites s’enfilaven per damunt de les grans perquè eren, segur, més àgils i ràpides, i un cop a dalt queien de la pila i tota la munió els passava per sobre com una pilota. I n’hi havia tantes que les unes no deixaven caminar les altres. N’hi havia que es quedaven penjades a la palmera de plàstic fins que queien i quedaven amb la closca a terra fent el balancí. Tot era una muntanya viva, una bola de closques i potetes tremoloses. Ho he trobat molt bonic. La noia de la botiga ha dit que a vegades elles mateixes n’ofeguen alguna. També hi havia uns ratolins molt petits de color blanc i uns hàmsters una mica més grans de color marró. També hi havia un gat, però un gat no m’agradaria tenir-lo, perquè no són com els gossos, sinó que esgarrapen i no estimen de la mateixa manera, sinó menys. Els gats van a la seva i, si es cansen de tu, se’n poden anar tranquil·lament. T’obliden al cap d’una hora. Els gossos m’agraden més perquè es veu que si els abandones es moren, són teus i no els pots compartir amb ningú.

Ara recordo que en Lluís avui m’ha dit que a casa tenen un gat i que algunes vegades els ha fugit i no ha tornat durant un parell o tres de dies. En els gats mai no s’hi pot confiar. I no passa només amb els gats! Són com els ratolins i les rates, però menys estúpids, i també menys rucs que els gossos. Primer potser van venir els gossos, després els gats, i per últim, les rates. I així va ser com tots els animals van acabar convertint-se en alguna mena d’animal domèstic per posar en gàbies. I així ha estat l’evolució dels pobles del món pels segles dels segles. Ui, començo a fer com l’àvia. El que passa és que encara no tinc son. Bé, és igual, això no ho ha de llegir ningú i demà ni me’n recordaré. Sí, els gossos són els millors, els més amics, els més tontos. Espero que en Lluís encara ho sigui una mica més que un gos, amic, vull dir. Però no tant com el Carles amb l’Íngrid, que aquest, més que un gos amic, és més aviat un gos imbècil bavejant enganxat a la falda d’ella com un carro lligat a la burra.

A classe, mentre estàvem parlant del seu gat, en Lluís s’ha posat de cop i volta a fer el gat i m’he posat vermella perquè ha anat de poc que no ens fan fora de classe a tots dos! I que consti que a mi mai no me n’han fet fora. Si hi torna, se’n recordarà. Sobretot de mi. La veritat, però, és que no sé com aturar-lo, si hi torna. Hauré de pensar alguna cosa. Potser li pessigaré el braç, o la cama, o li donaré un cop de peu per sota la taula, com una picada de mosquit o d’abella, o una mossegada. Ja ho sé. L’estaborniré al pati i així el podré tocar i grapejar com m’agradaria. Però el que em fa més mala espina és que m’expulsin a mi per fer una cosa que ha fet un altre o que un altre m’ha fet fer només per ser-hi. Això és el que a mi em fa més ràbia, i potser a ell és el que li fa més gràcia, i amb tot plegat encara l’acabaria odiant, i no ho vull de moment. Avui s’ha vist ben clar que hi he d’anar amb peus de plom. A vegades no entenc a ningú, i a vegades no entenc perquè he d’acabar fent coses que jo no faria tota sola. És que acabo pensant que no hi sóc del tot, que no sóc jo. No sé si, a més, quan compren una tortuga i la tanquen sola, arriba a enyorar les que li passaven pel damunt ofegant-la a la botiga. Sortir de la botiga i que et comprin deu ser com néixer i anar a parar a una família. No vull que m’expulsin perquè no m’han hagut d’expulsar mai. No, per això no hi penso pas passar! Jo no sóc d’aquestes, així, com l’Íngrid, una fresca. Que em deixin! Si no he de ser jo, prefereixo no ser res de res. I si ho aconsegueixen, llavors em distrauré provocant que els altres no siguin ells.

L’àvia, després de sopar, m’ha dit que demà em tornarà a venir a buscar a la porta del col·legi, com avui. No sé què li ha agafat que, quan m’ho ha dit, m’ha semblat que anava a caure i per tenir-se dreta s’ha repenjat amb força al meu braç, me l’ha sacsejat, i una mica més em doblega i em fa anar per terra, em cau a sobre, rodola, m’ofega i m’esclafa. Però ho ha dit amb un somriure enorme. Fa una estona, al braç, m’hi he fet una frega d’esperit de vi i crec que m’hi sortirà un blau, encara que sigui petit. I aquest senyal qui sap quan marxarà. Llavors m’ha passat la mà pels cabells com si me’ls volgués pentinar i tornar-m’ho tot a lloc. Ja veus què importen els cabells quan te’n vas a dormir! L’àvia cada dia camina més a poc a poc i cada vegada fa anar més el cap d’un cantó a l’altre, i li tremola el bastó, que sembla una canya escardada, una canya per picar al cap d’algú, ben fort, com fan a les titelles. El pare em va dir un dia que amb una canya n’hi havia prou per matar una serp verinosa; que ni amb un tronc de fusta la mataries, però que amb una simple canya que sí. Ara no sé si creure’l. Un horror d’aquests el vaig arribar a somiar fins i tot un dia. I ara no tinc ganes de pensar-hi, perquè si apago el llum acabaré veient la serp que es despenja del sostre, segurament una serp amb el cap d’algú de la classe o de casa. Podria ser fins i tot divertit picar l’Íngrid amb una canya. No puc creure que fins ara hagi estat amiga meva. Ara sembla o és una altra, ha canviat i s’ha fet més rata. Potser jo també canviaré, encara més. No ho sé. Potser no m’agradaria canviar o potser no m’agradaria canviar segons el que em facin fer. No seria la mateixa i no seria culpa meva. O sí? La mare, suposo que no és culpa seva que és com és. També s’ho ha deixat fer. La cosa no és la culpa. En Carles potser fa l’imbècil perquè la imbècil és l’Íngrid. Sí. Això! Si això fos així, una mai podria confiar que els...

Ui, ara no sé què anava a dir aquí, perquè de cop he vist per sota la porta que s’encenia el llum del passadís i he sentit que algú venia, a poc a poc, com un gat. Era la mare. He amagat el diari sota el coixí i he tancat el llum fins que he sentit que tirava de la cadena després que ressonessin uns quants pets. A les fosques m’he posat vermella. Ho hauré de vigilar. O és igual? M’hi he d’acostumar. Quin desgavell de dia!

I quina hora és! Però si aviat m’hauré de llevar! Això no pot ser, és una pèrdua de temps, i al final no he dit res de bo. Mira, ho deixo així, tanco el llum i demà ja continuaré. Em fa l’efecte que avui he escrit moltes bestieses. A vegades no m’agrada segons què o segons qui perquè no sé com aconsegueix que m’hi acabi assemblant, o que al seu costat sigui una altra. I no ho veus, i això em fa una mica de por. El que voldria és evitar-ho.

Oh, el que em fa dir, aquest diari! Així no podré tenir mai cap animal, segur, cap amic. M’és igual. En aquesta casa sembla que jo sóc l’única mascota que hi pot haver. I a l’àvia se li ha posat al cap alguna cosa, i quan posa la banya o el nas en un forat, que diu ella... ja pots començar a tremolar, que dic jo. Oh, quin mal a la mà... això és una trampa!

