Era un barri porto-riqueny, amb rètols en castellà; els carrers eren amples, molt oberts, i les cruïlles separaven pendents oposats. Cinc cantonades més avall, ja començava Central Park: sobre el plànol, a Barcelona, m’havia semblat un lloc per estar-m’hi molt cèntric i adequat, però en el trajecte des de l’aeroport amb el taxi, els gratacels només els havia vist quan havíem travessat el pont, intuïts com un resplendor entre una boira que, malgrat que eren les deu de la nit, feia sensació de matinada. Era estrany aquell Nova York inesperat i sense massa gent; pel carrer per on circulava lent el taxista, buscant el número del portal que jo li havia dit, podrien haver pujat tramvies no feia gaires anys.

—No et pensis que hi trobaràs un palau —m’havia avisat la Maribel—. És una casa antiga, rara. Una nit, de poc que em moro d’un infart. Estava començant a agafar el son quan, de sobte, em desperta un cop a la finestra del menjador i hi veig entrar un tio amb una samarreta molt blanca, quasi reflectant. Vaig fotre un bot que vaig fer caure a terra tot el que hi havia a la tauleta de nit. Ja ho veuràs, hi ha un arbre que arriba just fins al pis; és molt curiós, perquè les branques gairebé tapen la finestra i l’Stefan, de vegades, sobretot quan torna de bolos i no ha avisat, entra enfilant-se per l’arbre. No em preguntis per què. És una mica saltimbanqui.

Vaig tocar el timbre de l’interfon i, al cap d’uns segons, em van obrir sense que s’hi sentís cap veu. Vaig travessar el primer vestíbul, que acabava en un celobert on hi havia l’arbre del qual la Maribel m’havia parlat. Més enllà d’aquest pati, hi havia un altre edifici, el dels pisos de la lletra R, els de darrere; vaig mirar amunt i hi vaig veure alguna finestra amb el llum encès, però la brancada, plena de fulles, tapava la paret a partir del tercer pis. Una porta oberta comunicava amb uns esglaons gastats que, de sobte, esdevenien una escala nova, instal·lada sobre la vella, amb unes parets pintades de blau brillant.

Mentre jo hi pujava, el silenci dels primers pisos s’anava convertint en unes veus de dona que arribaven de més amunt, des del pis de l’Stefan. Quan hi vaig arribar, davant de la porta oberta, hi havia una noia amb un martell a la mà esquerra. Tenia uns vint anys i els cabells molt negres, recollits en una trena llarga; duia una samarreta grisa sense mànigues i uns pantalons molt amples. Estava embarassada de quatre o cinc mesos. Em va mirar i em va somriure; després, va mirar la maleta que jo portava i es va apartar per deixar-me passar. Jo vaig pujar els últims esglaons. Aleshores, des de dintre del pis, va sortir una altra dona, més alta, d’una edat indefinida, potser uns quaranta anys, que portava una camisa marró fosc i tenia també un martell a la mà.

—Sóc un amic de l’Stefan —vaig dir.

Abans de sortir, jo havia memoritzat, per si de cas, com hauria d’explicar en anglès aquesta amistat amb un Stefan a qui en realitat mai no havia vist. Però cap de aquelles dues dones no em va preguntar res. La més gran també es va apartar i em va convidar a entrar. Vaig passar cap a dintre i el primer que hi vaig veure va ser, a terra, el que elles havien estat colpejant amb els martells: un tros de sòcol al peu de la cuina, convertit en un munt petit, blanc i gris. La noia més jove va somriure, com una nena que ha fet una destrossa que només ella entén. Em va dir que el seu nom era Sondra i que ella no hi vivia, al pis, que hi estava esperant un amic. L’altra dona, en canvi, sí que hi vivia, però em va dir que no m’amoïnés, que hi havia lloc de sobra, que ja sabien que jo havia de venir, encara que m’esperaven més d’hora. Es deia Andrea.

—Ets el marit de la Maribel —em va dir, sense entonació de pregunta, pronunciant el nom d’una forma còmica.

—Sí. Bé, no. Ho vaig ser —li vaig contestar—. Portem quatre anys separats, però continuem veient-nos sovint. —De seguida em vaig adonar que en anglès sonava encara més fals.