El terror tot just comença. El que ja es veia a venir: l’àvia m’ha comprat un hàmster! Del somriure que ha fet en anunciar-m’ho al pati de l’escola ha anat de què que no m’aboca al damunt les dents postisses. No seria la primera vegada. Es desmunta com si fos tota de plàstic. Em sembla que en el fons li ha fet més il·lusió a ella comprar-me’l que a mi rebre’l. M’ha portat gairebé arrossegant-me a saltirons fins a Can Ca, sense aturar-nos per res. I el més sorprenent és que no li ha faltat aire ni un sol cop, i això que li passa a casa anant del menjador a la cuina. Bé, el que importa és el hàmster! És molt molt petit i molt pelut, de color marró, no, de fet marronós. Quan l’agafo no sé fins on el puc estrènyer, perquè té tant de pèl que em fa por d’escanyar-lo.

El més bonic de tot és que se li sent el cor. Molt. Mort fort, i fràgil. Tot ell és com un globus pelut. Ens han dit que no menja gaire, i que si és molt golut i veiem que s’engreixa, deixar-li de donar menjar un dia no li farà cap mal. Això sí, que d’aigua no n’hi falti. L’àvia també ha comprat una gàbia que té una mena de menjadora molt petita i un tubet enganxat que s’omple com una xeringa. El hàmster s’hi injecta i xarrupa. La gàbia no és de vidre, està tancada per tots els costats. És molt bonic. No era la gran que tenien, ni la que més m’agradava, però tampoc era la més petita i la més incòmode, crec. És bonica. S’hi pot moure més o menys bé i fins i tot s’hi pot distreure, perquè hi ha una mena de roda on s’hi pot enfilar i caminar i córrer i donar voltes i voltes i fer molt i molt d’exercici. Com quan a l’escola ens fan fer gimnàstica donant tombs pel pati i tombarelles per terra. Li he vist enfilar-s’hi ja un parell de vegades i déu n’hi do si en va de de pressa! L’àvia m’ha dit que això és perquè no se li atrofiïn les cames, i que no se li tornin com les d’ella, encarcarades, i perquè pugui córrer i córrer quilòmetres i quilòmetres sense la necessitat que l’hagi de treure d’allà i córrer el risc de perdre’l, perquè s’escaparia, que és el que fan tots quan poden. És molt bonic, però no sé si m’agradaria estar al lloc del hàmster. Córrer i córrer i cansar-se per no moure’s, només per només moure’s i prou, i continuar veient sempre el mateix a fora? Sí, però ben mirat, jo gairebé només vaig de casa a l’escola i de l’escola a casa, i poca cosa més.

L’àvia no portava més diners per endur-nos una gàbia de les més grans, però em sembla que el hàmster hi estarà bé. Com a mínim de moment sembla feliç d’haver canviat d’aires, tot i que la seva situació a Can Ca no podia comparar-se a la d’una tortuga torturada. Deu estar, no ho sé, expectant. Ara ja m’havia fet la idea que mai no tindria res per cuidar que no fossin les nines de plàstic, que tampoc no estan tan malament. Quan les tires contra alguna cosa reboten com pilotes i ni es despentinen. Jugar amb el hàmster ara no serà com jugar del tot sola, tot i que no hi puc jugar com si es tractés d’una nina ni d’una persona, perquè, és clar, no puc simular que es llença daltabaix del balcó per fer veure que es suïcida ni m’hi puc barallar. He de saber que és diferent, que està viu, i que jugar ja no ha de ser el mateix que era, que jugava a fer coses impossibles. Ara jugar serà com fins ara però més real. Potser hi ha qui juga sense jugar i hi ha qui sense jugar juga, i no ho pot evitar! És una mena de joc de paraules que deixa anar la senyoreta quan castiga els nois que es barallen al pati per veure qui és el més fort. No s’entén, però és bonica. Un hàmster no és només una nina peluda i no ha nascut per mi.

Ara sí ara no, m’he passat bona part de la tarda mirant-lo. I em sembla que avui ja no he fet els deures tan bé com sempre. Però els he fet, això sí. Quan hem arribat a casa amb el paquet, que el duia jo, la mare ha fet uns morros de pam, però aviat sembla que s’ha adonat que s’equivocava i llavors n’ha fet més a l’àvia que a mi. Li ha preguntat que perquè havia hagut de comprar una rata d’aquelles si sap perfectament que ella no suporta gairebé cap espècie i que té al·lèrgia al pèl dels animals, de totalment tots. I a sobre una rata! —ha cridat—. Una rata! Una rata que es podia escapar en qualsevol moment i passejar-se per la cuina i pel menjar i per la nevera i pel menjador i pels llits i per on no sé què més. Que només li faltava aquesta perquè no li acabéssim de deixar lloc per viure. I s’ha despentinat i tot. L’àvia s’ha agafat fort al bastó per estirar-se i respondre-li que a mi m’havia fet molta gràcia, i que de fet ja feia temps que em feia gràcia tenir un ésser viu a casa per cuidar, i que així també aprendria a ser responsable, i pensar més en els altres, vist que ella ho feia ben poc, i que a l’escola poc ho ensenyen, a més, això. I que ella tampoc no pot fer tot el que voldria, que ha arribat a vella malgrat que les parets de la casa són les que són.

Aquí la mare ha respirat i ha dit que no tenia ganes de posar-se a cridar com cridava, i que ella no volia ni veure la punta de la cua de la rata aquella i que, si la veia, la tractaria com el que és, una rata que cal caçar a cops d’escombra. Si volia tenir-la, jo era qui l’havia de cuidar, donar-li de menjar i de beure perquè ella no en voldria saber res de res de res. Llavors l’àvia li ha dit que recordés que jo era la seva néta i que com a mare del seu marit podia comprar-me allò que li vingués de gust, i que potser ara, vist com es posava, em compraria una peixera amb peixos de colors i tot, o potser fins i tot una tortuga o una granota si la cosa anava més enllà, perquè, de fet, amb tot el que s’havia atrevit a dir, ja hi anava. La mare ha remugat que així no hi havien quedat, que no es pot viure així, i que em malcriava concedint-me tots els capricis, i que a la vida no tot ve regalat i que cal treballar, i plorar-ho si convé, i que així no ho aprendria mai i que no seria mai ningú si sempre algú altre em treia les castanyes del foc. L’àvia ha dit que amb aquesta actitud ja ho estava aprenent tot i massa a marxes forçades i que ella també es preocupava per la meva educació, sobretot per la meva infantesa, i que l’educació no es fa sola, encara que ara sembli que sí. I que ella ja feia més anys que era mare i tenia més experiència, i si no, que pensi en el bon marit que té, perquè no es pot treure una cosa bona d’on no s’hi ha posat res de bo abans, i que a aquest pas jo seré una salvatge sense cor. I llavors li ha agafat el tremolor i s’ha desplomat al sofà.

Després ja no he entès què cony ha dit la mare, però el que sí que he sentit és que m’agafava molt fort pel braç i llavors, mentre em sacsejava a ritme de música màquina matxacona, m’ha dit cridant que era una filla egoista i una aprofitada que sempre convenç amb llagrimetes a tothom perquè acabi fent sempre el que jo vull, i que això és jugar vilment com una rata amb els sentiments de la gent i amb la gent com si només fossin titelles, nines o animals i que aquesta no és manera d’anar pel món, i que si és això el que aprenc a l’escola i a casa n’hi havia per plegar, cremar l’escola o posar-hi una bomba, matar-nos a tots i tirar-se d’un pont perquè ja no podia creure que una nena tan cruel com jo pogués ser filla seva ni de ningú amb un pessic de seny i humanitat encara que limitada per tot plegat.

Reconec que ha estat a punt de fer-me plorar però que no ho he fet, i no ho ha aconseguit perquè m’he controlat gràcies al mal de cap que m’estava agafant. Al final, quan m’ha alliberat el braç, he perdut l’equilibri i he anat a parar de genolls per terra, damunt dels peus de l’àvia, que ha grunyit, s’ha alçat, ha tentinejat i que de què no em cau a sobre. La mare ha callat de cop, m’ha alçat d’una revolada i m’ha portat al safareig. L’àvia li ha donat una empenta i s’ha deixat caure de nou al sofà. Després ha engegat la tele remugant alguna cosa estranya. S’havia comès un assassinat. Al final a la força he entès que l’única possibilitat que m’oferia la mare era deixar la gàbia al costat del safareig, damunt de la rentadora i no tocar-la mai d’allà. I si mai portava la bèstia a la meva habitació ella mateixa la tornaria a la botiga per recuperar els diners, que a la cassola els hàmsters no queden bé.

He acceptat l’acord per no marejar més l’animal, i perquè estava cansada, tot i que a mi no m’acaba de convèncer, perquè la màquina aquella quan centrifuga trontolla de mala manera i el hàmster es pot esverar com si hi hagués un terratrèmol i tot el món s’ensorrés. M’he dit que el canviaré de lloc quan pugui, quan la cosa estigui una mica més tranquil·la.

Quan al vespre ha arribat el pare i s’ha adonat de la bèstia, perquè l’ha anomenat així, ha estat més comprensiu, més indiferent. Ha parlat primer amb la mare i després amb l’àvia, i després m’ha mirat a mi i al hàmster. L’àvia s’ha justificat gairebé dient el mateix, que aquesta nova responsabilitat faria que jo fos més responsable perquè tenia una vida a les meves mans, que depenia de mi, i que si no, que se’m morís. El pare ha dit que no tenia ganes de discutir ni de parlar, que estava cansat. En sortir del safareig ha preguntat què hi havia per sopar; i mentre sopàvem no s’ha parlat ni del hàmster ni de res. El pare només ha deixat anat un parell de renecs sobre el partit de futbol que només ell seguia. Ja se n’havia oblidat del hàmster, i ha donat la raó tant a l’àvia com a la mare, i a mi no m’ha dit res. A vegades el pare em fa sentir com si m’hagués convertit en robot, en una nina. No ho sé. Em fa l’efecte que és com una pilota de tennis o de tennis de taula, entre l’àvia i la mare, i a vegades crec que voler complaure-les a totes dues és, no ho sé, m’és igual. Que facin el que vulguin, que no em molestin i que em deixin viure a mi i l’animaló!

El meu repte és cuidar-lo molt i molt bé. Mentre ara escrivia se m’ha acudit de posar-li Moisès de nom. Perquè depèn de mi, i en el fons jo també d’ell, i tot plegat és com una d’aquelles gàbies de vidre. El nom, el vull triar jo i li vull posar jo perquè és del tot meu i meu perquè me l’estimo. Demà els ho diré, a veure què diuen. Segur que no en diuen res. Però a mi encara em fa il·lusió. Em fa il·lusió i m’agrada, d’acord? Una vida nova i petita ha entrat en aquesta casa avui, encara que sigui la d’una rata, una més.

És molt tard i demà no em llevaré, i mira que han passat moltes més coses a la classe, però és igual. Bé, des d’aquí mateix: ¡Que tinguis bona nit, Moisès meu!

Aquest matí a l’escola he dit al Lluís que tenia un hàmster que es deia Moisès i a l’instant ha deixat anar una enorme riallada que li ha costat una expulsió de classe. La primera. M’ha fet gràcia, però també m’ha fet por. A cada moment que passa aquesta setmana les coses es veuen diferents, pitjors. Sí, no ho sé, es veuen més.

Ara que el conec des de fa més hores i de més a prop, potser el Lluís no m’agrada tant com creia. La senyoreta m’ha avisat que també em faria fora si xerrava massa, perquè quedava clar que el Lluís havia estat expulsat per culpa meva i jo no era més innocent. Ho he trobat injust i m’ha tocat. No he parlat amb ningú més fins a l’hora de plegar. Si el Lluís ha rigut no ha estat perquè jo l’hagi fet riure, eh?, sinó perquè ell ha volgut ridiculitzar-me i no ho ha aconseguit perquè no en sap. No, ni m’ha fet posar vermella de vergonya, sinó que m’ha enfurismat i per uns instants he desitjat que s’estimbés amb la bicicleta quan tornés després cap a casa. No ha dit cap veritat. Que ell sigui una mica imbècil no vol dir que jo també ho hagi de ser. Em sembla que el Lluís no és el que em pensava que era. Primer em vaig pensar que es feia el simpàtic perquè volia agradar-me, encara que ja m’agradava, però ara penso que, si no se n’adona, és que és una mica curt de gambals, una mica simple i idiota. Però és el que, de fet, encara em cau millor de tots els nois de la classe, i és l’únic que em deixa els colors i somriu amb sinceritat, com si fos una bona persona. El problema és que també m’agrada que sigui una mica així, poca cosa, com el Moisès. No puc triar gaire. Segur que si fos el noi dels meus somnis no hi tindria res a fer.

Avui m’ha costat molt concentrar-me a classe perquè he estat tota l’estona pensant en coses com les d’ahir i patint per com devia sentir-se el Moisès. L’he recordat allà tancat a la gàbia fent corredisses, anant d’una banda a l’altra per provar d’escapar-se i salvar la vida, i, com que no podia, me’l veia enfilat a la roda i donant voltes i voltes i fugint com si li anés la vida, però que al capdavall, només era capaç de donar voltes i voltes i més voltes i cansar-se i esgotar-se i ofegar-se i lluitar per no-res i abandonar.

Em fa l’efecte que cada dia puc refiar-me menys de la gent, de la gent que sembla confiar en mi i sembla preocupar-se més també per mi. Avui l’àvia no m’ha vingut a recollir a la porta de l’escola, tot i que m’havia dit que sí. Després m’ha confessat que se n’havia distret perquè avui ja no sabia on parava, i que no havia mirat quina hora era, però que havia estat pendent de la gàbia i de no sé què més. Així que, en sortir, jo sola he anat a la botiga d’animals i he comprat una bosseta de menjar especial per als hàmsters. Ahir al vespre li vaig haver d’acabar donant pa sec perquè no tenia res més, i no sabia ben bé què acostumaven a menjar aquestes coses. Per això, aquest matí quan m’he llevat he sacsejat la guardiola amb forma de porquet i l’he obert mirant de no fer gaire soroll. L’he posat entre el coixí i el matalàs i l’he colpejat amb la cadira de l’escriptori com si fos una massa. Aquests dies també noto que estic guanyant força. Crec que al final no m’ha sentit ningú. Molt a poc a poc he dipositat els trossets en una bossa i m’he l’he posada a la motxilla per llençar-los al contenidor de davant de l’escola. Sí, perquè no vull que ningú ho trobi a casa. Un dia hi llençaré això, tot. Amb les monedes i el preu de la bossa que he comprat em sembla que en tinc prou per alimentar-lo durant més d’un mes, com a mínim, em sembla.