El pis tenia aquella única sala, que era cuina i menjador, on hi havia una taula i uns prestatges, amb tasses i algun llibre; no hi havia quadres ni cartells, sinó postals enganxades en un tauler de suro, al costat de papers amb notes i dibuixos. Vaig veure que era veritat que per la finestra gairebé hi entraven les branques de l’arbre. Hi havia dues portes, a més de la de l’entrada: la del lavabo, on el llum era obert, i la del passadís, que conduïa, al final, a l’únic dormitori. A la meitat d’aquest passadís, a l’esquerra, hi havia un forat alt i allargat, una mena de terrabastall obert, amb un matalàs que vaig suposar que seria el meu llit. A l’habitació del fons, s’hi veia l’extrem d’un altre llit, més gran, desfet.

—El vol ha arribat amb molt retard —vaig explicar—. La boira a l’aeroport ens ha desviat i hem estat quasi dues hores aturats en una pista que ens han dit que era d’una base militar.

—Jersey —va dir la Sondra, com si esmentés el nom d’una persona que acostuma a fer males passades.

—No ho sé. Per la finestra no es veia res. Només pluja. I molta gespa. Cap llum, cap edifici. Alguns passatgers s’han posat una mica neguitosos i les hostesses han hagut d’obrir una de les portes; però no han deixat baixar ningú.

—La primera vegada a Nova York? —em va preguntar l’Andrea.

—No. La segona —vaig respondre—. La primera, vaig venir amb la Maribel.

—Ens ho vam passar molt bé l’estiu passat —va dir la Sondra.

Li vaig preguntar què havien fet, si sortien plegades.

—Al principi, sí —em va contestar—, però al final, els últims dies, la Maribel sortia amb l’Stefan.

Es va quedar callada, es va posar un dit als llavis i va mirar l’Andrea, dubtant si potser estava ficant la pota, però l’Andrea no va dir res.

—Més o menys —va afegir la Sondra.

Es va posar a remoure una sopa que bullia a la cuina; em va preguntar si en voldria. Jo no tenia gana, però vaig sentir que en aquell cas la cortesia era dir que sí, que en voldria, i, pensant què podria oferir jo, vaig afegir que portava una ampolla de whisky que havia comprat al duty-free. Vaig obrir la bossa de mà, vaig treure l’ampolla i la vaig posar sobre la taula. Em vaig quedar dret, com si hagués fet jo també una petita actuació, una cabriola. L’Andrea em va mirar amb curiositat. Vaig demanar per anar al lavabo i ella em fa una reverència irònica, assenyalant-me la porta.

No hi havia aigua calenta. El mirall sobre la pica era la porta d’un armari encastat, ple de medicaments; hi havia dos raspalls de dents, però cap estri d’afaitar. Quan vaig sortir, l’Andrea estava parant la taula, amb unes tasses i uns gots que despenjava dels prestatges. La Sondra s’hi va acostar i hi va deixar un manyoc de coberts; després, va repartir la sopa. Tots tres vam seure. L’Andrea va obrir l’ampolla de whisky i en va servir. Jo no havia menjat mai sopa i begut whisky al mateix temps, però vaig començar a alternar cullerades amb xarrups, amb la vista baixa a prop del plat.

—Quan vingui en Ron —em va dir l’Andrea, però mirant la Sondra, com si haguessin fet una aposta mentre jo era al lavabo—, anirem a un bar que fan jazz, aquí al costat. Hi anàvem molt, amb la Maribel.

—Ah. No ho sé —vaig contestar—. Per mi són les cinc del matí.

L’Andrea va deixar anar una riallada seca.

—Deus estar mort —va dir, ràpida, la Sondra.

—Sí, la veritat —vaig admetre—. Però són vacances.

De reüll, vaig observar que l’Andrea menjava amb la mà esquerra i que amb la dreta estirava l’hule com si el tensés sota una màquina de cosir.

—L’Stefan —vaig preguntar—, ha de venir?

Les dues dones es van tornar a mirar.

—No ho crec —va dir l’Andrea i va esclatar en una riallada definitiva que va durar uns segons, mirant cap a la finestra, com si l’Stefan estigués amagat en aquells moments a l’arbre, sentint-ho tot—. Però qui sap.

Al cap d’una estona, van trucar a la porta. La Sondra es va aixecar a obrir. En Ron era prim i duia unes ulleres negres de vidres gruixuts. Anava massa abrigat per ser agost i tenia l’aparença d’algú que juga a que l’estan perseguint. Portava una bossa de plàstic que va deixar a terra, al costat de la meva maleta i de la destrossa del sòcol. Va seure a la cadira que la Sondra havia deixat lliure, es va passar els palmells de les mans per les cuixes i es va beure d’un glop la resta d’un dels gots de whisky. Semblava que hagués tornat després d’haver sortit a donar un volt per calmar-se. Va intercanviar amb l’Andrea unes frases molt ràpides que jo no vaig entendre ben bé, però que vaig suposar que es referien a mi i a la Maribel. En Ron va somriure i em va mirar.

—Això és d’ella —em va dir i va assenyalar un dels dibuixos que hi havia enganxats a la paret. Representava aquella mateixa taula on érem asseguts, i a sobre un test incongruent amb unes flors només apuntades amb gargots; també hi havia una cadira i unes mans d’home en primer pla, muntant una mena de joguina. Tot estava desproporcionat, precipitat, de la forma com la Maribel dibuixava quan estava rient o algú la mirava.

—Sí, és veritat —vaig dir—. Ella tenia moltes ganes de venir, però està molt embolicada. L’octubre té una exposició i vol acabar més coses. Es passarà l’estiu treballant.

—Meravellós —en Ron va assentir amb força, amb una energia també desproporcionada, com si fos una notícia que ell hagués estat esperant un any—. Recordo una foto d’un quadre que ens va ensenyar... —es va quedar callat, mirant un moment al terra, amb els ulls encesos de la borratxera—. Peixos saltant en aquell riu, que resultava al final que era la cua d’una sirena...

—No era ben bé això —vaig sentir una satisfacció mesquina de pensar que aquell quadre la Maribel l’havia pintat quan vivíem junts, que jo sempre li havia dit que no m’agradava i que, al final, hi va pintar una altra cosa a sobre—. Ara pinta rellotges.

—Rellotges! —en Ron va riure deixant anar esquitxos de saliva i va mirar la Sondra, que també va riure, no em va quedar clar si avergonyida o orgullosa—. Rellotges —va tornar a repetir ell i es va quedar callat i ensimismat com si examinés de prop un d’aquells rellotges que es devia imaginar. Després, va aixecar el cap i em va preguntar—: T’hi estaràs molts dies a Nova York?

—Un parell. Tinc uns bons d’avió. Vull anar a Memphis, a veure la casa de l’Elvis.

Vaig esperar un moment, però en Ron no va dir res. Es va aixecar i va estar parlant amb la Sondra en una veu molt baixa, al costat de la finestra. Mentre conversaven, ell acariciava una de les branques que tocaven el marc; el seu tacte era cada cop més nerviós, a mesura que la Sondra li negava amb el cap, sense mirar-lo als ulls, fins que, al final, en Ron va arrencar una fulla; es va mirar la mà, tacada, enganxosa, i va deixar caure la fulla al terra de l’habitació. L’Andrea es va apropar a ells i va posar la seva mà sobre l’espatlla d’en Ron; semblava disculpar-se per alguna cosa, demanar-li que no s’ho prengués tot tan malament.

—Vaig a canviar-me —els va dir— i marxem a Molina.

En Ron, més que mirar, semblava vigilar per la finestra. Al cap d’uns moments, es va tombar, va anar al lavabo i s’hi va tancar. La Sondra i jo ens vam quedar sols. Es va acostar i va seure; em va demanar un cigarret i durant uns moments vam estar fumant, sense dir res.

—De quants mesos estàs? —li vaig preguntar, buscant en el poc anglès que jo sabia d’aquell tema.

—De cinc. És una nena.

—És el que volies?

—Jo, sí —em va contestar, entenent malament la pregunta—, però en Ron, no. Sobretot al principi, quan li ho vaig dir. Va tenir por, però ara sembla més tranquil, que s’hi hagi acostumat.