Hauré de preveure alguna cosa per quan se m’acabin els diners. Mai no he robat a ningú, però potser m’hi veuré obligada per salvar-li la vida i evitar que no mori de fam. No, no crec que calgui, perquè sempre hi haurà molles de pa seques per alguna banda, sempre en cauran i sempre hi haurà alguna cosa que pugui recollir i rosegar. Per la il·lusió a vegades encara em sento optimista. He trobat l’àvia asseguda al sofà davant de la tele, i ni m’ha sentit arribar. Està sorda com una tàpia i, si no et veu, gairebé no existeixes. Sí, com la mare, que no vol veure el Moisès, perquè per a ella no existeix. Però hi és. Quan finalment m’ha vist, l’àvia no m’ha dit ni una trista paraula, només ha arronsat les celles i s’ha ajustat les ulleres al nas. Només li he dit hola i ha fet veure que el que mirava a la tele era molt interessant i suposo que no m’ha volgut parlar perquè deu estar encara una mica ressentida per la discussió d’ahir. Més tard ha vingut a veure com donava menjar al Moisès. Llavors ha estat quan ha recordat que havia oblidat de venir-me a esperar al col·legi i m’ha dit tot allò.

Sí, llavors i no abans, crec. M’ha preguntat com havia comprat el menjar i li he dit que amb els meus diners. Ha tornat a arrufar una mica el nas, ha fet una cara estranya i ha somrigut, però aquesta vegada no li ha caigut res de la boca. Ha estat contenta de la meva desconfiança. Hem deixat el Moisès que dormia, he anat a fer els deures i l’àvia s’ha aclofat novament al sofà i també s’ha adormit.

He pensat que l’àvia era una mica com el hàmster, també. Quan ha arribat la mare de la feina s’ha hagut de despertar tothom. Jo ja tenia els deures fets i tot a punt a la bossa per a l’excursió de demà, que ens porten a veure el tal Miró a Barcelona. La mare ha volgut fer creure que no recordava res d’ahir, suposo. Hem sopat com si fos diumenge, amb el mateix silenci estrany, mig normal i agradable. Hem xarrupat l’escudella. En cap moment no s’ha mencionat la «rata», i jo he vist que era més prudent no dir res de res i fer com si res, com per acabar de normalitzar la cosa.

Després de sopar i després de desparar la taula, el pare m’ha ensenyat a fer funcionar la màquina de fotos i m’hi ha posat un rodet de dotze. M’ha recomanat de no tirar-ne gaires perquè, com que és la meva primera vegada, em poden sortir malament. Segur, ha dit. I penso que potser sí que me’n sortirà alguna de dolenta, però a ell també li passa ara i fa molts més anys que tira fotos. El que m’ha provat de dir és que no en faci per fer-ne, suposo. Però no sóc tant burra. He posat la màquina a la bossa i tots dos m’han avisat de no separar-me en cap moment del grup ni de la senyoreta, que estigui sempre atenta, que agafi tots els papers que em donin i que pugui agafar, i que si no es pot tocar res que no ho toqui, i que no trenqui res, i que no vulgui ser la primera a veure-ho tot, i que no faci bestieses, i que no m’embruti, i que a l’autocar no em mogui gaire i que recordi que a vegades em marejo, i que pregunti sempre que no entengui alguna cosa, i que m’ho mengi tot, i que sobretot, i que sobretot no d’això ni d’allò. I quan m’he cansat de fer sobretot que sí amb el cap, he anat a veure encara una altra vegada el Moisès al safareig, abans d’anar-me’n al llit. Estava a dins de la roda i li feia donar voltes i voltes, exercitant-se i cansant-se per dormir. I ara no sé si m’hi he acabat de fixar prou bé, però m’ha semblat que quan ha reduït la velocitat, com per aturar-se i baixar, l’empenta de la roda li ha fet donar una volta de campana. I més tard una altra, i una tombarella mortal fins que l’ha fet caure daltabaix. Tot per la seva mateixa empenta.

Qui sap si no ho he acabat de veure bé i m’ho he imaginat tot, perquè a vegades em passa quan estic preocupada. També per la inèrcia de tot plegat. Com que demà no hi seré al migdia, li he posat més menjar del compte, i li he tornat a omplir fins a dalt el tubet amb forma de xeringa. L’he deixat que tornava a córrer dins la roda. O la roda el feia córrer. He vingut a l’habitació per fer veure que em posava a dormir i poder treure el diari aquest. Mentre buscava la clau per obrir-ne les pàgines he pogut sentir que al fons del passadís el pare i la mare discutien en veu baixa. O això és el que m’ha semblat. Parlaven de mi. I també del Moisès. He sentit la paraula «rata» unes quantes vegades, ben clarament, així, com un insult. «Rata». Rates, tots plegats. M’ha semblat que em deien «rata» a mi i tot. Sí. Jo dec ser la seva rata mentre que el Moisès és la meva. Jo rato el Moisès i ells em raten a mi perquè els sembla que els rato a ells. I no podem viure sense ratar-nos, encara que no ho vulguem. No m’ha agradat gens el to de la mare, i menys com el pare semblava ablanir la cosa i posar-se d’acord amb ella per no discutir i poder anar a dormir més aviat, que demà ha d’anar a treballar més d’hora, que és divendres i pleguen abans. El pare mai no dóna gaires voltes a les coses, a les dels altres, i jo potser n’hi dono massa a totes. M’ha semblat sentir xiuxiuejar de manera estranya algunes paraules. M’han fet agafar por i ràbia i per això no crec que pugui dormir. I si no dormo, demà no entendré res dels dibuixos d’aquest tal Miró. Ara que gairebé ha arribat el dia d’anar-hi, no em fa gens d’il·lusió.

No deixo de pensar el Moisès. El cap em roda. Els pensaments se m’amunteguen, com les tortugues. Avui també m’ha fet l’efecte de trobar-me l’escriptori una mica remenat, com si algú hi hagués passat el drap o hi hagués estat buscant alguna cosa. Però també hi ha pols. L’hauré d’amagar més bé si no vull que la mare el trobi i el llegeixi, i sobretot la clau, perquè si hi ha alguna cosa perillosa és que llegeixin això, i que en descobreixin la clau.

Tancaré el llum i intentaré tancar també els ulls, com a mínim. En silenci, només així podré sentir-me jo. Començo a tenir mal de cap, i l’habitació em comença a donar voltes. Uf, on m’he deixat portar?