Sonava també a frases memoritzades, dites sense pauses per evitar que la interrompessin. Ens vam quedar callats un altre cop. Vaig observar les postals que hi havia clavades a la paret, al costat del dibuix de la Maribel. Una era d’un paisatge nevat; l’altra era un acudit: una escena de platja en què hi havia un home amb un vestit de bus, prenent el sol. Es va sentir el soroll de la cisterna del lavabo. La Sondra va apagar, ràpida, el cigarret. Al cap d’uns moments, va sortir en Ron. Ens va mirar a tots dos, es va ajupir per treure alguna cosa de la bossa i es va adonar del munt de calç que havien creat l’Andrea i la Sondra amb els martells.

—Encara esteu amb això?

En va recollir tot el que podia abastar amb les dues mans, es va apropar a la finestra i ho va llançar a fora, seriós com si hi escampés cendres d’una incineració; després, va collir la fulla d’arbre que abans havia deixat caure, i també la va llançar. Es va quedar un altre cop mirant per la finestra, abstret de nou per alguna cosa que només ell semblava veure-hi. L’Andrea va tornar, vestida amb una caçadora marró sobre una camisa verda de seda i, tot i ser estiu, pantalons negres de vellut; s’havia posat perfum. Va veure en Ron, d’esquena, a l’altra banda de l’habitació, i va fer un sospir cansat.

—Per què no marxem?

—Jo em quedo —vaig dir—. Me n’aniré a dormir de seguida.

En Ron va colpejar amb els punys el marc de la finestra, es va tombar, va també colpejar suaument la meva espatlla en passar darrere meu, va obrir la porta i va marxar sense acomiadar-se. El vam sentir baixar l’escala amb un soroll de galop. La Sondra va agafar les tasses en què havíem menjat la sopa i les va deixar a l’aigüera. Va agafar la jaqueta i em va somriure, mentre es posava la trena cap a fora.

—Vaya con Dios —em va dir, en castellà. Les dues dones van esclatar en una altra riallada de complicitat, van agafar les bosses i també se’n van anar. Al cap d’uns segons d’estar sol, jo encara les sentia riure, baixant les escales.

Vaig anar fins a la finestra; vaig mirar de prop les branques, el tronc que pujava pel celobert. Per l’espai entre les dues façanes laterals de l’edifici es veia un tros de carrer i se sentia olor a gespa i a gasolina. M’hi vaig estar una estona, fumant, pensant. Després, vaig rentar les tasses i els coberts. Vaig entrar al lavabo; em vaig dutxar. Vaig treure el pijama de la bossa i vaig anar fins a la mena de nínxol obert on hi havia el matalàs. Em vaig enfilar en una cadira i, amb uns llençols que hi havia plegats al costat, hi vaig fer un llit. Vaig baixar i vaig anar fins al fons del passadís, al dormitori. El llit gran continuava desfet; unes cortines gruixudes, des del sostre fins al terra, tapaven tota la paret del davant; sobre el capçal del llit hi havia una creu, però no centrada, sinó sobre la tauleta de nit, en la qual hi havia el vas amb whisky que l’Andrea s’havia endut abans i un llum, encès. Vaig suposar que aquella era la tauleta de la qual la Maribel m’havia dit que ho havia tirat tot a terra quan l’Stefan va entrar per la finestra del menjador. Vaig seure al llit i vaig observar l’armari obert; entre la roba hi havia un vestit vermell de circ i una capa. Aquella habitació em recordava el dormitori dels meus avis, la mateixa olor a malaltia negada, la mateixa llum avara. En el vas de whisky, s’hi podria imaginar una dentadura. Vaig obrir l’únic calaix de la tauleta: una bala d’infant el va recórrer amb un so breu; hi havia papers esquinçats, condons, un corbatí, parells de mitjons i una capsa de llumins d’una pizzeria de Barcelona. Em vaig imaginar que ni l’Stefan ni l’Andrea fumaven i que per això el foc de la Maribel havia durat un any. Vaig agafar la capsa i vaig tancar el llum. Vaig sortir al passadís i vaig anar fins al meu llit; hi vaig pujar d’un salt; tota la tarima on es recolzava va tremolar. Els llençols tenien un tacte suau. M’hi vaig estirar i de seguida vaig recordar que havia deixat la finestra oberta. Vaig decidir no moure’m. Haig de dormir, vaig pensar, porto gairebé un dia sencer despert. Vaig fumar un cigarret sense ganes, només per encendre’l amb els llumins de la Maribel. Que diferent de l’altra vegada. El vol va arribar a l’hora; vam deixar les coses a l’hotel i vam sortir disparats cap a l’Empire State.