L’excursió ha estat molt divertida i m’ho he passat molt bé, però ara em sento molt i molt cansada. A mi els quadres m’han agradat molt, potser fins i tot més que a la senyoreta, em sembla, i més que a algunes persones que s’han acostat i barrejat amb nosaltres per fer la visita guiada sense pagar. Tothom semblava molt preocupat en alguna cosa i no paraven de mirar i mirar els quadres com si tinguessin la necessitat de repassar-los per treure’n una reflexió profunda, vital, un valor, com si ens els haguessin de fer entendre amb una explicació sublim. A mi m’han agradat precisament perquè no s’havien d’entendre sinó que només demanaven que se’ls mirés, una mica, amb senzillesa, o almenys això és el que m’ha semblat que s’havia de fer. No ho sé, només puc dir que m’ha agradat. Sobretot mirar i prou, sense pensar gaire si t’acaben d’agradar o no, com amb la gent.

Hi ha alguns quadres que són senzills de copiar, sobretot aquells tres que només tenen un ratlla com una esquerda. M’han cridat molt l’atenció. Eren tan poca cosa que m’han fascinat. Tres esquerdes en tres parets blanques, com tres miralls mal posats. Molt boniques. M’he estat una bona estona enmig dels tres i m’hi he sentit més bé que aquí, a l’habitació. Se m’ha acudit que a la parets de casa podia pintar-hi ratlles com aquelles amb un dels meus retoladors. Potser al passadís, penjar-hi una ratlla d’una manera en una paret i una de diferent a l’altra, des de la cuina al lavabo, o al sostre i a la paret de la meva habitació, o a la dels pares o a la de l’àvia... una esquerda com una filera de formigues, amb diferents colors. Tota la casa amb una teranyina pintada, per tot arreu. Però si ho fes, segurament la mare posaria el crit al cel i m’acabaria de fer fora de casa, a mi i al Moisès, i no sé si seria més lliure, o se’m menjaria. Una ratlla que creua la paret, com si la dibuixés.

Sí, estaria bé, però jo no hi arribaria, i enfilar-m’hi amb la cadira de l’escriptori, que té rodes, seria perillós. No hi ha res a fer, s’haurà de quedar invisible. Uf, estic tan cansada que el bolígraf em pesa i se’m tanquen els ulls. Em sembla que no escriuré gaire més. I al final què? He patit pel Moisès, no cal ni tornar-ho a dir. I quan he arribat he comprovat que es trobava perfectament bé. Ha menjat tot el que li vaig posar ahir al vespre i ha xarrupat gairebé més de mitja xeringa d’aigua. L’àvia m’ha dit que tot ha anat bé i que ella s’ha recordat de sortir al safareig per mirar com estava un parell o tres de vegades, i m’ha dit que fins i tot a mitja tarda se l’ha posat al costat del sofà, mentre ella mirava la pel·lícula, perquè es fessin companyia l’un a l’altra. Crec, però, que només ho ha fet un parell de vegades, o una, i que s’ha adormit, com sempre, al davant de la tele. M’ha dit que abans que arribés la mare ha tornat la gàbia al seu lloc per evitar problemes. I li he agraït la vigilància. Avui el dia a casa no ha anat malament perquè jo no hi era.

He gastat totes les dotze fotos del rodet i quan el pare m’ho ha preguntat i ho he dit ha deixat anar un sospir com de cansat, però em sembla que en el fons li ha semblat bé. M’ha preguntat si m’he fixat que quan les tirava no em posava de cara al sol, perquè llavors no sortirà res, ni una, i les hauré fet en va. Li he contestat que no, no sóc estúpida, que no es veu el sol dins les sales. Però em sembla que n’he fetes unes quantes així, sobretot les de fora el museu abans d’entrar-hi, i algunes també després, mentre esperàvem l’autocar per tornar. I m’ho ha dit ara! I després serà culpa meva. La mare també ha volgut saber com havia anat i si m’ho havia menjat tot. A mi m’ha vingut mandra de tornar-ho a explicar i he dit que tot ha anat molt bé i que m’ha agradat molt i que sí i que sí, i tot era que sí i que bé.

La veritat és que l’única cosa que m’ha emprenyat una mica ha estat no poder-me treure ni un moment el Lluís del costat. Ha estat fent comentaris idiotes durant tota la visita. Reconec que no m’ha deixat veure tots els quadres. I ell menys, segur que no n’ha observat cap amb calma. He estat a punt de donar-li una empenta contra un quadre perquè sonés l’alarma i el fessin fora, però no ho he fet, no per ell, sinó per mi i pels quadres, que es poden fer malbé si els grapeges. L’Íngrid, com a mínim, ni ha obert la boca perquè ha estat enganxada tot el sant dia al Carles i s’han mirat més entre ells que ells han mirat el tal Miró. A mi no em preocupen. No m’importen. Però seria millor que no hi fossin.

Va, que és tard, i demà ja és dissabte! Tot un cap de setmana! És millor anar a l’escola o fer els deures i que no sigui cap de setmana, segons com es presenti el cap de setmana. No ho sé. Aquest pot ser el pitjor, amb la gàbia pel mig i totes aquestes teranyines invisibles a les parets. Apa, que tinc son i ja gairebé no veig què escric.

Bona nit, Moisès!

Avui, no sé per què, no he pogut evitar de llevar-me com cada dia, com si hagués hagut d’anar a l’escola. Mentre tothom encara dormia, he anat al safareig per veure com es despertava el Moisès. L’he trobat de panxa enlaire, com si s’hagués enfilat pels barrots de la gàbia i hagués caigut o s’hagués llançat daltabaix, de closca. He picat la gàbia amb força. L’he sacsejat i s’ha posat bé. Però després m’ha sabut greu haver-lo despertat amb aquest ensurt, perquè ha deixat anar una mena de xiscle estrany, com un grinyol de frontissa rovellada, però no tan bèstia. He tornat al llit mig preocupada i he fet veure que em llevava més tard. He fingit que dormia fins que he sentit un soroll al fons del passadís i la mare ha entrat al lavabo. Quan després hi he anat jo, tot encara feia pudor. Aquestes coses em fan fàstic. Després d’esmorzar m’ha trucat la Rosa, una mig amiga, que no m’acaba de caure bé del tot perquè és una mica rara, com tothom. Volia demanar-me que demà passés el dia a casa seva perquè volia muntar un joc amb altres. Seria una sorpresa. Seria una mena de gimcana, m’ha dit, per fer pel parc de la urbanització on viu. Jo li he dit que m’ho volia pensar, i que ja li trucaria més tard, que aquest cap de setmana tenia moltes altres coses més importants per fer, i responsabilitats, però que tot i això, em feia gràcia. Després de penjar he anat amunt i avall per casa fins al migdia, barrinant, sense fer res concret.

He gosat trencar el silenci del dinar per dir això de la Rosa i la mare m’ha dit que li semblava bé. Sempre li sembla bé no veure’m. I a mi també a ella. Que de seguida hi hagi estat tan d’acord m’ha preocupat una mica. Això implica que hauré de deixar el Moisès tot el dia sol, però al final el Lluís m’ha vingut al cap i m’he decidit, perquè han dit que demà l’àvia es quedarà aquí sola al matí mentre ells aniran a donar un volt per Barcelona i que marxaran una mica d’hora. L’àvia també depèn de nosaltres, sigui de qui sigui, i sovint per això s’hi pot confiar una mica més. La tarda ha estat molt avorrida perquè he trigat molt a fer el treball de socials. A mi no m’agrada dibuixar i em surt bastant malament, i esborro i esborro i no avanço. He estat a punt d’inventar alguna cosa abstracta, quatre ratlles, de respondre l’exercici amb una altra pregunta. Així ho fan molts. Però no era prudent. Tenir la gàbia sobre l’escriptori mentre intentava de fer el treball m’ha distret una bona estona. Tot i que, com a mínim, ningú no m’ho ha criticat. Tampoc no sé si ho han volgut veure.

No l’he tornat al lloc fins al vespre, i llavors la mare me l’ha fet tornar a moure perquè havia de treure la roba de la rentadora i tornar-n’hi a posar i volia lloc, molt lloc, perquè si el deixava allà podia donar-li un cop amb el cossi i fer-ho rodar tot per terra. De fet, el cop aquest ha vingut una mica més tard. Em sembla que ha estat quan ha agafat la capsa de sabó del prestatge. Mig plena deu pesar una mica més de tres quilos. Ha caigut al damunt de la gàbia, que no ha anat a parar a terra de miracle. No cal dir que el Moisès s’ha esverat moltíssim. I la mare encara ha dit que sort que el paquet de sabó en pols no s’havia rebentat ni res. Amb tot, algunes barres de plàstic de la gàbia s’han esquerdat i les he hagut d’assegurar amb cel·lo, no es donés el cas que el Moisès les acabés de trencar. Ella, evidentment, ha dit que ha estat sense voler, un accident, però suposo que no li hauria sabut gens de greu matar-lo. Quan he obert la porteta de la gàbia i l’he agafat per treure’l i calmar-lo, ha tornat a deixar anar un petit xiscle de por, o de ràbia, ja no ho sé. Respirava molt fort, i en sentir-lo tan indefens i sentir-me jo sobrepassada, el patiment m’ha fet plorar una mica. Fins llavors la mare no s’ha relaxat i ha reaccionat. Així aprendràs a cuidar-lo més bé! —ha dit. I ha afegit que somicant no se salva ningú i que, a més, en comptes de plorar, l’hauria d’estar ajudant.

No li he contestat, m’he tombat i m’he endut el Moisès lluny fins que ha acabat amb la roba. Ja he dit que no estic segura de deixar-lo demà aquí sol, però llàstima que a la Rosa aquest vespre ja li he dit que sí i demà em vindrà a buscar a quarts de nou. Però llavors, vull dir abans, la mare m’ha dit que ja m’hi acompanyarien, tots dos, que, si em llevava més d’hora m’hi portarien amb un cop de cotxe.

L’única tranquil·litat que tinc per demà, si en puc tenir alguna, és que aquí, amb el Moisès, s’hi quedarà l’àvia. Li he demanat si li faria res tornar-se’l a posar al costat mentre miri la tele escarxofada al sofà. M’ho ha promès, sempre que no hi hagi ningú més. No sé si faig bé de no emportar-me’l amb mi, però no puc. Aquest vespre he trobat aquest diari una mica més avall del que el deixo sempre sota el matalàs, però estava ben tancat i no he sabut veure si algú n’havia forçat el pany o no. En el fons m’és igual, del tot, si algú llegeix això o no. De fet, m’agradaria que fins i tot la mare ho llegís perquè s’hi veuria una mica més ella. Però ben pensat, millor que no. No seria capaç de veure-ho d’una altra manera que no fos la seva, i jo en sortiria molt i molt perjudicada, perquè potser veuria confirmades i justificades les idees dolentes que té sobre mi.

Els pares de la Rosa, ni la Rosa, no suporten els animals petits, i menys els hàmsters. Uns altres. Els agraden els gossos, potser perquè els gossos són més com ells. A mi també, però no en podria tenir cap, cap, mai. Estic obligada a tenir-ne prou amb el Moisès i amb ser com ell. La Rosa fa la presumida, però també s’hi hauria d’acabar resignant si no pogués tenir el gos. I els gossos tampoc no poden veure les rates, però els hi van al darrere. Al capdavall també et roseguen, tots. No sé quins són pitjor. Abans de posar-se al llit he sentit que tornaven a discutir, en veu molt baixa. És difícil dir per què, pel de sempre, per tot i per res, perquè no són com volen. Només he entès que la mare deia que no sé què era una pèrdua de temps i que m’atontaria i que em malcriava i que com més anava, més no sé com em tornava. Com tots, per la seva presència. Pel soroll i pel silenci.

Em poso al llit, que ja és hora. Demà no podré estar al cas i ho necessito més que mai. Les coses només es poden explicar, si es vol i encara es pot, després. I passarà alguna cosa, ho sé. El temps de pau només serveix per carregar les armes.

No puc dormir. No puc créixer. El Moisès ha desaparegut! Tinc una sospita molt pitjor però no vull ni pensar-la, ni escriure-la, tot i que em sembla que és la veritat. Quan he tornat de ca la Rosa, l’àvia m’ha explicat que tan bon punt s’ha llevat ha anat al safareig a buscar la gàbia per endur-se-la a l’habitació i a tot arreu, i que llavors el Moisès ja no hi era. Jo ja havia marxat amb els pares i era de camí cap a ca la Rosa. De fet, allà m’ho he passat molt bé i no he pensat gairebé en el Moisès ni en l’àvia ni en l’Íngrid ni el Lluís, que al final no l’han deixat venir. I amb gent nova i desconeguda encara ha anat molt millor. És el que necessitava, un canvi d’aires que m’ha alleujat i enfortit. Potser me’n sento una mica culpable. Però per què? Hem jugat a la gimcana aquella, que consistia en trobar un objecte amagat havent de seguir pistes també amagades escrites en paperets petits amagats i que s’havia d’endevinar on era la següent fins arribar a descobrir l’objecte misteriós amagat, i que al final era ben poca cosa, com la majoria de sorpreses amagades i anunciades. Però molt bé molt distret. Avui he sigut de cop una altra durant una estona, feliç i per això me n’he oblidat del tot, de casa.

Hi havia algunes pistes complicades, però entre tots ho hem trobat. M’ha sorprès la imaginació de la Rosa a l’hora d’enredar-nos amb enigmes d’aquesta mena. En aquest sentit sí que és bastant rata. No sé si jo ho sabria fer tan bé només per jugar. Però ara ja és igual, ara oblidaré que avui ha estat un dia divertit i encoratjador.

L’àvia m’ha promès que ha estat buscant el Moisès durant tot el matí. Ha trobat la porta de la gàbia oberta i s’ha pensat que s’havia escapat. M’ha promès que ha mirat darrera tots els pots de sabó i tots els trastos del safareig que ha pogut alçar i moure, i que també havia anat en compte de mirar on posava els peus, per si corria per terra, per no aixafar-lo. Però ni l’ha trobat ni l’ha esclafat. També s’ha pensat que ahir, com que el vaig marejar tant amb el menjar, perquè n’hi vaig posar tant que se’m va abocar mig sobre a dins i llavors vaig haver de treure’l de la gàbia per netejar-lo i espolsar-lo a ell i tot, perquè vulguis que no podia llepar-se o menjar-se tot allò i esclatar. I s’ha pensat que me li vaig deixar la porteta oberta. Però no és veritat. Ho vaig comprovar dues o tres vegades abans no me’n vaig acomiadar. I, a més a més, com que també aquest matí he hagut de vestir-me a tomballons i a corre-cuita, no he tingut ni un segon per donar-li un últim cop d’ull, però d’alguna manera ja no hi he pensat, perquè, no ho sé, ja ho havia decidit així, i així estic feta un embolic.