—Aquí hi ha una cosa molt típica —vaig dir.

La Maribel estava recolzada sobre la barana de pedra, amb les mans a la cara, veient els edificis que s’il·luminaven finestra a finestra.

—Sembla una màquina de milió gegant —la vaig sentir dir.

S’hi veien els carrers plens de cotxes, vaixells al riu, helicòpters al cel, però hi havia un silenci estrany, trencat només pel so del vent, de les càmeres de fotos, de les claus dels guàrdies. Els turistes semblàvem presoners d’aquella torre. La Maribel va tombar el cap i em va mirar. Em vaig apropar; ella va entendre què era allò tan típic i va somriure i ens vam besar.

Em va despertar la riallada de l’Andrea i el soroll de cadires arrossegades; en la penombra en què estava estirat, vaig allargar un braç i vaig recordar que era a dos metres del terra. Quan em vaig incorporar, gairebé vaig tocar el sostre amb el cap. Vaig pensar que devia ser ja de matí, malgrat la son que tenia i la llum artificial que venia del menjador. Eren tres quarts de sis. Se sentien les veus de l’Andrea i de la Sondra, més crispades que abans, però no la d’en Ron. Estaven cridant, rient, movent cadires, perseguint-se; estaven parlant d’una altra gent, amb menyspreu. Al cap d’uns moments, la Sondra va entrar al passadís, camí del dormitori; la vaig veure passar, caminant a poc a poc, temptejant la paret amb la mà. Va aixecar el cap i em va mirar; jo vaig decidir fer-me l’adormit, sabent que ella m’observava durant uns moments que em van semblar interminables. Després, va continuar caminant, amb la mateixa cura que abans, com si el passadís fos un riu que ella travessés posant els peus sobre pedres. Em vaig tombar, resolt a adormir-me de nou.

Em va tornar a despertar un altre crit de l’Andrea, però aquesta vegada ningú no la va contestar. Ella va tornar a cridar i jo vaig entendre ara que ella parlava amb algú que era a fora. De seguida, la vaig sentir riure i, mig minut després, hi va haver un soroll de branques agitades, el marc de la finestra que colpejava la paret, el vidre tremolant i el salt d’algú cap a dintre de la casa. L’Andrea va riure, més fort encara.

—Hauries d’haver-te apartat —vaig sentir la veu d’en Ron, panteixant—. T’ho he dit moltes vegades.

Després, també ell va riure i jo, des del llit, els vaig escoltar com parlaven, molt excitats, robant-se les paraules. Vaig tornar a mirar el rellotge: havia passat una hora escassa. Vaig apartar els llençols i vaig fer jo també un salt, al passadís. A l’esquerra, vaig veure la porta tancada del dormitori, on devia ser la Sondra; a la dreta, l’Andrea i en Ron, asseguts, em miraven. Estaven molt borratxos, amb els ulls vermells i el somriure trencat, però a mi no em quadrava el cansament, l’apatia que semblaven tenir als ulls amb l’eufòria que jo els havia sentit des del llit. En Ron movia entre els palmells de les mans una cervesa mexicana amb un tros de llimona al coll de l’ampolla, i ho feia cada cop més de pressa, com si fos un pal amb el qual intentés obtenir un inici de foc. Per la finestra, per sobre de l’arbre, s’hi veia un tros de cel reverberant, el canvi de la nit al dia, i s’hi sentia una remor de cotxes i cants d’ocells i, de sobte, el d’un gall que devia ser el so de l’alarma d’algun despertador. Al terra del menjador, hi havia unes quantes fulles més, barrejades amb les d’abans. L’Andrea estava amb els peus descalços sobre la taula, asseguda en una cadira inclinada cap enrere, mantenint-hi un equilibri precari.

—T’hem despertat? —em va preguntar.

—Sí, però és igual. És inevitable, suposo.

—Un dia, a la Maribel li va passar el mateix. T’ho ha explicat alguna vegada?

—Sí, que l’Stefan va entrar també per la finestra, no?