Però emprenyada, i molt. Potser si hagués perdut mig minut per anar-lo a veure ja no hauria pogut marxar cap a ca la Rosa, perquè segurament ja no hi devia ser. I encara em posa més malalta imaginar que m’ho he estat passant tant i tant bé. I jo allà jugant i jugant, corrent d’un costat a l’altre com una beneita entre desconeguts, mentre que a casa m’esperava la mala notícia. Potser per això no me n’he volgut recordar, gairebé sense pensar-hi, i d’alguna manera, no sé com, ho he fet sense realment fer-ho. I ho he oblidat perquè ho recordava. Perquè ho sabia, ho sabia, i no he estat capaç de fer res en contra.

Al final he tingut una vida a les mans i se m’ha escapat i ha fugit, i m’ha pres part de la meva, de manera que jo també n’hi he escatimat una part. Potser estarà més bé sol, perquè tot sol podrà decidir on vol anar. Però el més segur és que no pugui anar enlloc i es mori o se’l mengin. Com a mínim, ara ningú l’anomenarà «rata», i no serà rata per a ningú, si és possible. Des que he tornat que em dóna voltes pel cap la conversa que vaig sentir a mitges entre la mare i el pare, però fins i tot la mare m’ha ajudat a buscar el Moisès i això em capgira les sospites més malèfiques i venjatives que he provat de tenir. El pare avui també semblava preocupat, però m’he adonat que mentre buscàvem entre capses de detergents i caixes de patates el pare mirava la mare de reüll, com si se’n sorprengués. L’àvia, com jo, al final semblava tenir dubtes sobre si l’havíem de buscar per allà o no, i de si fins i tot valia la pena continuar-lo buscant. Crec que tots volien que em posés a plorar, per tancar la qüestió, però no ho he fet, i amb això una mica més i s’hi posen ells.

Suposo que al cap d’una estona l’àvia ha estat pensant el mateix que jo i ha arribat a la mateixa sospita. Al final m’he esverat una mica i com que s’ha fet molt tard i m’he alterat molt perquè ja no podia més, no he pogut empassar-me gairebé res del sopar. Els he deixat estar, sols. I jo emprenyada, i sola, m’he tancat a l’habitació. Sí, perquè abans, al cap d’una estona de buscar, la mare ha mirat el rellotge i ha dit que ho deixéssim, que si volia, ja sortiria, que si tenia gana segur que tornaria. I llavors ens ha fet parar la taula, com si res. La mare m’ha dit que ja el trobaríem l’endemà i que no em preocupés perquè mentre jo sóc a l’escola ella el tornarà a buscar i estarà pendent de la gàbia per si hi torna, per menjar, i que si hi torna, l’hi tancarà.

Però com vol que torni? No cal dir que no m’he cregut ni una d’aquestes paraules, perquè sobretot les ha dites amb un to poc habitual en ella en parlar del Moisès. S’ha mostrat fins i tot amable, i fins i tot contenta d’haver de perdre el temps buscant-lo demà i distreure’m perquè jo no hi pensi.

I avui, amb tot això, ja no volia escriure. Però hi ha alguna cosa que no és veritat i per això ho faig. Hi ha alguna cosa que em rosega per dins i que fa que em vinguin ganes de fugir d’aquí i de cremar-ho tot. Fugir, com diuen que ha volgut fer el Moisès tan bon punt ha trobat que la porteta de la gàbia esquerdada estava oberta. Però és mentida, una altra mentida, una altra mossegada de rata, un altre xiscle, un altre gemec. Així els gats treuen les ungles i posen els pèls com un eriçó, i jo voldria fer com ells. Però només sóc com una rata.

La mare no el buscarà, ni demà ni demà passat. Ni avui. No l’ha estat buscant, només ha estat fent veure que el buscava per fer-me creure que li importava trobar-lo i li importava jo, però en el fons no volia trobar-me’l perquè estic segura que qui li ha deixat la porteta oberta és ella, i és segurament ella qui, una vegada ha obert la porteta, hi ha posat la mà per agafar-lo, i qui sap si també per ofegar-lo o clavar-li les ungles, que pintades de vermell ja no es notaria. L’ha mort, l’ha acabat de matar, amb un ensurt definitiu. I n’estic farta. Aquí no se salva ningú, ni que hi hagi una porta oberta per escapar cap a les brases, perquè tots ens ratem part de la vida.

No penso descansar, no aquesta nit. No, perquè penso estar buscant el Moisès sense parar ni un sol moment, fins que el trobi, viu o mort, ara ja tan me fa. Però el vull trobar perquè estic segura que me l’han amagat en algun lloc, i m’és ben igual si la mare l’ha matat perquè ha llegit el que penso d’ella en aquest diari o perquè creu que així jo ja no em tornaré no sé com, perquè tot és cert i tot és encara pitjor. I ara sí que m’he tornat pitjor. La veritat ofega i mata. Sí. Ho posaré tot de potes enlaire. Ho esventraré tot fins a trobar-lo. M’és igual si no faig res més. Si és mort haurà estat per culpa meva i per la mort que se m’encomana com un constipat. Un ésser viu s’hi està podrint i la casa comença a fer-ne pudor. Ho he de fer. M’hi va la vida, la meva meva, no la meva d’altres. Que no em sentin.

No crec que després estigui d’humor per posar per escrit el que trobi, perquè tampoc no sé si val la pena de continuar escrivint aquesta rucada de diari, que al final ja no sé què hi escric, que té la mateixa inèrcia de la roda de la gàbia.

Cap al safareig i cap a la cuina, de puntetes! Prefereixo no dormir per no oblidar, que encara és més cruel. Segur que si el món fos més agradable, alguns no serien on són, i altres mai s’haurien assegut a escriure.

No he de pensar. A explorar, s’ha dit! A buscar. A caçar!

Ho he aconseguit! Ho he aconseguit! I pensava que no en seria capaç! He aconseguit de dormir unes tres o quatre hores, no més, les suficients per mantenir-me desperta durant totes les hores d’escola i prou. He fet el que ells volien. Què se n’aprèn, si no, d’haver de recórrer als altres? Que una en pot sortir millor sense.

Sí, i quan m’he llevat he fingit que m’havia oblidat de la desaparició del Moisès, però després, abans de tancar la porta i anar-me’n a l’escola, amb tota la innocència que he pogut simular he preguntat a la mare si el buscaria. El què? —ha dit. Ja l’esperava, una resposta com aquesta, però només he hagut d’esperar perquè de cop ha semblat que li venia al cap i ha recordat la història que va inventar-se ahir al vespre. S’ha vist d’una hora lluny que ha hagut d’improvisar a marxes forçades la continuació del capítol que havia deixat a mitges. Abans que acabés de dir no sé quina retorçada explicació, he tancat la porta procurant que sonés com un cop sec i decisiu. Em sembla que prometia que el buscaria i, a l’últim, m’ha cridat que no hi pensés i que estigués per la feina que tocava, que això és el més important. La veu ressonava escales avall, desfigurant-se.