—Va ser una de les poques nits que no vam sortir, però l’Stefan se’n va anar tot sol. Quan va tornar, jo estava aquí, sola també, asseguda en aquesta mateixa cadira; va entrar per la finestra i, allà, al dormitori, va semblar que s’hagués ensorrat el llit. L’Stefan hi va anar directe. Quan els vaig sentir riure, vaig saber que no havia passat res.

En Ron somreia; em va oferir l’ampolla de cervesa, i li vaig dir que no. La va passar a l’Andrea, que en va beure un glop, amb els ulls tancats.

—No t’ho creuràs —em va dir ella—, però a Molina un cambrer ens ha preguntat per la Maribel. Sense saber, és clar, que avui havies arribat tu.

—Devia deixar-hi una impressió molt forta l’any passat.

—Hi vam anar quasi cada nit. I quan tornàvem, a aquesta hora, la Maribel se n’anava sempre al terrat, a veure la ciutat. Deia que era el moment del dia que més li agradava.

—Sí, és cert —vaig acceptar—. De sempre.

Al fons del passadís, la Sondra va obrir la porta del dormitori i va venir, arrossegant els peus. S’havia estirat vestida i la camisa que duia estava arrugada; se’n va adonar i la va allisar amb suavitat, com si fos un gest que pogués afectar la nena que portava.

—Haig d’anar a treballar —va dir, tocant-se el cap amb una expressió de sorpresa, com si donés voltes a un somni molt estrany que acabés de tenir. Es va ajupir al costat del munt de terra i pols i el va separar una mica de la cuina.

—Què hi esteu fent? —li vaig preguntar.

—És l’única manera d’arribar a una canonada que hi ha al darrere —em va respondre—. Però ja estem acabant.

Va somriure, es va alçar i va anar fins al lavabo. L’Andrea també hi va entrar. No van tancar la porta. Jo em vaig apropar a la finestra i, contra la conversa de l’Andrea i la Sondra, vaig contemplar el començament del matí. El tros de carrer que s’hi veia estava regat, amb els fanals encara encesos. Em va semblar com si escoltés la conversa d’elles des de l’altra punta d’un bar, dues noies que parlaven en murmuris i reien, sense que jo hi pogués entendre res més que estaven alegres i que s’explicaven mentides. D’altra banda, pel silenci d’en Ron mentre la Sondra s’arreglava, semblava que ella se n’anés a alguna cosa transcendental, per molt de temps. La Sondra arreglant-se era el senyal que el dia havia començat de debò. Quan va sortir, el maquillatge la feia més gran; li vaig imaginar la timidesa, i la resolució alhora, amb què sortiria d’una clínica uns mesos després: llavors també l’esperaria en Ron, amb la mateixa preocupació callada, la mateixa actitud esvaïda amb què convertia en un mur cada paret on es recolzava.

—Records a la Maribel —em va dir la Sondra, pronunciant el nom ara molt clar, com si l’hagués estat assajant, formés part d’una primera lliçó d’un idioma estranger. Ella sabia que no em tornaria a veure mai més, que jo deixaria un telèfon i una adreça que a ella mai no li caldria fer servir. Es va tornar a posar la jaqueta i, quan es va inclinar per besarme, vaig notar que mirava l’Andrea. En Ron es va tornar a acomiadar sense paraules, però ell, en canvi, d’alguna manera estava segur que sí que ens tornaríem a veure, encara que jo no dormís cap altra nit en aquell pis.

El cop de la porta va sonar molt fort i el munt del sòcol desfet es va escampar una mica. Una fulla d’arbre va travessar el terra i va arribar fins als peus descalços de l’Andrea; ella la va collir, es va aixecar, va anar fins a la finestra i va deixar caure la fulla; va esperar que arribés a baix de tot i, aleshores, es va girar i em va mirar, dubtant: la mateixa mirada i el mateix dubte de la Sondra, abans, si podia continuar parlant-me de la Maribel. Es va servir un altre vas de whisky. L’ampolla estava ja a les acaballes. Es va beure el vas molt ràpida, àvida, però a mi ara em va fer l’efecte que en realitat no estava borratxa, que ho feia veure, que interpretava una borratxa més aviat: la mateixa forma de moure el cap i de fingir un singlot mut, abans d’una altra riallada.

—Si vols —em va dir—, podem pujar al terrat i estar-hi una estona. A mi em vindrà molt bé, la veritat, per revifar-me.