A l’escola he hagut de suportar més que cap altre dia les rialletes i les riallades del Lluís, que des de l’excursió al museu de Barcelona se m’arrapa cada vegada més, com si jo realment li agradés. El que passa és que no sap si li agrado, i em sembla que no sap ni què li agrada ni què no. Segur que ni sap com vol ser, potser perquè en el fons no és ningú. Fins avui no me n’he adonat que m’estava utilitzant com una joguina. No, no li agrado, en absolut. El Lluís només vol arrambar-se’m perquè creu que si no ho fa quedarà enrera de vés a saber què, tot i que no acabo de tenir clar si actua amb mi d’aquesta manera perquè sent enveja del Carles o perquè vol que l’Íngrid tingui enveja d’ell i de mi. Potser qui en el fons li agrada és en Carles i encara no ho sap, vés a saber, perquè els nois són molt estranys i mai acaben d’estar satisfets amb el que tenen, ni que sigui una noia, i volen el que tenen els altres. Encara més, volen ser l’altre. Per això, que s’ho facin entre ells, el Lluís i el Carles. Que a mi em deixin en pau. Entre nois potser deu ser més fàcil. El que no puc tolerar de cap manera és que fingeixi i que m’enganyi. No puc suportar seguir suportant una cosa quan he descobert que és mentida o que no és del tot veritat. Tinc ganes d’espolsar-m’ho com si una ratota bruta m’hagués caigut del cel.

Aquesta és la sorpresa que m’esperava. Per això avui he sigut diferent, i quan per sota el pupitre m’ha posat la mà entre les cames amb la intenció de recuperar la goma que hi ha llençat amb malícia, li he clavat el llapis. I ha estat oportú, perquè feia un moment que li havia fet punxa amb la maquineta. Ha estat com un instint, una reacció automàtica, inevitable, ja natural.

Per culpa d’ell la senyoreta m’ha fet fora de classe. I per culpa d’ell he hagut de quedar jo malament, i per culpa d’un altre segurament no aprovaré l’assignatura, i si tot continua empitjorant com ara per culpa de les brometes dels altres, hauré d’acabar repetint curs i no aniré ni de vacances a la platja ni res de res de res i em quedaré sola i ben sola i no seré ningú. Però potser més tranquil·la. I sencera. Tot plegat per esforçar-me a caure simpàtica i provar de passar per una bona nena. Però que es preparin.

No ni ha, de bones nenes, ni a l’escola ni a casa. No sé on és pitjor. En comptes d’estimar-nos com si ens hi anés la vida, que en el fons ens hi va, juguem a esgarrapar-nos-la a cops de somriure de rata. Perquè, si no, quan he sortit de casa, la mare m’ha promès que ho regiraria tot buscant el Moisès, eh? I puc assegurar que ho ha fet, perquè quan he tornat estava visiblement molt més amoïnada que quan he marxat. Tant amoïnada que tan bon punt he entrat al menjador, ha sortit de la cuina encara amb les mans molles i ensabonades per dir-me que li sabia molt de greu haver-me de dir que no, que no l’havia pogut trobar i que, a hores d’ara, ja era molt difícil de trobar-lo viu, després de tantes hores que devia haver passat sense menjar i què sé jo què més.

Gairebé m’ha atabalat, amb el discurset d’innocència. No! No, evidentment que no l’havia pogut trobar, perquè ja l’havia trobat jo abans. Ahir, al vespre, al fons de tot del cubell de les escombraries de la cuina, sota la pica. Sí, així, ben escrit i ben clar. La mare l’ha assassinat. A l’escola m’he imaginat la mare rebolcant-se entre les bosses de la brossa caçant el Moisès, i la idea m’ha distret força mentre he estat fora de classe, asseguda al passadís, on també a la nit hi deuen fer saltirons les ratetes, i sobretot quan a cops de dit, en comptes d’explicar-m’ho, m’han indicat el camí de la sala de professors.

Tenia les mans tacades de sang, sang de la mà que el Lluís m’havia deixat caure entre les cames i que jo havia provat de foradar pel mig amb el llapis que estic acostumada a fer servir per escriure. Com una papallona passada per una agulla. Que bonic! Llàstima que encara no tinc la força que voldria, però si m’exercito així ja vindrà. De la punxada, se li ha desfet el cel·lo i li han saltat les ulleres. M’ha anat bé, també, que sense haver-m’ho de proposar dues vegades hagi arrencat a plorar d’aquella manera tan espectacular i convincent. I m’ha sortit tan bé que fins i tot he commogut el professor de guàrdia, que fins i tot ha arribat a empassar-se que en Lluís encara havia tingut temps de tornar-s’hi amb un cop de puny, i que també jo havia perdut sang, però pel nas.

Sí, però el que m’ajudava a plorar no era que havia aconseguit ferir al Lluís, sinó el que la sang em recordava, la vida que havia perdut, i el Moisès, que quan el vaig trobar mort el vaig prémer una mica per veure si li bategava el cor i, com que no sentia res, el vaig prémer una mica més, i després encara una mica més, i una mica més, fins que va obrir la boca i li va sortir una bombolla de sang que em va esquitxar la cara. Llavors cada vegada que li premia la panxa obria la boca, com un ninot de plàstic, de fireta.

Això era realment el que volia dir tenir una vida a les mans, segons les paraules de la mare. Només hi faltava que quan obrís la boca sonés un «mec-mec» o «nyoc-nyoc» divertit, i bonic com un aneguet de bany.

No el vaig tornar a deixar al cubell, no li correspon. Me l’he quedat i me l’he posat a l’estoig de classe, que he procurat buidar bastant, però primer l’he posat dins d’una bosseta de plàstic, perquè no ho taqui tot de sang, perquè n’està xop i encara n’hi raja. Així puc tenir-lo amb mi mentre sóc a l’escola, i puc mirar-lo i estimar-lo i jugar amb ell sempre, perquè sempre és amb mi. Així el puc estimar millor, més com vull, tocar-lo i grapejar-lo sense que se n’adoni, sense patiments ni per ningú. Ara l’estimaré com fins ara no he pogut estimar cap noi.

No sé perquè no em puc treure del cap les tres esquerdes del Miró que dibuixen les parets, blanques i perfectes i acabades de pintar, amb la ratlla que les embruta. Que bonica! Ara sí que les entenc i em diuen coses. Les veig. Això encara em fa feliç.

Espero algun dia que la mare o algú es posi de peus a la galleda i es delati. Ja poden buscar-me’l. Si ara se’n preocupen tant i tant, i el troben a faltar, potser quan estigui una mica més passadet i podridet, i quan ja no el pugi portar a l’escola per la pudor, em decidiré un dia a posar el Moisès mort sota el coixí de la mare, o en un altre lloc pitjor. Ja ho pensaré. Pensar és fàcil. Recordar-ho no tant. Estimaré i seré pacient. Viuré per dins. Tinc tant de temps com del que Moisès disposava a la gàbia per donar voltes i voltes i voltes i voltes i més voltes dins la roda, com una rata que fuig, com les voltes que donem i donarem en aquesta casa i en totes les cases fins que del mareig ens morim.

No apuntaré res més en aquesta merda de diari. Només escric aquesta línia per deixar constància que avui encara he estat viva. Demà ja no se sabrà. Apa! Que bonic!