Va mirar per tota la sala, buscant amb la vista, fins que hi va trobar les claus, sobre un prestatge; les va agafar i me les va mostrar, convertint-les en una paròdia d’objecte temptador, una incitació a un joc. Va riure i va fer un gest grandiloqüent amb els braços, com si hi aguantés un titular de diari:

—És l’hora de la Maribel.

Em vaig posar un jersei per sobre del pijama i vam sortir al passadís. Ella va tancar la porta amb un cop i va començar a pujar els esglaons amb un caminar paròdic de lladre. El tros d’escala final era encara més precari que el tram des del carrer. Al final, es va aturar i va moure la porta metàl·lica amb un esforç que va semblar sobreactuat. El cel era un quadrat brillant, inesperat, diferent del que es veia des del pis. Vam sortir a fora i vaig veure, per primer cop en aquest viatge, la ciutat de dia. Els terrats del voltant eren tots iguals, amb una simetria que trencaven les baranes; en tots hi havia dipòsits d’aigua. Lluny, ara sense boira, s’hi podia veure el perfil dels edificis famosos del centre, però des d’allà eren un suburbi. Cap a l’altre cantó, hi havia un paisatge pla. No s’hi veia cap pont i al cel hi havia un disc apagat que, a aquella hora, tant podia ser el sol com la lluna. L’Andrea es va recolzar en una paret que havien repintat feia poc. Vam estar uns moments llargs i tensos en silenci, mirant els terrats. Un dels dipòsits d’aigua va fer un soroll i va començar a funcionar. La nit emboirada havia creat una mena de fum que a poc a poc s’anava esvaint.

—No entenc aquesta mania que té la gent per venir a Nova York —em va dir—, com si aquí hi hagués alguna cosa diferent.

—Per nosaltres, és el mite —li vaig respondre—. Ahir, al meu costat a l’avió hi havia un matrimoni gran que venia per cinquena vegada. La dona em va estar explicant que, en un viatge anterior, li havia passat una història increïble...

—Encara que m’imagino que, vista en una viatge de vacances, deu ser una altra cosa —vaig sentir murmurar l’Andrea, parlant sola.

De sobte, vaig sentir la necessitat d’acabar el que jo estava dient, com si també això ho portés memoritzat:

—Un àrab que havia tingut al costat en aquell viatge els havia donat un número de telèfon i s’havia ofert a ensenyar-los la ciutat. Un àrab ric, és clar, em va deixar molt clar la dona. Ella va trucar l’endemà des de l’habitació de l’hotel i aquell número estava tota l’estona comunicant, fins que va descobrir que era un dels números del mateix hotel des d’on ella estava trucant. I que amb el nom que li havia donat l’àrab no hi havia ningú registrat.

L’Andrea va aixecar la vista i em va tornar a mirar amb curiositat irònica: semblava dubtar si jo m’havia cregut de debò aquella dona, com si tot plegat fos una història per espantar nens petits, que tothom coneix excepte els estrangers.

—Així que vaig arribar aquí —em va dir—, vaig saber que no m’agradaria. Encara que l’Stefan sempre diu que qualsevol cosa és millor que el que vam deixar allà... —es va estirar com si tingués son i va assenyalar amb el braç cap als edificis del centre de la ciutat—. La primera vegada que vaig pujar a un gratacel vaig tenir la mateixa sensació que he tingut sempre després, d’angoixa per estar envoltada d’aigua. L’Stefan diu que hi ha un nom per a aquesta por.

Va fer una pausa esperant que jo li ho digués, però no ho vaig fer. Ella va afegir:

—A l’Stefan li agrada molt estar aquí. No ho canviaria per cap altre lloc del món.

—Què és el que feu? La Maribel em va dir que l’Stefan era un saltimbanqui.

Ho vaig dir pensant que potser era un mot italià que la gent del teatre feia servir a tot arreu, però ella em va mirar com si fos un insult. Li ho vaig traduir, intentant descriure el que jo pensava que feia un saltimbanqui: per mi era un terme literari, em sonava a joglar, a algú molt prim, en pantalons de malla, fent bots, enfilant-se...

—Em ve al cap la imatge de Burt Lancaster —li vaig dir i ella per primera vegada va fer un somrís que no era despectiu o trist.

—No, és una mena de màgic. I jo l’ajudo. Actuem per a nens a escoles privades o a festes de gent rica. A Polònia actuàvem per gent gran, però aquí hi ha massa gent que s’hi dedica... —es va apropar i va acostar la seva mà a la meva orella esquerra, acariciant-la durant un segon; després, va separar la mà i em va mostrar una moneda entre els seus dits—. Coses així.

Em vaig adonar que l’Stefan devia haver marxat feia molt més temps del que m’havia semblat abans i que l’Andrea continuava, insomne cada nit, mirant, borratxa, la finestra oberta, vigilant cada tremolor diferent de les branques, cada soroll del carrer que s’assemblés a les passes d’ell, al primer impuls, al salt des de l’arbre: una cadena de sons tan familiar, a la seva manera, com per a altres ho és el clàxon d’un cotxe, la porta d’una bústia o el lladruc d’un gos mentre la clau gira al pany. Vam estar uns moments en silenci. Vaig pensar que, d’aquí una estona, seria de debò el matí i que jo baixaria al carrer i hauria de començar les vacances. Hauria recollit les poques coses que havia tret de la maleta i me n’aniria a l’adreça de l’hotel de bon preu que duia apuntada, per si de cas. Per si de cas em trobava amb algú com l’Andrea que, davant meu, es passava la mà per la cara i, quan la separava, apareixia un rostre diferent, brillant, banyat en llàgrimes. De tan a prop, em vaig adonar per primera vegada de l’edat real que ella devia tenir, gairebé cinquanta anys. Tenia un aspecte indefens, trencat, però aleshores va parlar amb decisió, com si ja hagués mesurat la meva fortalesa:

—L’Stefan em va dir que aquí és on se la va tirar per primer cop. Cada vegada que pujàvem aquí ho explicava, que a ella follar en un terrat de Nova York, amb l’Empire State al fons, li semblava una experiència molt forta.

Em va mirar molt atenta, no perquè en temés res sinó per comprovar com conformava jo els ulls al que ella acabava de dir, com si del que hagués de tenir por no fos de les meves mans, sinó dels meus ulls. Vaig estar uns moments en silenci, mirant la ciutat, sospesant. També aquell altre terrat havia esdevingut la imatge d’una presó.

—L’Stefan deu ser un fill de puta —vaig dir.

—Sí —va acceptar ella, i va sonar com si s’ho digués a ella mateixa i admetés, després d’escoltar-ho, que era veritat, però que era també un insult tan innocu com la paraula «saltimbanqui».

Es va acostar una mica més:

—Abraça’m —em va demanar.

Jo sabia que no hi havia res sexual en aquella abraçada, només la compassió d’ajudar-la a passar aquell mal moment, fins que l’alcohol li tornés a canviar l’humor. La vaig agafar del braç i ella va enfonsar el cap en el meu pit.

—Suposo que no et servirà de res —li vaig dir—, però la Maribel es pensa que ell encara viu aquí. Per això he vingut jo.

L’Andrea va deixar anar una riallada com les que jo li havia sentit abans, des del llit, quan en Ron encara no havia entrat per la finestra. Li vaig agafar la mà com si hi busqués la moneda que ella havia fet aparèixer abans. Ens vam besar. Vaig obrir els ulls i em vaig trobar amb els seus, molt oberts, com espantats. El seu bes era furiós. De tan a prop, la seva cara, les seves galtes, el seu coll, tenien un aspecte fred, adolorit. Jo tenia les mans paralitzades en la seva cintura, incapaç d’acariciar el seu cos; ella va enterrar els seus dits entre els meus cabells. Vaig tenir la mateixa sensació que la primera vegada en aquell altre terrat, amb la Maribel, que podria estar-m’hi molt de temps així, en aquella abraçada incòmoda. Ens vam deixar anar fins que vam acabar estirats. La paret rugosa em gratava la pell.

—Espera —em va demanar l’Andrea.

Es va buscar alguna cosa que semblava fer-li nosa a la butxaca dels pantalons; va treure les claus del pis, me les va tornar a mostrar amb la mateixa malícia d’abans i les va llançar un parell de metres darrere meu, com si fossin la primera peça del munt de roba que entre els dos havíem de formar.